dissabte, 31 de desembre de 2011

Combatre la crisi a l'espanyola

El Consell de Ministres d'ahir va fer públiques les ‘MEDIDAS URGENTES DE ORDEN ECONÓMICO Y SOCIAL’ una mostra força significativa sobre la línia de la política econòmica del nou Govern Espanyol. Són mesures per combatre el dèficit públic - via més ingressos i menys despesa - però en cap cas proposen una via mínimament raonable per a la recuperació econòmica ni per evitar ajustos en les prestacions socials.

1. Bé, si no volem creure que el Govern espanyol confia en el sector immobiliari com a sector de futur. No ho crec, però és que les mesures van encaminades cap aquí. En una època de forta contenció, es mantenen els tipus reduïts de l'IVA per venda de vivenda i es reinstaura la desgravació per compra de vivenda habitual. Al mateix temps, es redueixen en 600 milions d'euros les ajudes a l'RDI.

2. Entre els acords també es fa menció de ‘Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña’ sense cap precisió posterior ni quines quanties ni conceptes modifiquen, creant una inseguretat jurídica i financera encara no resolta en comunicats posteriors. Tot i que ja ho han fet treure de la web, en el millor dels casos, pot suposar una reducció de la bestreta en el model de finançament per Catalunya d’uns 200 milions d’euros. Sorprenent fer canvis estatutaris a través d'acords de Consells de Ministres, no ? Tot i no ser jurista però no em sembla gaire ortodox...

3. El que esperava ningú és que Rajoy, encara que de forma estètica, avancés a Mas per l'esquerra en política fiscal. El 'gravamen complementario para la reducción del déficit', temporal i progressiu per nivells de rendes, pot ser una referència molt útil pel PP per a justificar forts ajustos en prestacions socials amb el pretext que 'los ricos también pagan'. No cal dir que les grandíssimes fortunes no tributen la major part de les seves rendes a través de l'IRPF. Però això ja seria un altre debat...

4. Com a nota curiosa, l’excepcionalitat de les mesures de no reposició dels treballadors públics per a ‘los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado’ i la pròrroga de totes les participacions de les forces armades espanyoles a l’exterior, al mateix temps que es redueixen les ajudes al desenvolupament. Tota una declaració d'intencions. I en aquest cas no precisament economicista...

5. La reducció del 18,92% de l'estructura directiva ministerial dista molt de ser suficient amb el panorama actual. No és prou urgent la necessitat de reduir dèficit que no poden afrontar la realitat que molts dels seus ministeris són estructures administratives gairebé buides de competències ? Però com moltes coses, la seva austeritat també em temo que és 'asimètrica'...



dissabte, 24 de desembre de 2011

Les caixes: un DAFO de país

Quan acabes de llegir el llibre 'Els errors de les caixes. Adéu al model de les caixes d'estalvi' entens millor moltes coses i et suscita moltes reflexions. Es nota que està escrit per un savi en el sentit més ampli del terme: d'aquell qui sap lligar els coneixements econòmics propis d'un catedràtic amb llarga trajectòria acadèmica i la intuïció pròpia del qui ha viscut en primera línia la praxis de les institucions financeres i polítiques del nostre país.

En primer lloc, cal assenyalar la pedagògica explicació sobre la influència de la composició dels òrgans de govern de les caixes i els incentius dels seus directius en l'adopció de la seva estratègia. Molt més favorable a l'extensió territorial que la recerca de rendibilitats sostenibles al llarg del temps. També és sorprenent repassar com la legislació que ha anat regulat les caixes ha anat desdibuixant de forma irresponsable el que mantenia el seu fet diferencial respecte els bancs. Per qui no vulgui llegir-se tot el llibre, pot ser útil llegir l'article referenciat del mateix autor 'Caixes, no pas bancs'.

Serra Ramoneda també desmenteix el fet que la major presència pública i política sigui la principal causa d'una mala gestió en algunes caixes. Assenyala dues variables que desfan aquest mite creat de forma no gaire benintencionada. La primera és la formació dels representants als òrgans de governs de les caixes. El factor determinant no és si aquests eren designats a partir de la influència política, sinó si eren persones suficientment qualificades per prendre les decisions més adequades en entitats que gestionaven milers de milions d'euros.

La segona, i potser més important, era si aquestes designacions polítiques responien a un interès de partit curt-terminista o a un interès de país i de recerca del bé comú. En aquest sentit, són altament il·lustratives les experiències exposades de les caixes d'estalvi basques i alemanyes, que han sabut aprofitar els seus avantatges competitius per acomplir aquella missió per la qual havien estat creades: el foment del desenvolupament territorial i local i garantir el crèdit minorista. N'estic convençut, tot i que no en tinc constància que estigui contrastat empíricament, que el valor republicà de comunitat i de bé públic hi ha jugat un paper fonamental.

Del procés Catalunya en pot fer un balanç agredolç. Pel que fa a les caixes catalanes, tot sembla indicar que, després de la intervenció del FROB, UNNIM quedarà lligat als interessos aragonesos d'Ibercaja i el futur de Catalunya Caixa encara és incert. La Caixa n'ha sortit reforçada aprofitant el seu lideratge estatal. La pregunta que ens hauríem de fer és fins a quin punt ens és rendible i sostenible com a país el lideratge estatal en detriment de configurar un sistema propi. També en el camp financer.

diumenge, 27 de novembre de 2011

'Fast thought' de crisi

L'actual crisi econòmica és particularment angoixant. Una angoixa que no només ve de veure la moltíssima gent que ho està passant malament, sinó pel fet de no veure amb prou claredat la llum al final del túnel. Davant d'aquest malestar de durada incerta intentem trobar solucions. És relativament fàcil diagnosticar què s'ha fet malament, però una mica més difícil saber què hauríem de fer a partir d'ara. Sovint caiem en la temptació de trobar respostes ràpides, un fast thought - raonament ràpid, com el fast food - que ens satisfà momentàniament però que ens segueix deixant amb les ganes d'alternatives factibles i que realment aportin un necessari punt d'inflexió. Bona part del menú del fast thought el trobem en els dogmes econòmics clàssics, que acaben essent un bon refugi per protegir-nos d'aquesta incertesa. Ja ho deia JK Galbraith a 'The Great Crash 1929' : 'els més insegurs són sovint els més dogmàtics'.

La primera variant d'aquest fast thought és el neo-liberalisme 'romàntic'. Fins ara, la necessitat d'ajustar els pressupostos públics s'ha fet fonamentalment a través de l'ajust de la despesa. La lògica de tendir a l'equilibri pressupostari de les administracions públiques ens pot garantir que la situació no empitjori - encariment del crèdit i eventual col·lapse del nostre estat del benestar -, però en cap cas tenim cap evidència que sigui la recepta màgica per sortir de la crisi. Al contrari, la reducció de partides de despesa pública - via reducció de prestacions o retribucions dels treballadors públics - també accentua la desacceleració econòmica i la reducció dels ingressos fiscals. L'Agència Tributària va xifrar en 915 milions d'euros la pèrdua de recaptació impositiva fruit de la congelació dels sous dels funcionaris. Cal ser ben conscients, doncs, del trade-off entre estabilització dels comptes públics i l'alentiment d'una futura recuperació econòmica. Sembla però, que aquest dogma domina institucions com el Banc Central Europeu, que considera que les retallades pressupostàries promourien la recuperació econòmica perquè augmentarien la confiança entre consumidors i empresaris. Paul Krugman, al diaria ARA d'avui, qualifica irònicament aquestes tesis com a romàntiques més que no pas com a 'pragmatisme tecnòcrata'.

La segona variant és l'autisme autàrquic. L'atribució de responsabilitats sobre quins són els causants de l'actual crisi econòmica tampoc ens dona cap recepta màgica sobre quines han de ser les solucions. La manca de governabilitat i de criteris d'interès públic al sistema financer internacional ha acabat condicionant la política econòmica governamental pre i post crisi. Revertir aquest desequilibri entre poder financer i poder polític no es pot fer de forma unilateral. Una Europa més forta i més democràtica fa possible que puguin prosperar iniciatives que avancin en aquest sentit, com la de la taxa de transaccions financeres. Obviar que la nostra política econòmica, des de la fiscal a la política laboral, pot dissenyar-se únicament des d'una perspectiva autàrquica pot ser reconfortant però també radicalment falaç.

L'actual política econòmica exigeix planificació estratègica a llarg termini en una època on s'esperen respostes immediates i taxatives. Com deia, és fàcil identificar el que no funciona i més difícil proposar alternatives. Pero si que m'atreveixo a intuir les principals línies per les quals s'hauria de regir:

1) Reformes estructurals d'ampli consens social que responguin a un nou model de creixement econòmic i a un nou canvi de paradigma. Ajustos de baixa corresponsabilitat i de consensos febles estan abocats al fracàs per molt necessaris que puguin resultar.

