diumenge, 18 de juliol de 2010

Descobrint Kiko Amat

Fa pocs dies uns bons amics em van recomanar la lectura dels llibres de Kiko Amat - foto -. Tot i que no n'havia sentit a parlar abans i que, el primer dels seus llibres - que és el primer que em vaig llegir, 'El dia que me vaya no se lo diré a nadie' - em va enganxar encara que la crítica digui que és el més fluix de tots tres que ha escrit fins ara.

Amat, nascut a Sant Boi el 1971, ens ofereix una redacció molt directa - fins i tot crua -, àgil i original, utilitzant un sarcasme que ratlla en alguns punts el surrealisme. Però sobretot també és un retrat sobre una nova generació. Una jove generació d'orígens obrers, de la Barcelona metropolitana, cultivada i amb inquietuds, però que sovint es troba un pèl desorientada en part per la pròpia edat i en part per la manca d'expectatives clares.

S'ha de dir que per mi les seves novel·les per mi ja parteixen de la gràcia original d'estar ambientades en la Barcelona underground i de tenir un toc costumista i introspectiu amb els seus protagonistes, fet que pel meu gust les fa més atractives. En la línia de Manuel Vázquez Montalban, Eduardo Mendoza o Andreu Martín. És curiós que un gènere - si el podem anomenar així - tant lligat al nostre entorn sigui majoritàriament escrit en llengua castellana. Suposo que és un reflex de la realitat sòciolingüística metropolitana.

Un dels fragments de 'Cosas que hacen Bum' que m'agrada per si algú en vol tenir un primer tast: 'Al final, lo que pasa es que vas por la vida como si arastraras una red de pesca, y la red cada vez pesa más porque está llena de recuerdos, y no hay manera de parar en algún lado y soltar algunos de ellos. Estás condenado a arrastrar para siempre todo lo que atrapa la red de tus movimientos'.