dijous, 30 de desembre de 2010

Tot té un preu?

Probablement la pregunta d'aquest post tothom la respondria amb una rotunda negativa excepte els economistes i alguna altra raça de desaprensius, que com a mínim ens plantejaríem un dubte raonable. Aquesta pregunta se'm planteja llegint un ineressant i provocador post del bloc dels economistes de FEDEA 'Nada es gratis', que analitza la pèrdua de benestar que es genera durant les festes de Nadal amb les compres i els regals de dubtosa utilitat que tots hem acabat fent alguna vegada.


Crec que val la pena destacar-ne un dels paràgrafs, ja que és especialment revelador de la manera de pensar que sovint apliquem els economistes: '(...) estos (regalos no monetarios) suelen tener una componente 'sentimental' o 'simbólica' cuya origen es difícil de identificar y cuyo valor es difícil de cuantificar (...). Pero sí nos permite cuantificar el coste económico de estos 'sentimientos' y estos 'símbolos' (...) tengan el valor que tengan, tengan el origen que tengan'.


El llibre de Tony Judt 'El món no se'n surt' està farcit de molt bones cites d'economistes i politòlegs de referència. Una d'elles és de John Maynard Keynes, i ens diu que les empreses i les organitzacions funcionen quan les decisions més estratègiques no són preses pel seu contable. La podem interpretar de moltes maneres, però el que em sembla que vol dir Keynes és que hem de ser capaços d'ampliar la lògica restrictiva del compte de pèrdues i guanys a l'hora de prendre decisions - això no vol dir que la ignorem, com molts pensen o voldrien -. Primer, perquè hi ha costos i beneficis que, malgrat no ser fàcilment quantificables, també s'han de sospesar; i, en segon lloc, perquè els costos i beneficis no monetaris també són probablement els que acabaran condicionant els comptes de pèrdues i guanys del futur.


Tots fem inconscientment una anàlisi cost-benefici a l'hora de prendre decisions - tot i que de vegades no ho sembli ! - on atorguem un valor a totes les coses i considerem els costos d'oportunitat de totes les alternatives. El que considero extremament fal·laç és utilitzar el pretext que 'algunes coses no són quantificables' per treure-les de l'equació i no poder sotmetre-les a valoració o avaluació de cap tipus. És molt significatiu que s'acostumi a fer aquest tipus de judicis essencialistes quan es valoren polítiques finançades amb diner públic. Potser NO TOT té un preu, però sí que TOT té un valor i un cost d'oportunitat. I, ara més que mai, els recursos públics (com els privats), són finits i costosos.


Convindria portar el debat polític de tant en tant sobre el valor de les coses i del conjunt de polítiques públiques per fer madurar una mica més la nostra democràcia. El dia que l'opinió púbica consideri poc rigorós anunciar un increment de partida pressupostària com un èxit sense haver de donar més explicacions, o que els líders polítics deixin de prometre-ho 'tot per a tothom', voldrà dir que serem una mica més crítics i, per tant, més lliures.