2) Compatibilitzar el desenvolupament d'un marc polític català amb una interlocució cada vegada més directa amb les institucions europees. Condicionar la política econòmica espanyola des de Catalunya cada vegada és més absurd: més costos d'oportunitat i beneficis cada cop menys defensables. Potser caldria començar a dedicar més temps a defensar les nostres polítiques econòmiques al senyor Durao Barroso que al senyor Rajoy.

3) Reformes polítiques que preservin la plena igualtat d'oportunitats. La sortida de l'actual crisi econòmica presenta riscos de 'salvar' els drets de la classe mitjana en perjudici de consolidar una recuperació de dues velocitats amb costos socials i econòmics insostenibles a mig i llarg termini.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Primeres impressions d'un #20N

Les tres primeres impressions dels resultats electorals ja amb un 100% escrutat.

1. Sembla que la marea blava del PP no ha arribat als illots basc i català - a part del de la província de Sevilla -. Un mapa que pot tenir traduccions polítiques especialment si el nou Govern del PP opta per una política de 'pau territorial' i no per fer un ús del poder absolut que li confereix la seva amplíssima majoria. Curiosament un mapa electoral del 2011 que s'assimila força al d'un mapa de l'Espanya de 1854 - amb la diferència que l'excepcionalitat de la Corona Catalano-Aragonesa es redueix a Catalunya. Tot un presagi del que podria ser un nou mapa competencial autonòmic de tall asimètric...

2. Es notori destacar que, fent un cop d'ull als resultats electorals a Catalunya, la crisi econòmica sembla haver condicionat el comportament de vot, premiant tant aquells qui han fet una aposta més decidida per l'austeritat i un major rigor pressupostari - CiU i PP pel vot en clau espanyola - i ICV-EUiA capitalitzant la crítica contra les retallades i els ajustos derivats de la crisi.

3. Molt destacable també és l'augment del vot sense representació parlamentària. Un canvi sord en escons però gens menyspreable, i que representen una corrent de fons d'insatisfacció política cada cop més generalitzada. A Catalunya, el 2008 els vots a partits que no obtingueren representació no superaven l'1% dels vots emesos. El 2011 representen al voltant del 6% del total de vots. Per altra banda, els vots nuls s'han multiplicat per tres en termes percentuals respecte el 2011. Cal estar-hi atents... de vegades petits canvis són poderosos.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Treball, del passat al futur

A pocs dies de les eleccions considero convenient fer un breu anàlisi de com hem arribat a l'actual situació del nostre mercat de treball. L’actual crisi ha posat en evidència que el model de creixement espanyol tenia els peus de fang. Pocs anys després que els diversos presidents del Govern Espanyol (PP i PSOE) presumissin de situar-se entre l’elit de l’economia mundial hem pogut constatar com els efectes de la crisi, amb una massiva destrucció d’ocupació, proven la insostenibilitat del model. El creixement a l'Estat ha estat basat fonamentalment amb una ampliació quantitativa (que no qualitativa) del factor treball.

La reforma laboral de 1984 va introduir i va permetre sobredimensionar la presència dels contractes temporals, amb efectes nefastos que cap reforma posterior ha estat capaç d’evitar. En primer lloc, afavorint la desprotecció i la precarització entre bona part dels assalariats, especialment entre els més joves (amb taxes d'atur i de temporalitat properes al 50%). Per altra banda, incentivant un model de creixement basat en ocupació barata però poc exigent amb els nivells de formació i especialització dels treballadors, reflectida en la pobra evolució de la productivitat laboral dels darrers anys. I, per últim, creant un mercat de treball que respon a la crisi castigant com a cap altra part de la UE els més desprotegits i destruint ocupació de forma desproporcionada en relació a la intensitat de la contracció econòmica (major volatilitat).

La Reforma Laboral del 2010 proposada pel Govern Espanyol del PSOE, i amb l'abstenció permisiva de CiU, s'està mostrant només efectiva en un sentit: l'abaratiment 'de facto' del cost de l'acomiadament, via l'extensió del CFCI de 33 dies/any i les subvencions de FOGASA. Sense generar incentius a la creació de l'ocupació i, encara menys, a la reducció de la temporalitat. Consideracions que són subscrites per la mateixa FEDEA, gens sospitosa d'estar sotmesa als postulats de l'esquerra.

Els necessaris incentius a la generació d'ocupació no vindran via abaratiment del cost d'indemnització ni rebaixa dels costos laborals. No només ens hi estem jugant el benestar present, sinó el model de societat futura. Des d'Esquerra, pensem que els incentius s'han de basar en estímuls fiscals de xoc a la nova contractació indefinida al llarg del 2012 per als principals creadors d'ocupació: les més de 600.000 empreses de menys de 10 treballadors i autònoms. Deduccions a l'IS per a la nova contractació així com també proposem l'exempció de les quotes de la Seguretat Social. Una exempció que s'hauria d'extendre als nous autònoms durant el primer any d'exercici i de llibertat de tributació en els seus primers anys d'activitat. Bona part de la generació de feina també vindrà a través de l'autocupació i creiem que ho hem de posar el més fàcil possible a aquells qui assumeixen el risc personal d'emprendre un nou projecte en temps difícils. Un seguit de mesures que lluny de caure en l'electoralisme, suposarien uns costos fiscals molt menors que l'estalvi en subsidis d'atur generat - independentment del seu nivell d'utilització per part de les petites empreses i nous autònoms -.

Ens agradaria pensar que l'escenari post-electoral facilitarà la via de facilitar la nova contractació més que no avançar cap a l'abaratiment de l'acomiadament a 12 dies per any treballat com a principal mesura d'estímul - com ha proposat recentment la CEOE -. Podríem passar d'una reforma laboral poc efectiva, ambigua i lesiva amb els drets dels treballadors a reformes que, fins i tot, qüestionessin els principis més bàsics del diàleg social. I no crec que ens ho poguem permetre.

divendres, 11 de novembre de 2011

Descentralització Lampedusiana

'De vegades és necessari que alguna cosa canvi per a que tot continui igual'. Aquesta expressió del Príncep de Lampedusa és la que potser va fer més fortuna del Gatopardo. I la que em ve al cap al llegir la notícia de l'aprovació del nou consell rector de l'Aeroport del Prat. Per ser justos, cal matisar que tot no continua igual. El fet que l'Aeroport del Prat disposi d'una gestió descentralitzada és positiu, així com també ho és que el consell rector compti amb una majoria de representants catalans (5 de 9). Ara bé, cal preguntar-nos quina és aquesta majoria i quina efectivitat tindrà.

Respecte a la primera pregunta cal tenir en compte que dels 5 membres del consell rector 2 seran nomenats per la Generalitat, 1 per l'Ajuntament de Barcelona, 1 pels ajuntaments de l'Àrea Metropolitana i un més que tindrà caràcter tècnic nomenat per aquestes institucions. Hem de pensar que tots els representants catalans actuaran en clau catalana i vetllant pels interessos del país, però no deixa de ser una incògnita fins a quin punt el PP farà ús de la seva major capacitat d'incidència en l'àmbit metropolità o exercirà un major poder d'influència des del Govern de l'Estat per condicionar l'elecció del representant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

El que no s'acaba d'entendre és quin poder real té aquesta 'majoria catalana'. Les decisions es prendran per una majoria de 2/3 parts del consell rector i algunes decisions podran exigir l'acord per 3/4 parts. Amb la qual cosa, assumint una infranquejable unitat d'acció per part dels representants catalans, serà impossible prendre cap decisió sense el consens dels representants d'AENA (4 de 9). Per altra banda, la societat que governa aquest consell rector (de la mateixa manera que passa en el cas de l'Aeroport de Barajas) estarà participada el 100% per AENA Aeropuertos. No és precipitat pensar, doncs, que es tracta d'una 'majoria catalana' més estètica que efectiva.

Ens podem trobar amb la paradoxa que el canvi més important d'aquests nous organismes i consells rectors és que el centralisme aeroportuari d'AENA passi a ser legitimat pels representants de les institucions catalanes a través d'aquest consell rector. Tant de bo els representants catalans aconseguissin derogar o eludir els gairebé 30 convenis de l'Estat Espanyol amb altres països que obliguen a la utilització de l'aeroport de Madrid. Però em temo que aquest tipus de canvis són un pèl més difícils en la mesura que superen l'àmbit de l'estètica.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Neoindependentisme ?

