dijous, 30 de desembre de 2010

Tot té un preu?

Probablement la pregunta d'aquest post tothom la respondria amb una rotunda negativa excepte els economistes i alguna altra raça de desaprensius, que com a mínim ens plantejaríem un dubte raonable. Aquesta pregunta se'm planteja llegint un ineressant i provocador post del bloc dels economistes de FEDEA 'Nada es gratis', que analitza la pèrdua de benestar que es genera durant les festes de Nadal amb les compres i els regals de dubtosa utilitat que tots hem acabat fent alguna vegada.


Crec que val la pena destacar-ne un dels paràgrafs, ja que és especialment revelador de la manera de pensar que sovint apliquem els economistes: '(...) estos (regalos no monetarios) suelen tener una componente 'sentimental' o 'simbólica' cuya origen es difícil de identificar y cuyo valor es difícil de cuantificar (...). Pero sí nos permite cuantificar el coste económico de estos 'sentimientos' y estos 'símbolos' (...) tengan el valor que tengan, tengan el origen que tengan'.


El llibre de Tony Judt 'El món no se'n surt' està farcit de molt bones cites d'economistes i politòlegs de referència. Una d'elles és de John Maynard Keynes, i ens diu que les empreses i les organitzacions funcionen quan les decisions més estratègiques no són preses pel seu contable. La podem interpretar de moltes maneres, però el que em sembla que vol dir Keynes és que hem de ser capaços d'ampliar la lògica restrictiva del compte de pèrdues i guanys a l'hora de prendre decisions - això no vol dir que la ignorem, com molts pensen o voldrien -. Primer, perquè hi ha costos i beneficis que, malgrat no ser fàcilment quantificables, també s'han de sospesar; i, en segon lloc, perquè els costos i beneficis no monetaris també són probablement els que acabaran condicionant els comptes de pèrdues i guanys del futur.


Tots fem inconscientment una anàlisi cost-benefici a l'hora de prendre decisions - tot i que de vegades no ho sembli ! - on atorguem un valor a totes les coses i considerem els costos d'oportunitat de totes les alternatives. El que considero extremament fal·laç és utilitzar el pretext que 'algunes coses no són quantificables' per treure-les de l'equació i no poder sotmetre-les a valoració o avaluació de cap tipus. És molt significatiu que s'acostumi a fer aquest tipus de judicis essencialistes quan es valoren polítiques finançades amb diner públic. Potser NO TOT té un preu, però sí que TOT té un valor i un cost d'oportunitat. I, ara més que mai, els recursos públics (com els privats), són finits i costosos.


Convindria portar el debat polític de tant en tant sobre el valor de les coses i del conjunt de polítiques públiques per fer madurar una mica més la nostra democràcia. El dia que l'opinió púbica consideri poc rigorós anunciar un increment de partida pressupostària com un èxit sense haver de donar més explicacions, o que els líders polítics deixin de prometre-ho 'tot per a tothom', voldrà dir que serem una mica més crítics i, per tant, més lliures.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Estat d'alarma

He de reconèixer que em vaig sentir íntimament satisfet quan el Govern Espanyol va decretar l'estat d'alarma per tal de normalitzar la situació del transport aeri. Fou una primera reacció que suposo que té molt a veure en sentir-se més identificat en els centenars de milers de famílies que van veure condicionades les seves vacances de pont que amb el col·lectiu de controladors aeris que, com a mínim, podem considerar que tenen unes condicions laborals força millors que la majoria dels catalans.

Ara bé, fou una primera reacció primitiva - que segur que he compartit amb molta gent - i a la vegada sorprenent: realment podem estar satisfets d'una mesura unilateral presa pel Govern Espanyol que amenaça els principis bàsics de l'Estat de Dret? Si analitzem bé el decret aprovat el passat 4 de desembre veiem que s'acull a la Llei Orgànica 4/1981 de 'los estados de alarma, excepción y sitio'. Una llei aprovada poc més de 3 mesos més tard de l'intent de cop d'Estat del 23F. No sóc jurista, però fa por analitzar els supòstis que contempla aquesta llei. Fa por pel marge interpretatiu que deixa al Govern que vulgui decretar alguna d'aquestes situacions excepcionals que obren la porta a no respectar els drets i les llibertats més bàsiques. I per això crec que la seva utilització crea un precedent, com a mínim, preocupant.

En qualsevol cas és cert que per impulsar un decret d'aquest tipus cal que es compleixin dos preceptes: l'excepcionalitat i un suport social majoritari. Tots dos preceptes força subjectes a la interpretació, però sí que en menor o major mesura s'han d'acomplir. Posem un exemple en que es compleixin els dos preceptes per veure el perill de l'aplicació discrecional d'aquestes mesures.

Un cas hipotètic (però no impossible algun dia). El Parlament de Catalunya fa una declaració unilateral d'independència. Es compleixen els principis de l'article 32 d'aquesta Llei al veure's amenaçada la integritat territorial de l'Estat (supòsit d'excepcionalitat) i, per tant, es pot aplicar 'l'estat de setge'. Automàticament es poden abolir els drets i llibertats contemplats a l'article 55 de la Constitució Espanyola, com és la llibertat i seguretat individuals, la inviolabilitat del domicili i les comunicacions sense ordre judicial, la lliure circulació, etc. El suport social majoritari davant d'una declaració unilateral quedaria prou ben cobert sabent que gairebé 2/3 dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les CCAA.

Compte doncs amb l'aplicació d'aquests decrets que el que pot semblar resolutiu pot acabar essent demoledor. Mentrestant però, de forma volguda o no, Rubalcaba consolida la seva imatge de líder solvent i fins i tot Wikileaks és un vent que bufa a favor. O potser no...?