diumenge, 22 d’agost de 2010

En el món de Lisbeth

Llegint la investigació del Pentagon a Julian Assange, fundador del portal Wikileaks, m'he ratificat en la idea que les històries de Lisbeth Salander s'aproximen molt més a la realitat del que ens pensem. L'era de la informació no és una revolució innocent ni que deixi indiferent les estructures de poder. I la investigació a Assange demostra que quan publiques milers d'informes secrets sobre la guerra de l'Afganistan a través del teu portal web pot ser que tinguis problemes.

La tecnologia actual fa que potencialment aflori moltíssima informació, particular i institucional, i que la legislació actual i els firewalls siguin dics de paper enmig dels corrents de l'Amazones. Avui dia ja no és ficció poder entrar als sistemes informàtics de defensa dels estats amb coneixements informàtics una mica avançats, o que puguin arribar a esborrar la teva identitat a través de la xarxa. I això preocupa els estats, que han perdut un monopoli de la informació en detriment d'una selva on tothom opera amb força impunitat. És per això que l'Índia ha vist com una amenaça que l'encriptament de les blackberries que operen al seu territori el controli una empresa canadenca, o que la Xina - amb el seu habitual tarannà expeditiu - s'hagi posat de seguida al dia en aquest nou escenari. De fet, l'acusació i l'arrest de Laura Riera fou fonamentat, entre altres, en la utilització d'informació suposadament protegida.

La conseqüència de tot aquest nou escenari és que la privacitat de tot i tothom és molt més vulnerable que fa uns anys; i no sembla que la Llei Orgànica de Protecció de Dades i legislació similar sigui una garantia suficient per a preservar-la. Només cal veure l'article que fa referència a les excepcions - article 23 - per tot allò que pugui amenaçar la defensa de l'Estat o la seguretat pública. No és un escletxa més que suficient per a controlar la vida de qualsevol ciutadà a través de l'espionatge d'Estat? En qualsevol cas, més val actuar preventivament, com Lisbeth Salander: qualsevol moviment que quedi enregistrat a la xarxa és potencialment públic. I probablement mai tindràs problemes pel fet que molta de la teva informació sigui pública... fins que no molestis a algú amb capacitat suficient per crear-te'ls...

divendres, 13 d’agost de 2010

Esquerra, una història per un futur

'Avui fa 70 anys que Lluís Companys va ser detingut a la Bretanya per la policia militar alemanya'. Així comença l'article 'in memoriam' que contextualitza els actes d'homenatge que s'estan duent a terme i preparant per part de la Comissió de la Dignitat a l'ex-president de la Generalitat. És el final d'una dècada en la qual Esquerra Republicana de Catalunya guanya aclaparadorament tots els comicis que se celebren i aconsegueix la Presidència del Govern de la Generalitat.

Tot i que les circumstàncies són molt diferents, rememorar la història és un exercici útil de contextualització. L'Esquerra dels anys 30 distava molt de ser un partit hegemònic. De fet, els seus orígens com a partit polític la situen com un punt d'encontre de diverses sensibilitats de l'esquerra nacional catalana. Tal com afirma Josep Ma Poblet a la 'Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya 1931·1936' 'la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ho fossin de debò, havien de pensar menys en els seus interessos i més en els del comú; havien d'ésser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Molts dels seus militants es van saber agafar el significat veritable, i d'aquí les grans victòries obtingudes'.

Aquest esperit, en moments més o menys dolços, és el que ha guiat la seva militància i el seu electorat. Podríem dir que som genèticament crítics i al·lèrgics a posicions dogmàtiques - tant pel que fa al funcionament del partit com a apriorismes ideològics - i especialment intransigents amb el tacticisme personalista. La història ens demostra com les pràctiques caciquils, messiàniques o propenses a la manipulació han tingut sempre una vida curta a Esquerra. Suposo que aquesta és la naturalesa que el fa un partit de lideratge complex i a la vegada tan atractiu.