Avui he tingut ocasió de llegir un interessant article de Francesc Canosa a la xarxa. L'autor contraposa provocadorament l'independentisme de la 'proclama' a un independentisme fred, racional i analític. Un independentisme que potser de vegades pot semblar poc èpic i amb un enfocament excessivament pragmàtic. Com a exemple d'aquest nou tipus d'independentisme ens trobem les jornades 'Building a New State' organitzades per Sobirania i Justícia el dijous passat. La jornada aportava elements econòmics, jurídics i també pràctics sobre processos internacionals recents de secessió. En la mateixa òrbita metodològica trobem els estudis i plantejaments del Cercle Català de Negocis. I de ben segur que en podríem destacar alguns més.

Si ho analitzem amb perspectiva històrica, aquest nou enfoc no deixa de ser una evolució previsible i desitjable de qualsevol moviment que aspiri a ser majoritari. Tal i com ens demostren els últims sondejos, entre els quals la última onada del Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió, l'independentisme ja és una opció majoritària en relació als qui declaren estar-hi en contra. Això vol dir que s'ha consolidat en el 'políticament correcte' o si més no, s'ha normalitzat políticament. L'independentisme doncs, com a espai polític transversal, s'ha fet més atractiu i rendible, amb un augment dels nivells d'exigència i de competència. A diferència de períodes anteriors, em fa l'efecte que hi ha molts nous independentistes que no es mouen únicament per una 'foguerada patriòtica' sinó per la il·lusió i la plena consciència de voler participar en la construcció d'un nou país.

Tot i que de forma molt temptativa, intentaré descriure aquest 'neoindependentisme' amb tres adjectius. És un independentisme desacomplexat, cada vegada més proactiu que reactiu, que disfruta cada vegada més veient referències de Catalunya a la premsa internacional que a Intereconomia. És un independentisme descregut, desconfiat davant les forces polítiques tot i considerar-les eines necessàries. En certa manera, és un independentisme d'elit, en la mesura que prioritza la professionalitat i la seva ascendència en l'elaboració de discurs sobrepassa el seu pes electoral.

El neoindependentisme és una bona notícia, ni és una amenaça ni és excloent amb altres plantejaments amb una major component sentimental. Que el país en pugui extreure el màxim profit dependrà de la nostra capacitat d'evitar lògiques caïnites o reduccionistes. Les vies de col·laboració d'aquests sectors amb els partits catalans em semblen més sanes i intel·ligents que els intents d'absorció o integració. I és que, des de l'independentisme, la convivència i el respecte mutu entre les esferes polítiques i les de la societat civil són valors que tot just ara comencem a practicar...

divendres, 7 d’octubre de 2011

Que el realisme no ens faci conservadors

Avui he tingut ocasió de participar a un debat a eTV. El tema del debat era la reforma constitucional d'aquest mes d'agost de la limitació del dèficit públic impulsada pel Govern Espanyol. Bona part del debat s'ha focalitzat al voltant de la conveniència de la mesura i els seus efectes. En un moment determinat, un dels tertulians ha dit una frase de l'estil 'ja ens agradaria no haver de retallar despesa i prestacions públiques pero, malauradament, no vivim en un món ideal'. La frase és, certament, controvertida i digne d'anàlisi.

És cert, no vivim en un món ideal. La situació és difícil i perpetuar les polítiques d'endeutament públic és una alternativa, com a mínim, temerària. No he estat mai amant de la política populista ni de l'oposició irresponsable. Negar la conveniència d'un reequilibri pressupostari em sembla una opció gairebé quimèrica. De ben segur que els pròxims anys la gestió dels recursos públics serà complexa i obligarà, més que mai, a prendre decisions difícils.

Ara bé, precisament perquè aquest diagnòstic em sembla que és majoritàriament compartit cal exigir una gestió responsable. Una gestió responsable implica obrir un debat estratègic al conjunt de la societat catalana: és la única manera a passar a ser-ne corresponsables i no víctimes colaterals. Una gestió responsable no passa per anar sumant retallades conjunturals fins arribar al punt d'equilibri. Una gestió responsable implica explicar perquè estem fent ajustos al sistema sanitari català quan la nostra despesa per càpita és de les més baixes de l'Estat. Una gestió responsable implica explicar als catalans que si no tinguéssim dèficit fiscal gaudiríem de superàvit als nostres comptes públics. Una gestió responsable implica, també, ser conscient que les polítiques de limitació del dèficit públic es poden abordar per la vessant de la despesa però també per la de l'ingrés. I, des d'aquesta última vessant, la reforma del model de finançament esdevé una urgència nacional. Al mateix temps, propostes fiscals com la de l'Impost sobre les grans fortunes a França o la taxa sobre transaccions financeres proposada per Barroso a la Unió Europea són evidències suficients per pensar que potser també cal canviar el nostre marc fiscal.

En definitiva, ajustar els pressupostos sense cap estratègia aparent ni socialitzada, ja és tenir una estratègia. L'estratègia, potser per omissió, de permetre que la crisi acabi castigant els sectors més vulnerables de la nostra societat. I això si que no ens ho podem permetre. Es pot ser realista i a la vegada sensible i autoexigent amb els efectes que volem que tinguin els necessaris ajustos. Conformar-se amb una altra cosa implicaria ser, més que realistes, conservadors davant d'una realitat que sens dubte ens és adversa.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Fins el 'crash' final?

El passat dijous vam tenir ocasió de començar a comentar el llibre de l'economista John Kenneth Galbraith The Great Crash 1929, que explica de forma detallada com va succeir el col·lapse financer de Wall Street que va originar posteriorment la Gran Depressió. M'agradaria compartir alguns fragments del llibre. He escollit aquests:

Parlant de l'especulació immobiliària a la Florida dels anys 20: 'And there is no reason why anyone should do so as long as the supply of people who buy with the expectation of selling at a profit continues to be augmented sufficiently rapid rate to keep the prices rising'.

Sobre l'inici de l'especulació financera: 'even a man of conservative mind could believe that the prices of a common stock were catching up with the increase in corporation earnings, the prospect for further increases, the peace and tranquility of the times, and the certainty that the Administration then firmly in power in Washington would take no more than of any earnings in taxes.'

Sobre els reguladors del mercat: 'Some of those in positions of authority wanted the boom to continue. They were making money out of it, and they may have had an intimation of the personal disaster which awaited them when the boom came to an end.'

Llegint el llibre, és sorprenent constatar com la realitat del del fenomen especulatiu que va passar el 1929 s'assimila tant a l'actual. El que em sorprèn més no és que la cobdícia humana i les expectatives de creixement generin bombolles especulatives, sinó que no hàgim après prou de la història per garantir mecanismes de salvaguarda sobre l'economia real. El 1929 un col·lectiu d'1,5 milions de persones que 'jugaven' a borsa van participar a enfonsar una economia real de 120 milions de persones amb conseqüències d'abast internacional. Mai n'aprendrem ? Tant costa d'entendre la sostenibilitat del creixement i el benestar cal que tinguin bases sòlides. El treball i la creativitat en són, sens dubte, dos bons exponents...

diumenge, 18 de setembre de 2011

Nou finançament: una millora insuficient

Arran de la liquidació del 2009 del nou model de finançament hem tingut ocasió de valorar els seus resultats en el seu primer any d'aplicació. Després de fer una revisió de les xifres, podem concloure que el nou model de finançament suposa una millora respecte l'anterior. I això no suposa estar d'acord amb valoracions excessivament triomfalistes que s'han fet la darrera setmana que parteixen, en alguns casos, de càlculs no prou acurats. El nou model de finançament ha comportat un finançament addicional de 1.986 milions d'euros respecte el model anterior. Això suposa situar-nos per sobre la mitjana de finançament per càpita de les CCAA de règim comú. Si la mitjana és de 100, Catalunya se situaria el 2009 per sobre (102,3). Una millora tenint en compte que el més habitual els últims anys era que, mentre pagàvem molts més impostos per habitant, rebíem un finançament per càpita per sota de la mitjana del conjunt de CCAA.

Ara bé, el més important en qualsevol valoració és no perdre la perspectiva. Una millora pot ser més o menys bona sempre en funció de quins siguin els teus objectius. No podem oblidar que aquest finançament addicional només representa una reducció del dèficit fiscal de menys de l'1% del PIB català. Si recordem que les mateixes estimacions elaborades pel Ministeri d'Economia i Hisenda l'any 2008 consideraven que el dèficit fiscal català s'aproximava al 9% del seu PIB, no és gens estrany que considerem aquesta millora com a clarament insuficient per a corregir aquest desequilibri.

