diumenge, 26 de setembre de 2010

29-S, la vaga apàtrida

Llegeixo a una entrevista a EL PAIS als dos màxims líders sindicals espanyols 'Es la huelga más necesaria de la democracia' i penso en les particularitats que té la pròxima vaga general convocada pel pròxim dimecres 29 de setembre. Amb la reforma laboral i pròxima reforma del sistema de pensions hi ha motius més que suficients per convocar una vaga general. Ara bé, tot i que està força clar contra 'què' es protesta, no crec que ho estigui tant el contra 'qui', com es capitalitza aquest malestar i, menys encara, quines són les alternatives que se'ns plantegen. Però, anem per parts, com deia aquell.

1. L'actual crisi econòmica està accentuant la pressió sobre els treballadors i l'actual Estat del Benestar. En les últimes dècades la globalització ha avançat de forma molt més ràpida sobre els factors del capital - especulació financera però també inversió directa a l'estranger -. La pèrdua gradual de pes de la imposició directa respecte la indirecta i el manteniment - malgrat les reformes fiscals - de la dualitat impositiva entre el benefici de les societats i les rendes del treball n'és un dels símptomes. I les retallades anunciades i previsibles sobre l'actual Estat del Benestar combinades amb els diversos 'rescats públics' del sector financer evidencien dramàticament l'aclaparadora superioritat en poder de negociació que té actualment el factor capital respecte el treball. El sociòleg Alain Touraine ho explica avui molt millor del que ho puc fer jo. Protestem! Ara bé, qui n'és el responsable i quines són les alternatives.

2. Malgrat les reformes controvertides i erràtiques impulsades pel Govern ZP, tenen avui avui els governs estatals les eines suficients per combatre adequadament aquesta crisi ? Cándido Méndez diu que 'el director del FMI narcotitza la consciència del Govern Espanyol'. Segur que és exigible una major sensibilitat social a un Govern socialista per afrontar aquesta crisi, però estic convençut que avui en dia un Govern com l'espanyol o el grec tenen menys marge de maniobra del que ens pensem. Sense abandonar la crítica, crec que l'esquerra ha d'apostar per l'empoderament i l'aprofundiment democràtic de governs supraestatals si realment es vol contrapesar l'anomenat 'poder del capital'. No m'atreviria a dir que les institucions europees fan 'polítiques de dretes', però si que haurien de tenir moltes més eines i representitivitat per fer front a una crisi que és, més que mai, global.

3. Quines són les alternatives? D'una cosa n'estic convençut: l'immobilisme no n'és una. Reforma no vol dir renúncia social, per bé que estigui plenament interioritzat a l'imaginari col·lectiu gràcies, en part, a l'experiència recent. Parapetant-nos en l'actual configuració de l'Estat del Benestar l'estem condemnant a la seva progressiva degradació o al seu col·lapse. Les actuals reformes sense una reflexió profunda i integral i un consens ampli ens aboquen a la primera de les possibilitats. I el que és pitjor: a no abandonar la comoditat dels dogmes més immobilistes (de Govern, patronals i sindicats). Perquè és tant dificil una reforma de la funció pública - corregir l'excessiu interinatge i millorar la gestió dels seus professionals - ?, perquè cap patronal condemna explicitament l'aberració - també en termes d'eficiència econòmica - que suposen les jubilacions anticipades? i perquè cap sindicat ha defensat desacomplexadament la mobilitat laboral com a via de millora de les nostres capacitats com a treballadors?

Podem esperar més o menys, però ha arribat l'hora que les propostes polítiques parlin, com diu a l'AVUI d'avui Salvador Cardús 'sense embuts'. Només així es podrà canviar la realitat i recuperar el crèdit perdut d'aquest ofici tant digne i tant necessari com és el de fer POLÍTICA en majúscules.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Tea Party: existeix l'ADN polític nacional?

Últimament he presenciat encuriosit l'auge del Tea Party a EEUU. Un moviment que emergí amb força a mitjans del 2009 davant de la percepció que els republicans estaven exercint una oposició massa tèbia o centrista segons molts americans. Per qualsevol europeu aquesta percepció genera, com a mínim, certa perplexitat. La resposta fàcil del progressisme europeu és la d'onejar la bandera de l'antiamericanisme més ranci. Però no crec que valgui la pena aprofundir en l'error que suposa analitzar la política americana amb paràmetres europeus.

El fenomen del Tea Party em genera una altra pregunta de caire més general: els pobles tenen un ADN polític? La política i les societats són massa complexes per poder respondre aquesta pregunta de forma categòrica. Però si que crec que cada poble disposa d'un llistat de valors fonamentals que són transversals a les ideologies polítiques. Valors que són el resultat de la sedimentació de la memòria col·lectiva i que són presents en la nostra manera de viure i la nostra manera de pensar. Uns valors incoscients i, precisament per això, els més arrelats.

Obama ha suposat una revolució al panorama polític mundial, però sobretot a EEUU. Ha introduït conceptes de política social extremadament radicals per l'status quo americà i a la vegada ha violentat algun d'aquests valors fonamentals. No sóc un gran coneixedor de la societat americana, però intueixo que seria un excés simplificació pensar que el Tea Party es nodreix únicament de ranxers de Texas i els amish. Les bases intel·lectuals del moviment (veure LA VANGUARDIA d'avui) es fonamenten en tesis profundament anti-intervencionistes com les de l'economista Hayek o la filòsofa Ayn Rand. El principi de llibertat individual és el valor fonamental que s'ha vist amenaçat a EEUU per les reformes d'Obama. Ens pot semblar exagerat o demagògic; i fins i tot podem sorprendre'ns com un col·lectiu relativament nombrós d'americans poden qüestionar els avenços socials que pot suposar una reforma sanitària com la que està impulsant el Govern Obama. Però per molts americans aquest suposat 'excés de zel' davant l'intervencionisme estatal és part consubstancial de la seva cultura política. De fet, l'origen del nom Tea Party ja suggereix les arrels històriques d'aquesta tendència.

No crec que aquest fenomen sigui únicament identificable a EEUU. Totes les nacions podrien fer un llistat d'aquests 2 o 3 valors fonamentals que són claus a l'hora d'entendre on és el seu anhelat centre polític. Si ho féssim amb Catalunya segur que ens posaríem d'acord en identificar aquesta llista, que crec que ajudaria a entendre bona part del comportament electoral dels últims anys. Els pobles tenen memòria, encara que alguns s'entestin a considerar-ho com un deliri renaixentista. Catalunya també. És cert que la societat és cada vegada més complexa i diversa però aquests valors només canvien amb el pas de la història. Canvis lents i imperceptibles, però que sovint acaben configurant majories.