Atractiu per a mi i per als molts que el segueixen considerant el millor instrument per a l'alliberament nacional i personal dels qui vivim i treballem a Catalunya. I estic molt content que així ho hagin entès molts militants i simpatitzants que continuen treballant a Esquerra, malgrat el soroll, les desil·lusions i les deslleialtats manifestes. I hi continuen treballant no per a la defensa d'una direcció, ni d'uns càrrecs, ni perquè comparteixin al cent per cent els postulats actuals del partit: hi continuen treballant perquè creuen que és la millor manera de fer política d'esquerra i independentista. Per treballar per la 'seva Esquerra', la que mai deixarà de ser l'Esquerra de tots.

divendres, 6 d’agost de 2010

Retrat d'un abstencionista

Una de les coses bones que tenen les vacances és tenir temps per parar atenció a totes aquelles coses que no et pots mirar durant l'any. Encara que puguis fer-ho amb un 1 per 1000 de les coses que has dit que faries, ja és prou satisfactori. Jo, personalment, he disfrutat fent un cop d'ull a la última ónada d'enquestes del Baròmetre d'Opinió Pública del CEO. Els resultats d'aquesta enquesta, sense necessitat d'analitzar les microdades, ofereixen moltíssima informació que tinc la intuició que està clarament infraconsultada pels partits i analistes diversos.

Els resultats et permeten conèixer molta informació segmentada pel record del vot autonòmic - en funció del que diuen que han votat a les últimes eleccions catalanes del 2006 - i he volgut parar especial atenció en la que ens aporta sobre la gent que diu que 'no va votar'. Un col·lectiu força significatiu esdadísticament si tenim en compte que representa gairebé al voltant d'un quart dels 2000 enquestats. Són més aviat independentistes desencantats? Decepcionats amb el sistema de partits catalans? Una breu repassada, de traç gruixut, relativitza molts dels tòpics que corren avui en dia...

1. En primer lloc, en la seva majoria, els abstencionistes estan força menys preocupats que la mitjana de votants pels conflictes polítics entre Catalunya i Espanya. De fet, entre aquest col·lectiu el percentatge dels qui pensen que un dels principals problemes que tenim és l'excessiu nacionalisme català és més del doble que pel total d'enquestats. En canvi, estan lleugerament més preocupats que la resta pel funcionament de l'economia i l'atur. Mostren una major preferència pel PP - i menor pels altres partits - com a alternativa que podria donar resposta a aquests problemes que el total dels enquestats. En canvi, tampoc hi mostren una especial simpatia o proximitat al PP!

2. Sorprenentment no és un col·lectiu més insatisfet que la resta amb l'actual classe política i el comportament dels partits. De fet, la seva valoració de la situació política actual és millor que la del col·lectiu d'enquestats. No es percep una major preocupació que a la mitjana per la corrupció política o el comportament dels partits.

3. Ara bé, el seu interès per la política si que és força menor que per la resta d'enquestats. Gairebé un quart d'aquest col·lectiu mai o gairebé mai parla de política amb el seu entorn, un percentatge força més alt que el 15% que fan el mateix pel total d'enquestats. La informació política els hi ve més a través de TV - amb un 9% de share superior que la resta a Tele 5 i Antena 3 -, internet i del 'boca-orella' que a la resta; i molt menys informats a través de premsa o ràdio del que ho fa la resta.

4. Sobre la confiança que li mereixen les institucions que ens governen, no mostren una preferència especial cap als governs locals, la Generalitat o l'Estat - a diferència del que es podria pensar -. Els suspenen amb gairebé idèntica contundència - al voltant del 4 sobre 10 de mitjana - que el total d'enquestats.

5. Pel que fa a l'eix esquerra-dreta no mostren un biaix significatiu, en general se saben situar força menys que la resta. Però en canvi si que se senten notablement més espanyols que el col·lectiu de votants. Creuen més majoritàriament que Catalunya ja ha assolit unes cotes d'autogovern suficients i donen molt més pes a les eleccions al Congrés de Diputats respecte la resta d'eleccions.

6. Hi predominen molt més que a la resta els aturats i els estudiants, solters i sense fills, amb una presència també més nombrosa de persones amb nivell de formació secundària però no universitària, però en principi no s'observa cap biaix significatiu pel que fa al nivell de vida.

No són un col·lectiu de decepcionats, o orfes polítics, simplement són neutres o indiferents respecte la política catalana. No està especialment content amb els polítics però és que tampoc n'espera res. Gairebé una quarta part diuen que amb tota seguretat no tornarà a votar a les catalanes - un percentatge 10 vegades més gran que la resta -. Algú podria quedar-se tranquil amb aquests resultats. A mi certament em preocupa aquesta alienació perquè vol dir que hi ha un col·lectiu força nombrós de gent que no és que estigui enfadat, sinó que és impermeable a la política catalana. I la indiferència, crec, és el pitjor dels mals...