Probablement la correcció d'aquest desequilibri és l'aspecte en el que hi ha un consens més generalitzat i transversal a la societat catalana. La recerca d'una solució satisfactòria també exigeix grans dosis de realisme si no volem acabar fent-nos 'trampes al solitari'. La millora obtinguda a l'últim acord de finançament no fou tant gràcies a que aquest fos més just a l'hora de redistribuir els recursos, sinó a l'aportació addicional de més de 9.000 milions d'euros de l'Estat al sistema de finançament de règim comú només per l'any 2009. Dubto que qualsevol govern espanyol tingui la capacitat de fer desemborsaments similars. O bé es dissenya de nou un sistema de finançament autonòmic - amb tots els costos polítics que això comporta - o bé Catalunya surt del règim de finançament comú i passa a tenir una relació bilateral amb l'Estat. I és que cada vegada s'estrenyen més els camins del mig...

dissabte, 3 de setembre de 2011

Injustícies legalitzades

Avui tinc ganes de preguntar-me sobre el que és legal i el que és legítim. Arran de la comunicació del termini per al compliment de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la llengua vehicular a les escoles, he pensat que valia la pena refrescar el significat d'aquests dos conceptes. Per legal entenem allò que 'és conforme a la llei', per legítim, tot i que es pugui interpretar com a sinònim de legal, també està contemplat com a accepció d'allò que és just. No tot allò que és legal és just, ni tot allò que és just és legal.

Ens ensenyen que en un Estat de Dret tenim la possibilitat de defensar la legalitat d'allò que considerem just. Ens trobem en moments de profunds canvis econòmics, socials i nacionals que ens fan dubtar molt seriosament de la seva credibilitat. Una credibilitat que molts ja fa temps que posem en dubte, però que potser últimament està especialment debilitada. No només hi ha masses situacions d'injustícia plenament legals, sinó que massa gent té la percepció que en aquesta democràcia no té possibilitats reals de defensar allò que consideren just.

Aquesta creixent sensació d'indefensió, de caràcter transversal - social, econòmica i política - no té una única causa. Però és un símptoma inequívoc d'un sistema cada vegada més caduc. La gent - aquí, a Anglaterra i a tot el món - es mobilitza quan no troba altres formes d'expressar el seu malestar. Mobilitzacions sovint formalment inadequades, però que no es poden explicar únicament per un problema de 'mala d'educació'. No penso que sigui exagerat considerar que si no som capaços de perfeccionar i apofundir en la nostra democràcia l'estarem posant seriosament en risc.

dimecres, 31 d’agost de 2011

Reforma constituQUÈ ?

La més que possible reforma de la Constitució Espanyola ha obert múltiples debats polítics on val la pena no perdre-s'hi. La Constitució Espanyola ha estat un marc legislatiu estable que ha perpetuat el mínim comú denominador de les principals forces polítiques a l'Estat. I, en conseqüència, ha servit per garantir el que uns anomenen estabilitat i d'altres anomenem immobilisme, principalment pel que fa a l'evolució d'un model d'Estat plurinacional. La fallida reforma estatutària és possiblement la mostra més evident de com s'han emprat els principis constitucionals en clau immobilista.

Des de Catalunya, al meu entendre, la reforma constitucional no planteja una situació massa còmode ja que s'hi barregen un seguit de condicionants que poden resultar fins i tot contradictoris:

1. La reforma constitucional mai es decidirà en clau catalana. Com a mínim, 323 - PP i PSOE -dels 350 diputats del Congrés han demostrat una infranquejable unitat de vot quan s'ha debatut el model d'Estat.

2. En el supòsit que alguns principis constitucionals ens poguessin resultar favorables, és gariebé tant important el text constitucional com l'esperit del qui l'interpreta. I em sembla que, actualment, és com a mínim ingenu assegurar la independència política dels dos partits majoritaris d'un organisme judicial clau com el Tribunal Constitucional.

3. Tot i aquest escàs marge de maniobra catalana. Tot i la creixent desafecció de Catalunya vers un Estat, diguem-ne, poc sensible, se'ns seguiran aplicant els preceptes constitucionals mentre legalment se'ns consideri ciutadans espanyols.

4. Abstenir-nos en aquest debat de reforma constitucional suposa no participar en debats que si que afecten el nostre autogovern i el nostre dia a dia. Fixar un sostre de despesa i la seva distribució multijurisdiccional en el text constitucional pot comportar conseqüències nefastes, especialment a través del seu previsible desplegament legislatiu a través de lleis orgàniques.

5. Votar i validar parlamentàriament la reforma consitucional pot ser pitjor. Fins i tot si s'incorporen principis aparentment favorables a l'autogovern. Suposaria perpetuar un consens, revalidar generacionalment un text legislatiu que generalment sempre ens ha jugat en contra. Tindria sentit ratificar els principis constitucionals que s'han utilitzat per cohartar la voluntat catalana majoritària d'ampliar l'autogovern?

Tenint en compte tot això, la resposta més adequada en clau catalana és complexa. Però cal tenir clar que una reforma constitucional mai pot ser 'tangencial'. Per acció o omissió suposa la validació o rebuig a un model d'Estat. Malgrat tingui nul·les possibilitats d'èxit al Congrés i no sigui el debat que se'ns plantegi, les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària farien bé de posar sobre la taula el dret a l'autodeterminació. Mai m'he considerat un 'maximalista', però sovint la coherència és la primera passa per a la credibilitat.

dimecres, 24 d’agost de 2011

#Jovullvotaradeuespanya

Acabo de llegir que #Jovullvotaradeuespanya s'ha convertit en trending topic mundial. El hashtag - etiqueta de twitter - ha sorgit ràpidament com a resposta a l'anunci del president Zapatero de la voluntat d'impulsar una reforma la Constitució Espanyola sense convocar un referèndum. De fet, aquest hastag representa una alternativa al #yoquierovotar que també s'ha difós ràpidament al conjunt de l'Estat Espanyol. La reacció del president Zapatero posa de manifest la divergència creixent entre les mobilitzacions populars recents i les demandes de senyals creïbles de contenció per part dels 'mercats'. Una divergència que certament amenaça fractura. Però el que em sembla més interessant d'analitzar és la creixent capacitat reactiva de l'independentisme.

Una capacitat reactiva que es posa de manifest a les manifestacions com les del 10 de juliol del 2010 i que s'activa com un ressort gairebé automàtic cada vegada que es percep un intent o possibilitat d'agressió al 'fet nacional'. Aquest tipus de reaccions, d'arrels històriques, resulten satisfactòries ja que necessitem comprovar com aquesta identitat col·lectiva es manifesta de forma desacomplexada i majoritària de tant en tant. Com si per molts de nosaltres fos gairebé imprescindible percebre que existeix un sentiment col·lectiu que encara batega amb força. Més enllà del sistema de partits i de la conjuntura política, social i econòmica.

És cert que, com demostren enquestes d'opinió com les del CEO, el sentiment independentista ha crescut força al llarg dels últims anys. Aquest canvi social ha suposat que aquestes reaccions anessin augmentant en abast i radicalitat del missatge transmès. Hi ha quelcom que ens hauria de preocupar més enllà del cofoïsme que ens genera aquesta evolució recent? Personalment jo crec que pels independentistes aquest fet hauria de suposar més autoexigència que autosatisfacció. Més autoexigència per a saber transformar aquest sentiment reactiu en una voluntat proactiva de construir el nostre propi futur. I això comporta demostrar a una creixent majoria com un país independent no només és desitjable, sinó també possible i creïble. Un model propi i nou de societat, d'economia i de política que il·lusioni i que mostri com volem ser presents al món.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Estímuls fiscals sota sospita

El passat 19 d'agost el Govern espanyol va aprovar una sèrie de mesures a través d'un Real Decreto Ley per mirar de contenir el dèficit i estimular la recuperació econòmica. Em va cridar especialment l'atenció el fet que es reduís el tipus impositiu de l'IVA per adquisició de nova vivenda del 8 al 4 per cent. L'argumentació d'aquesta mesura es basava en la necessitat d'estimular el sector de la construcció - el més afectat per la crisi - i per incentivar una demanda immobiliària que en aquests moments no satisfà ni de bon tros la sobreoferta existent. La diagnosi és alarmant i rotundament certa: tal i com apuntava un estudi recent de CatalunyaCaixa, a finals del 2010 a l'Estat Espanyol hi havien 800.000 habitatges pendents de venda - 103.000 dels quals se situen a Catalunya - de difícil absorció a curt i mitjà termini. Però dubto seriosament de la idoneïtat de la mesura per diversos motius.

En primer lloc, dubto que l'aprimament del sector de la construcció sigui necessàriament una mala notícia, sinó més aviat un ajust natural d'un procés de sobredimensionament que s'inicià ara ja fa 15 anys. Potser valdria més la pena preguntar-se si podríem fer un ús més eficient dels fons de formació contínua per ajustar l'oferta laboral a la construcció a les actuals demandes del mercat. No em sembla descabellat potenciar plans de reconversió sectorial mitjançant la identificació de competències transversals dels seus treballadors. D'altra banda, també caldria qüestionar-nos si tenen sentit les noves promocions d'habitatge - especialment el protegit - quan hi ha un 3,2 per cent del parc d'habitatge desocupat. Clar que, per a poder fer això, es fa necessària una visió a més llarg termini...

