divendres, 13 d’agost de 2010

Esquerra, una història per un futur

'Avui fa 70 anys que Lluís Companys va ser detingut a la Bretanya per la policia militar alemanya'. Així comença l'article 'in memoriam' que contextualitza els actes d'homenatge que s'estan duent a terme i preparant per part de la Comissió de la Dignitat a l'ex-president de la Generalitat. És el final d'una dècada en la qual Esquerra Republicana de Catalunya guanya aclaparadorament tots els comicis que se celebren i aconsegueix la Presidència del Govern de la Generalitat.

Tot i que les circumstàncies són molt diferents, rememorar la història és un exercici útil de contextualització. L'Esquerra dels anys 30 distava molt de ser un partit hegemònic. De fet, els seus orígens com a partit polític la situen com un punt d'encontre de diverses sensibilitats de l'esquerra nacional catalana. Tal com afirma Josep Ma Poblet a la 'Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya 1931·1936' 'la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ho fossin de debò, havien de pensar menys en els seus interessos i més en els del comú; havien d'ésser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Molts dels seus militants es van saber agafar el significat veritable, i d'aquí les grans victòries obtingudes'.

Aquest esperit, en moments més o menys dolços, és el que ha guiat la seva militància i el seu electorat. Podríem dir que som genèticament crítics i al·lèrgics a posicions dogmàtiques - tant pel que fa al funcionament del partit com a apriorismes ideològics - i especialment intransigents amb el tacticisme personalista. La història ens demostra com les pràctiques caciquils, messiàniques o propenses a la manipulació han tingut sempre una vida curta a Esquerra. Suposo que aquesta és la naturalesa que el fa un partit de lideratge complex i a la vegada tan atractiu.

Atractiu per a mi i per als molts que el segueixen considerant el millor instrument per a l'alliberament nacional i personal dels qui vivim i treballem a Catalunya. I estic molt content que així ho hagin entès molts militants i simpatitzants que continuen treballant a Esquerra, malgrat el soroll, les desil·lusions i les deslleialtats manifestes. I hi continuen treballant no per a la defensa d'una direcció, ni d'uns càrrecs, ni perquè comparteixin al cent per cent els postulats actuals del partit: hi continuen treballant perquè creuen que és la millor manera de fer política d'esquerra i independentista. Per treballar per la 'seva Esquerra', la que mai deixarà de ser l'Esquerra de tots.