diumenge, 31 d’octubre de 2010

A qui hagués votat Joan Solà?

A qui hagués votat Joan Solà el proper 28 de novembre? La veritat és que no ho tinc clar. En primer lloc perquè, tot i conèixer la seva trajectòria i els valors que ha defensat fermament durant tants anys, no el coneixia prou per ni tant sols atrevir-me a especular. I, d'altra banda, perquè el que sí que intueixo és que potser haguessin estat els comicis electorals on hagués tingut més dubtes - o, si més no, hagués hagut de fer un anàlisi molt més acurat de les alternatives -.

Aquesta pregunta no vull que sigui interpretada com una vanalització del què suposa el traspàs de Joan Solà: la pèrdua d'un dels referents més importants en l'estudi i la reivindicació de la normalització de la nostra llengua. Però és una pregunta pertinent precisament pel fet que era dels pocs referents de país indiscutibles en els que ningú dubta de recollir-ne el seu llegat. Un llegat que és també una alerta oportuna que ens recorda que la lluita continúa, ens obliguen a continuar-la - tal i com recordava de forma genial Quim Monzó feia uns dies - . No deixa de ser sorprenent que en ple deliri independentista veiem amenaçats un dels drets que considerem fonamentals. Però, és realment una contradicció o una altra senyal d'una nova etapa ?


Sincerament crec més en la segona de les inerpretacions. L'inici del procés estatutari i d'un nou Govern a Catalunya a finals del 2003 va trencar el pacte tàcit, un pacte de cristall. I potser encara no som conscients de la trencadissa que va ocasionar tot plegat. El pujolisme era una un equilibri dinàmic molt ben calculat: el marc autonomista va generar bons dividends pels qui volien 'fer país'. Però ja se sap que, com en la majoria de projectes, els rendiments són decreixents. A Espanya encara no ens han perdonat el trencament de la treva perpètua que suposava l''anar fent' per fer el pas al reformisme estructural que va suposar el procés de reforma estatutària. Procés en el que algú podria titllar d'utòpiques les seves pretensions, però en cap cas d'oportunistes.


Els últims atacs contra el nostre marc de política lingüística - per si a algú li quedava algun dubte després de la sentència del Tribunal Constitucional - prova que fa temps que hem trencat aquest pacte tàcit amb Espanya. Per alguns refer-lo seria una bona mostra del 'seny català'. Per mi, perserverar en la lluita desacomplexada i pacífica pels nostres drets, tot i que és més cansat, sempre és més satisfactori. Especialment si aconseguim amanir-ho amb algunes victòries col·lectives, que ja ens toca. Però potser per això ens haurem d'exigir quelcom que ens falta i que tothom ens demana: una mica més de sentit d'Estat, per favor.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Antisistema: rebels sense causa?

La passada vaga general del 29 de setembre va reactivar l'aparició dels disturbis dels coneguts com 'antisistema' i de tota l'opinió publicada que es van generar. Sóc dels qui opina que la violència no té cap mena de justificació possible, però això no vol dir que se'n puguin analitzar quines són les seves possibles causes. I cada vegada em sembla més pobre intentar d'explicar aquest fenomen - que es repeteix força assiduament a Barcelona en diferents circumstàncies - simplement com un acte de gamberrisme col·lectiu o de manca d'educació i civisme.


És més, crec que és un acte de cinisme dedicar-se a desacreditar la minoria violenta com a pretext per negar-se a veure que alguna cosa menys anecdòtica hi ha al darrera de tanta ràbia mal canalitzada. Lluís Anton Baulenas feia un article molt interessant en aquest sentit, que era un contrapunt interessant a tot el que s'ha publicat recentment. Alguns universitaris s'han sumat, a través d'un manifest, a denunciar aquesta campanya de desprestigi que, al meu entendre, és massa fàcil. I val a dir que només una minoria dels que es consideren antisistema tenen comportaments violents.


De ben segur que una entrada en un post és clarament insuficient per analitzar aquest fenomen. Però del que estic força convençut és que en aquest malestar hi ha una clara component generacional. L'actual crisi econòmica està atacant de forma salvatge a les generacions més joves. Una taxa d'atur juvenil per sobre del 40% dóna la raó als que profetitzen que 'aquesta és la primera generació de joves que viurà pijtor que els seus pares'. I amb un nivell d'exigència molt superior: els reportatges de (PRE)PARADOS n'ofereix bons exemples de tot l'Estat. Una societat que no és capaç de ser prometedora per molts dels seus joves té un problema seriós. I no es resol amb violència. Com a republicà, m'agradaria pensar que tenim una democràcia prou sana i madura per a que aquest malestar es pugui expressar políticament, tal com ens convida a fer Tony Judt en el seu últim llibre.