Independentment del curt-terminisme que destil·la la mesura, també hi ha seriosos dubtes que aquesta sigui una mesura efectiva. Els seus efectes esperats - reactivació del sector de la construcció i augment de la recaptació impositiva - assumeixen una elasticitat preu de la demanda de vivenda força alta. Dit en altres paraules: que fruit d'aquesta rebaixa de l'IVA molta gent es decidirà a comprar. Si observem l'evolució dels preus de la vivenda i de la demanda d'habitatge dels últims anys a l'Estat Espanyol, veurem que aquesta última ha variat més en funció de la capacitat adquisitiva i d'endeutament que no pas en funció dels preus. Tal com apunta l'informe citat anteriorment: 'S’ha de tenir en compte, per exemple, que no té molt sentit discutir sobre el deteriorament de l'accessibilitat en determinats col·lectius propensos a la desocupació, atès que la seva elasticitat preu respecte de la demanda d'habitatge encara que fora molt elevada, no es podrà manifestar per l’absència de recursos financers'.

Per tant, la pregunta del milió és: a quins interessos reals respon aquesta rebaixa de l'IVA? Fora bo analitzar l'efecte d'aquestes rebaixes impositives sobre els preus finals de l'habitatge per descobrir què és el que realment es vol reactivar...

dimecres, 3 d’agost de 2011

Debat i democràcia interna

El debat sa és quelcom desitjable a qualsevol organització. Especialment per a les que es troben en fase de redefinició. Val a dir que també hi ha diversos tipus de debat, que generen efectes d'atracció i de desafecció a sectors molt diversos. Crec que la paràbola televisiva és força il·lustrativa: Sálvame i Àgora són dos espais televisius de debat. Cadascú pot valorar per si mateix quin d'aquests programes és més constructiu i quin tipus de públic atreu. Avui en dia crec que emprar la màxima 'la roba bruta es renta a casa' crec que és una expressió força caduca. Cada vegada exigim més implicació i corresponsabilitat a les organitzacions en les quals ens impliquem i el monopoli de la informació i de la decisió és força més impracticable i contraproduent. Precisament perquè els debats cada vegada són més públics - i això té conseqüències gens negligilbles - cal distingir entre el que pot ajudar a que un debat sigui més sa o no en una organització.

No ajuda a un debat sa que aquest pivoti sobre valors que no són apreciats per gairebé ningú. Especialment si aquesta organització vol guanyar-se la confiança de la majoria de la gent. No hi ajuda que pivoti sobre els personalismes. No hi ajuda que pivoti sobre els interessos individuals o de grup ja que s'entén que, si ets en una organització, hi hauria d'haver valors i fites compartides en certa manera 'supremes'. No hi ajuda que les decisions no siguin col·legiades - o si més no, que no hi hagi un esforç prou gran per a que es percebi d'aquesta manera -. No hi ajuda la manca de modèstia de pensar que cadascú tenim una fórmula màgica per a que tot funcioni però a la vegada no assumir quotes de corresponsabilitat dels èxits i dels fracassos que ens toquen. No hi ajuda la por al canvi i la desconfiança al que encara és desconegut.

Ajuda a un debat sa pensar abans de parlar i d'opinar. Hi ajuda la crítica constructiva. Que demanda certa dosi d'introspecció i d'autocrítica abans de dictaminar el 'què i com s'hauria de fer'. Hi ajuda fer sentir a tothom partícip de les decisions que afecten al col·lectiu. Una pràctica costosa i lenta, que a la vegada també implica i comporta que tothom se senti més corresponsable de les decisions. Hi ajuda l'empatia i la modèstia, de ser conscient que sempre tenim tendència a veure els errors i les mancances d'altri abans de veure les pròpies. Hi ajuda la paciència i la confiança: ser conscients que practicar un debat sa quan fa anys que en algunes organitzacions s'han deixat de practicar vol dir ensopegar encara moltes vegades amb les mateixes pedres. Hi ajuda saber que aquest tipus de canvis culturals volen temps, i només tindran èxit si alimentem el més important: la il·lusió per un nou projecte col·lectiu que tingui cada vegada més 'propietaris'.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Un Gran RESET?

Acabo de llegir el llibre The Great Reset, l'últim llibre de l'americà Richard Florida, qui ha fet recentment aportacions molt interessants a les teoria del desenvolupament econòmic. No resulta gaire sorprenent que ens digui que ens trobem a les portes d'un canvi estructural de model de creixement - el gran reset - però el que és una mica més novedós és arriscar-se a apuntar alguna de les grans tendències que el condicionaran.

Tot i que bona part del llibre es fonamenta en l'anàlisi de les grans transformacions econòmiques i urbanes més recents als EEUU, poden ser consideracions perfectament aplicables a casa nostra. La primera és a la part de revisió històrica dels símptomes que precedeixen aquests canvis estructurals. L'engreixament del sector financer sempre ha precedit a l'esgotament dels diversos models de creixement. Una constant a EEUU des del 1860 segons el paper de Thomas Philippon. Com si l'economia fos un cos humà al que li pugés la temperatura quan veu que alguna cosa no acaba d'anar bé.

Les tendències que segons Florida cal conèixer per ajudar a accelerar aquest 'gran reset' i trencar bona part dels nostres esquemes mentals, i que em semblen més interessants, són les següents:

1. La fi de la cultura de l'opulència i del creixement il·limitat del consum.
2. La fi de la cultura de la propietat, prioritzant la formació de talent i la seva mobilitat.
3. Territoris més compactes, d'usos mixtes i de proximitat, agrupats en megaregions capaces d'atraure aquest talent i generar innovacions productives competitives internacionalment.
4. La terciarització desacomplexada de l'economia com a generadora de llocs de treball. Perquè el sector serveis ha d'estar condemnat a les activitats low-cost ?
5. L'extensió de la creativitat a tots els llocs de treball. Fins el lloc de treball més simple no pot permetre's ser inercial i ha de permetre i incentivar el 'com es podria fer d'una altra manera?'

És en aquest últim punt quan afirma amb encert que cal reinventar el nostre model educatiu: 'Hem convertit en un mite les històries d'emprenedors com Bill Gates, Steve Jobs (...) però ningú planteja una pregunta que a mi em sembla evident: perquè feien tot això al seu temps 'lliure'?'

dissabte, 30 de juliol de 2011

ZP i la corresponsabilitat

La convocatòria d'eleccions espanyoles pel pròxim 20 de novembre ha desfermat un seguit de valoracions del que ha representat la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero al capdavant del Govern Espanyol. Potser la més ocurrent i provocadora ha estat la del publicista Risto Mejide amb el seu comentari al twitter: 'Españoles, ZP ha muerto', resumint amb pocs caràcters la irònica 'coincidència' de la data dels pròxims comicis amb la mort del dictador Francisco Franco.

L'actual i prolongada situació de crisi econòmica, l'absència de respostes efectives l'han situat com a blanc de totes les crítiques. Però potser el desgast més significatiu s'explica per no haver estat suficientment coherent amb les reformes d'Estat polítiques i socials al llarg del seu mandat. Un mandat erràtic on va pretendre liderar hàbilment una esperança de canvi i ha acabat interpretant amb cada vegada menys credibilitat els guions escrits primer des del carrer Ferraz i el carrer Génova, acabant pels que venen de Frankfurt i Brussel·les.

És fàcil criticar ZP avui. Fins i tot diria que és còmode. No falten raons ni ganes per fer-ho per part de molta gent. Fa poc vaig llegir que estem massa acostumats a buscar culpables i massa poc acostumats a buscar responsables. Per buscar responsables només cal fer un breu exercici de memòria històrica recent: qui el va situar com el polític més ben valorat a Catalunya a les enquestes d'opinió de l'any 2004? Qui va creure amb la seva reforma federalista de l'Estat? Qui va confiar amb la seva paraula per arribar a 'pactes d'Estat' i d'altres d'incofessables? Qui va valorar més la imatge de modernitat que la seva solvència com a president? Doncs bona part de la majoria que ara el culpabilitza de tots els mals. Si us plau, una mica més de corresponsabilitat i modèstia. Tal vegada, així podrem ajudar una mica més a tirar endavant el nostre estimat, petit i esquizofrènic país anomenat Catalunya.

divendres, 15 de juliol de 2011

No vull una Catalunya de 2 velocitats

Ahir em vaig assabentar d'una realitat que em va impactar especialment. Sovint són realitats que són al costat de casa i que, pel que sigui, mai hi havies parat prou atenció o ningú te les havia explicat. Són discriminacions sordes, majoritàriament acceptades per ignorància o per manca de sensibilitat. Però d'un impacte considerable que atempten contra un principi que considero bàsic al país que m'estimo: la igualtat d'oportunitats.

Ahir estàvem xerrant sobre educació i les comunitats d'aprenentatge als seminaris que organitza la Teresa Sordé. Varen venir diverses persones que participen en una de les comunitats d'aprenentatge més exitoses: el CEIP Mare de Déu de Montserrat de Terrassa. M'explicaren una història que evidencia les nefastes conseqüències que poden tenir els plans docents individualitzats. En resum - i segur que ho simplifico en excés - es tracta de plans que pretenen atendre millor a l'alumnat que se suposa que té majors dificultats en l'aprenentatge - normalment pel seu origen i llengua -. Entre altres coses, comporta la possibilitat de fixar objectius docents més baixos entre els alumnes que tenen més dificultats per aprendre per no conèixer l'idioma o per altres motius.

La història que em varen explicar és la d'un pare que no entenia perquè el seu fill, un cop acabada l'ESO, li deien que no tenia el nivell suficient per cursar el Batxillerat. El seu fill havia superat l'ESO aparentment com tots els seus companys, però resulta que no tenia els coneixement suficients per continuar estudiant el Batxillerat. Tenien raó: al seu fill li havien fixat objectius més baixos que a la resta del grup, l'havien educat com un ciutadà 'de segona' - pot semblar-ho, però no és demagògia -. És cert que aquests plans docents sembla que han d'estar aprovats amb l'assessorament d'un psicòleg i amb el consentiment patern, però també és igualment cert que sovint no es dóna als pares tota la informació necessària. Aquesta història no és un cas aïllat. I si no se'n reprodueixen més casos és potser perquè, lamentablement, moltes noves catalanes i catalans ja han acceptat amb resignació el camí que els han traçat com a ciutadans de segona. Jo no vull una Catalunya de 2 velocitats ni on tothom NO tingui les mateixes opcions d'aconseguir el seu somni amb el seu propi esforç. I sabeu què és el més paradoxal de tot? El fet que estigui demostrat que educar en la segregació acaba sortint més car i és més ineficient - socialment i econòmica - que educar en la diversitat. I, malgrat tot, es continuï fent a casa nostra.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Economia (i actitud) creativa

Avui llegia un interessant article en el que es destacaven algun dels elements més rellevants d'una recent publicació de les Nacions Unides: Creative Economy, a feasible development option. Abans de l'arribada de la crisi, ja hi havia moltes evidències que assenyalaven que la competitivitat de productes i serveis es basava cada vegada més en elements intangibles vinculats directament al seu procés de creació i disseny. L'informe de Nacions Unides entén per 'productes creatius' aquells que utilitzen com a input principal per a la seva creació el capital intel·lectual i la imaginació. Bona part de les anomenades indústries culturals, el disseny, la moda o el desenvolupament de noves aplicacions tecnològiques conformarien el gruix principal d'aquesta 'economia creativa'.

Tal com ens apunta l'article citat, mentre la crisi econòmica provocava una dràstica reducció del 12% de la demanda, entre el 2002 i el 2008 les exportacions de béns i serveis creatius creixien a un ritme de més del 14% anual. I és que treballar amb la creativitat com a principal factor de producció canvia les regles del joc. És sense cap mena de dubte una finestra d'oportunitats, però no podem intentar aprofitar-les utilitzant els mateixos paradigmes de l'economia convencional. Una aposta per l'economia creativa implica situar el redisseny de les polítiques educatives i culturals als primers llocs de l'agenda política.

És per aquest motiu que algunes de les recomanacions que s'apunten a l'informe i a l'article no em semblen, modestament, les més efectives. El foment 'clàssic' de l'emprenedoria i el reclamar més fonts de finançament per aquest tipus de projectes em semblen polítiques necessàries però dubto que suficients. Sense un nou sistema educatiu, així com una nova organització i concepció del treball que permeti - i fomenti - que tots tinguem l'oportunitat d''explotar' la nostra pròpia creativitat de poc serviran les línies d'ajut i finançament.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Marshall Ganz, la realpolitik del canvi

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència de Marshall Ganz, l'anomenat arquitecte de la campanya de Barack Obama a les eleccions presidencials dels EEUU. Un conferència que formava part del seminari de Política Dialògica, organitzat pel CREA. A més de presentar l'aval de ser co-responsable de la victòria contra pronòstic del primer President negre, Ganz destil·la la saviesa intuïtiva d'algú que ha estat capaç de portar l'experiència en moviments socials a les aules de la Harvard Kennedy School of Government.

El més sorprenent de Ganz és que expliqui coses aparentment tant òbvies i clàssiques - de sentit comú - i que s'hagin aplicat tant poc a la pràctica política. Els principis que explicà, que els podeu trobar en un dels seus llibres més divulgats - Why David Sometimes wins - responen a com transformar la realitat des d'una posició d'aparent debilitat. En són cinc:

1. 'Story Telling'. Una mala traducció ens fa parlar de relat i ha creat molta confusió a casa nostra. Explicar la teva història, què et motiva, d'on véns i cap on vols anar és fonamental per crear un vincle emotiu capaç de generar confiança. Obama ho va fer de forma magistral. 'Els nostres valors són un mapa emotiu del món', una frase que em va semblar brillant...

2. Relacions en xarxa. Podem crear el millor eslògan, el missatge publicitari més elaborat...però si no som capaços de crear una xarxa cívica que s'hi impliqui, difícilment arribarà enlloc. I això vol dir fer sentir a molta gent partícip de la missió que proposem, no només còmplice...

3. Equips de lideratge. Ganz explica amb gràcia que el món està cada vegada més ple de 'líders cremats'. Que ho volen fer tot i no entenen perquè ningú els segueix. El nou líder no és mesiànic, és aquell capaç que tothom arribi a liderar el seu propi canvi per aconseguir un objectiu compartit.

4. Una estratègia diferent. No es tracta de 'vendre' a la gent la teva estratègia, sinó de co-dissenyar-la. I fer-ho de manera que utilitzis les teves pròpies eines. Si intentes emular la fórmula dels qui vols combatre probablement perdràs. Ells en saben més i ho han fet primer. Descobrir les teves pròpies armes et farà autèntic i creïble.

5. Avaluació contínua. Reoreientació en temps real. Trobaríem més de 2 i 3 exemples de campanyes que semblaven bones i han acabat en desastres absoluts. Si hi hagués hagut algun sistema d'avaluació contínua capaç de corregir mètodes aparentment brillants es podrien haver evitat...

diumenge, 3 de juliol de 2011

Qüestió de confiança

El passat 29 de juny vaig tenir ocasió d'anar a la presentació de l'Anuari 2010/11 de l'UGT, un clàssic ja de referència entre les publicacions econòmiques a Catalunya. Se celebrà un interessant debat amb personalitats tant diverses com l'ex-rector Joan Tugores, el dirigent de Foment del Treball Joaquín Trigo i el secretari de política sindical de l'UGT Camil Ros en el que es plantejava una pregunta recorrent: com sortir de la crisi actual? Els enfocaments eren diversos, però tots tres coincidiren que ens manca un aspecte clau: la confiança entre els diferents agents socials, polítics i econòmics. Clar que les maneres que proposaven per a recuperar-la diferien força.

L'actual crisi ens ajuda a posar en valor factors clau per a la nostra competitivitat malgrat que aquests no siguin tant visibles o tangibles com els km de via d'alta velocitat o la internacionalitat dels nostres aeroports. El Banc Mundial fou una institució pionera en començar a treballar aquests conceptes a l'entorn de la definició del capital social d'una economia. En un dels documents de treball ens diu que 'Social capital, however, is not simply the sum of the institutions which underpin society, it is also the glue that holds them together'. L'efecte del capital social, que es podria interpretar de forma simplista com a elements de 'bona ciutadania' que no cotitzen als mercats, facilita els acords i l'adopció d'amplis consensos i penalitza els comportaments oportunistes. En definitiva, el que en economia s'entén com una reducció dels costos de transacció. Aparentment insignificants però que són omnipresents - tant en la negociació de convenis col·lectius com a l'hora d'obrir qualsevol negoci - i, per això, tant importants a l'hora de determinar l'evolució d'una economia.

Estic convençut que valors com el sentiment de pertinença - un patriotisme cívic -, la cohesió social o la meritocràcia seran crítics per a determinar la capacitat de recuperació econòmica de cada país. Potser són factors difícilment quantificables encara, però no per això els hi hem de restar importància. I és que, potser, l'economia ha d'abandonar l'autisme autoreferencial en la que s'ha instal·lat els últims anys. No oblidar que treballa sobre la previsió de comportaments humans que, com més restrictius siguin els seus supòsits, menys útils seran les seves conclusions per a determinar com assolir majors cotes de benestar.

dijous, 16 de juny de 2011

Cal respondre a la indignació?

La meva resposta és rotundament SÍ. I em refereixo a les respostes polítiques no a les policials. Centrar el debat públic en el segon tipus de respostes em sembla interessat i poc productiu. Es pot debatre fins a quin punt és un moviment representatiu i proporcionat a l'atenció mediàtica generada, ens podem incomodar amb el seu aparent hispano-centrisme, es pot qüestionar la seva legitimitat i, sobretot, algun dels mètodes utilitzats per a que s'escoltés el seu missatge.

El que penso que no es pot qüestionar és que són el símptoma inequívoc de dues noves realitats. En primer lloc, del malestar social generalitzat fruit de la injustícia social que ha comportat la gènesi i les conseqüències de l'actual crisi econòmica. En segon lloc, del sentiment creixent i latent de no sentir-se representats a les diverses institucions polítiques i democràtiques. Com ens deia ahir en Joan Subirats, tenim un marc de 'nova economia, nova societat i vella política'. Crec que qualsevol força o moviment polític que estigui compromès amb un canvi radical del marc polític social i/o nacional cal que sigui receptiu a un moviment que no només reclama canvis de política sinó canvis profunds en la manera d'entendre la política.

Potser per això els partits d'esquerra, a diferència dels partits conservadors, se senten tant incòmodes amb aquest moviment. Els qui volen que res no canvii només han de remarcar la legitimitat de la democràcia actual i imposar l'ordre en base al marc legislatiu vigent. Els qui somiem en una Catalunya lliure en la que hi hagi una igualtat d'oportunitats real per a tothom, per molt que hi hagi aspectes que ens puguin incomodar, tenim el deure de treballar per a construir una democràcia que superi amb escreix - en legitimitat moral, social i política - a l'actual.

dissabte, 11 de juny de 2011

L'efecte acordió de la temporalitat

El passat 30 de maig vaig tenir l'ocasió d'assistir als Premis Vanguardia de la Ciència, organitzats per l'Obra Social de Catalunya Caixa i el diari La Vanguardia. Entre els projectes premiats hi havia un interessant paper de l'economista Juan José Dolado, conjuntament amb altres autors. L'estudi és una simulació de com hagués evolucionat la taxa d'atur a l'Estat Espanyol en la situació de crisi actual si haguéssim tingut una altra legislació laboral - concretament la francesa - menys procliu a la contractació temporal.

L'estudi conclou que es podria haver evitat un 45% de la taxa d'atur espanyola. El que ens hauria de preocupar més no és això sinó els incentius que genera l'actual legislació laboral espanyola. No sóc precisament un francòfon, però el que tinc bastant clar és que el marc legislatiu espanyol és nefast per propiciar un canvi de model productiu. Un marc legislatiu que no ha millorat substancialment amb la recent reforma laboral ni amb les que ara vol impulsar el Govern Espanyol amb l'acord dels agents socials.

Mentre perduri la dualitat del mercat de treball capaç de propiciar una taxa de temporalitat pròxima al 25% de l'ocupació - dades EPA primer trimestre 2011 - serem més propensos a aprofitar nous fenòmens especulatius que a reestructurar el nostre model de creixement. Fa uns mesos, ja ho va advertir el Premi Nobel d'Economia 2010 Cristopher Pissarides. L'alta temporalitat no només genera destrucció d'ocupació massiva en èpoques de crisi sinó que també pot ser un clar desincentiu a la inversió en capital humà - via formació o acumulació de coneixement a les empreses - també en períodes expansius. Cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable una recuperació ràpida via augment de la temporalitat o cal afavorir-ne una de més lenta però sostenible. Això si és que encara tenim l'opció d'escollir...

dilluns, 6 de juny de 2011

Una altra manera de fer política

Ahir llegia el text de l'avantprojecte de la coneguda com a 'Llei Omnibus' i vaig quedar força perplex. Després de llegir-ne el seu contingut, comprovo que el millor - amb diferència - del text de l'avantprojecte de llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica és el seu títol. Malauradament, el seu títol no correspon de cap manera al seu contingut: la totalitat del text consisteix en modificar - sovint de forma molt substancial - el contingut de multitud de lleis. Intento trobar-hi el fil conductor en tot aquest seguit de modificacions però només en trobo una: partir del pecat original d'haver estat aprovades pel govern anterior. Intentaré fer-ne una valoració el màxim d'objectiva en 3 punts.

1. S'ha de reconèixer que el moment i la forma escollida són una de les millors pràctiques d'oportunisme i tacticisme polític dels últims anys. Si volgués modificar l'obra legisltiva del Govern anterior no trobaria un millor moment: els partits que donaven suport al govern en procés de redefinició, un nou govern que encara compta amb la pròrroga de confiança per part de l'opinió pública dels 100 primers dies de gràcia per oferir solucions reals i una mala imatge respecte el govern anterior que ells mateixos han ajudat a crear. Si a aquesta llei li poses un títol flashy en una època de profunda crisi econòmica que sembli una vacuna contra aquest 'malbaratament de recursos fet per les esquerres' ja tens la cirereta del pastís.

2. En aquests moments no ens podem permetre que el tacticisme partidista guanyi terreny a les estratègies de país. Estic convençut que els governs anteriors podrien haver fet moltes coses millor de les que va fer però va impulsar cinc Pactes Nacionals: per a la Immigració, per a l'Educació, per a l'Habitatge, per a les Infraestructures i per a la Recerca i la Innovació. Uns pactes que buscaven el consens no només del conjunt de forces parlamentàries sinó també dels principals sectors implicats. Així com també ho van fer la majoria de lleis que ara s'estan modificant. Algú podria pensar que foren una pèrdua de temps i que cal ser més 'executius'. Van ser precisament intents de buscar consensos a llarg termini en temes clau pel país que no canviessin en funció de la conjuntura governamental ni de l'aritmètica parlamentària. No es perd més temps redefinint el marc legislatiu cada vegada que hi ha un canvi de govern ?

3. Optar per pràctiques legislatives que evitin el debat públic i parlamentari ho considero temerari. La pràctica política no està precisament en un dels moments de més prestigi. Però inhibir el debat públic que generarien les diverses modificacions que aquesta llei agrupa no només no soluciona el problema sinó que allunya encara més la pràctica política del conjunt de la ciutadania. Vull pensar que ja fa temps que hem superat el pensament paternalista de 'el Govern sap el que és millor per tots nosaltres'. Per dura que sigui la crisi econòmica i encara que legítimament puguin creure's el 'Govern dels millors' no em sembla que sigui la manera de fer política que molts fa temps que estem reclamant. Una altra evidència que demostra que no tots els polítics són iguals, ni ho són les seves maneres. És la seva manera de fer política.

dijous, 26 de maig de 2011

Decàleg per a una renovació sana

El tret de sortida al procés pre-congressual d'Esquerra Republicana de Catalunya i, en part, els últims resultats electorals a les eleccions municipals, han obert el debat sobre la necessària renovació del partit. Cal recordar que els resultats a les eleccions municipals s'esperaven pitjors que els del 2007, però no han anat igual a tot arreu i han tingut algunes sorpreses agradables. Seria injust i erroni que la greu desaparició institucional als municipis de més de 100.000 habitants - amb l'excepció de Barcelona - ens fes oblidar els magnífics resultats obtinguts a moltes poblacions petites i mitjanes que han estat claus per a incrementar el nombre de vots respecte a les catalanes del 2010 - prop de 40.000 vots més - i mantenir més de 1.400 regidors arreu del territori.

No obstant, és evident que el partit arriba al final d'un cicle iniciat el 2003. Què explica aquest ràpid ascens i retrocés en només 8 anys? Qüestió de lideratges? De conjuntura política? De no haver fixat prou fermament els fonaments del creixement? O d'haver oblidat el que ens feia atractius i un partit de canvi ? Potser hi ha una mica de tot, però del que estic segur és que buscar una sola causa pot ser alleujador però també és demagog, falaç i, de cap manera, constructiu. Des de la més absoluta modèstia, he volgut compartir el decàleg amb els punts que crec que ens poden ajudar a renovar-nos d'una forma més sana. Amb realisme i en clau positiva, encara que se'm pugui titllar d'ingenu:

1. Objectivitat i equanimitat en les anàlisis. Hi ha moltes coses que podem millorar però tot no s'ha fet malament. Evitem les valoracions simplistes entre 'bons' i 'dolents'. No només no seran mai coincidents, sinó que tampoc responen a la realitat. Admiro la vàlua política i personal de moltes companyes i companys de sensibilitats molt diverses. I segur que la majoria també.

2. Assumpció de responsabilitats. A cadascú, la seva, ni més ni menys. Directament proporcional a la confiança que li ha fet el partit.

3. Generositat i autocrítica. Pensem menys en el que hem fet bé i més en el que podríem fer millor. Cal somiar un partit on hi hagi molta gent que admirem perquè faci algunes coses molt millor que nosaltres.

4. Escoltar a tothom. La millor manera de fer un diagnòstic és preguntar-ho a la gent que ens agradaria que ens fes confiança. Els debats interns sovint tenen una component d'onanisme o auto-flagel·lació gens sana, ni productiva, ni gaire realista.

5. Retornar als orígens. El nostre objectiu és tenir un país més just i més lliure. El vot és un mitjà per fer-ho no una finalitat en si mateixa. Sembla el mateix però als ulls de molta gent crec que no ha estat percebut d'aquesta manera últimament.

6. Coherència. Prediquem amb l'exemple. Què vol dir 'estem al costat de la gent?'. Que potser som una casta diferencial? Patim, treballem i disfrutem com tothom. Cal dir-ho menys i que tots ho demostrem més al dia a dia.

7. Inconformisme. Treballem per transformar la realitat. Si no ens veiem capaços d'aconseguir-ho millor que ni comencem. Sinó és així, no ens queixem que la gent ens consideri còmplices del malestar social existent.

8.Humilitat. Arribem fins on arribem. Hi ha coses que les sabem fer bé, d'altres no tant, i d'altres són impossibles. Ambiciosos, però també realistes.

9. Honestedat. Si realment és així, perquè ens esforcem a prometre la lluna en un cove? No som tots prou adults per a tractar-nos amb la mínima honestedat que exigeix el respecte als nostres conciutadans ?

10. Autoexigència. No vull un partit on el mèrit sigui ser millor que els meus companys, sinó de gent que lluiti per respondre satisfactòriament a les demandes de la gent del país pel qui vull treballar.

dissabte, 21 de maig de 2011

Reflexió indignada i autocrítica


Ahir a la nit vaig tenir ocasió per passejar-me per l'acampada de Plaça de Catalunya i de parlar amb diversos companys sobre el que està passant: les seves causes, els seus efectes i tot el lògic interès que genera a la gent 'preocupada per alguna cosa'.

Vaig notar que molta de la gent que s'hi concentrava estava emocionada pel fet d'estar fent política per primera vegada. Potser de manera molt primitiva i ingènua, però per primera vegada s'hi sentien involucrats com mai abans ho havien estat en cap altre projecte col·lectiu - partit, organització, sindicat, etc. -. I això, per aquest sol fet, ja és una bona notícia.

Comparteixo els dubtes raonables dels qui no saben com acabarà cristal·litzant tot plegat: si serà una foguerada difícil de canalitzar cap a moviments transformadors d'una realitat que no ens agrada o bé s'intentarà manipular barroerament per algú. Però no crec que sigui motiu suficient per no considerar positivament que, en la mesura que trenca l'ordre i els esquemes mentals establerts, ens obliga a repensar moltes coses.

Reconec que aquest fenomen em genera molts sentiments contradictoris. Un d'ells és considerar injusta la temptació que se'n deriva de posar tots els polítics 'al mateix sac'. Els qui creiem que la política actual encara és una eina útil a través de les quals es poden canviar les coses és normal que això ens faci ràbia. També cal, a la vegada, ser honestos i autocrítics. No, tots no som iguals. Hi ha molta gent de molts partits que ens hem mostrat disconformes amb molts aspectes de la realitat que ens envolta. Però si no hem estat prou exitosos per canviar-la a través del sistema actual hem estat prou autoexigents per a cercar altres formes de treball i de democràcia? Tenim una ocasió per sumar-nos a la indignació i , fins i tot - no avui - per poder reclamar el vot però també, per fer una mica d'autoavaluació. Jo, personalment, ho aprofitaré.

dimarts, 17 de maig de 2011

Abús sexual...i financer?

No crec que sigui l'únic a qui l'ha sorprès la sobtada i diligent detenció de Dominique Strauss-Kahn, director dels Fons Monetari Internacional. I no precisament per les presumptes causes, que serien plenament reprovables en el cas que es confirmessin, sinó per la rapidesa i la publicitat amb que s'ha produït tot plegat. Potser sóc excessivament malpensat, però quan salta un escàndol d'aquesta magnitud al voltant d'algú tant influent sempre penso qui hi poden ser els més interessats. No per imaginar conspiracions estrambòtiques - sovint tot resulta més simple - sinó per especular a qui li pot haver interessat més que corri una notícia d'aquest tipus.

Dominique Strauss-Kahn no només era l'esperança del partit socialista francès per disputar la Presidència de la República el proper any 2012, sinó que també era el director executiu del Fons Monetari Internacional. Una institució que, en una època de rescats i múltiples possibles fallides dels estats, jugarà possiblement en els pròxims anys un rol central en la recuperació de l'actual crisi econòmica mundial com mai ho havia fet en la seva història. És el desè director executiu europeu dels 10 que ha tingut l'FMI en la seva història. Un fet que no ha passat inadvertit pel Financial Times. És sorprenent que una publicació d'aquest prestigi, quan el director de l'FMI encara està pendent de judici, ja recomani públicament la conveniència que el pròxim director no sigui un europeu.

Potser tenen raó en els seus arguments. Potser és veritat que el món ha canviat prou com per obrir les portes a la direcció executiva de la màxima insitutució financera internacional a altres països que juguen un rol més que destacat a l'economia mundial. Però no deixa de ser inquietant pensar que el pròxim director de l'FMI pugui ser algú aliè al model d'economia i societat europea. Essent conscients que, encara que ens pugui semblar insuficient, avui en dia el model social europeu no deixa de ser un privilegi en el panorama internacional. Espero que mai arribi el dia que paradoxalment alguns anti-sistema hagin d'enyorar les antigues polítiques de l'FMI. Que no puguin arribar a dir: 'eren directors liberals, però eren els de casa...'.

dimecres, 11 de maig de 2011

Talència, final de trajecte

Llegia ahir la notícia de Joaquim Elcacho que se suprimeix de forma definitiva el projecte de Talència. Com a persona directament implicada al projecte he de dir que no em sorprèn ni em suposa cap novetat. Tot Govern és plenament sobirà per prendre aquelles decisions que considera més oportunes. I cal tenir prou sentit institucional per respectar-les i, fins i tot, valorar-les de la forma el màxim d'objectiva possible. Però penso que això no és incompatible amb el fet que algunes coses em costin d'entendre, em puguin saber greu o arribar a preocupar (fent honor al nom del bloc).

Em costa d'entendre com en un escenari de contenció pressupostària es vulguin mantenir tres institucions de foment de la recerca en comptes d'una. En aquest sentit cal fer un aclariment previ respecte la notícia anteriorment citada. Talència no s'ha dissolt perquè només existia com a marca d'un projecte de Govern. Un projecte d'integració i racionalització de les tres institucions existents: L'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i a la Recerca (AGAUR), la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Puc entendre que per raons polítiques es vulguin canviar marques, que per raons pràctiques es canviïn fórmules jurídiques; però em continuo sense explicar el perquè es volen mantenir tres estructures independents, amb el sobrecost que això implicarà indefectiblement a mig i llarg termini. No crec que la singularitat de cap de les tres institucions justifiqui suficientment un sobrecost que, poc o molt, va en detriment dels recursos que es podrien invertir en polítiques de recerca.

Em sap greu que el nou Govern cancel·li un projecte on s'hi havien abocat tants recursos. No precisament econòmics - per molt que es pugui dir -, sinó en termes d'implicació dels excel·lents professionals que hi han treballat. Algú podria pensar que aquestes coses formen part de la dinàmica política dels canvis del Govern. Jo penso que aquests canvis també tenen un preu. Potser no directament econòmic ni quantificable, però cal tenir-los molt en compte. Penso que és un símptoma de maduresa democràtica i de consideració als ciutadans i els servidors públics procurar mantenir una certa continuïtat en l'obra governamental - especialment en aquells àmbits on hi ha menys discrepàncies de caire ideològic -. Una de les motivacions, per cert, del Pacte per a la Recerca i la Innovació: fixar uns objectius a llarg termini independents de les dinàmiques polítiques, pacte que també fou signat per la coalició que avui governa. Però cal ser justos i reconèixer que si el projecte no ha continuat, lluny de buscar culpables, també cal assumir la quota de responsabilitat que ens correspon als qui vam endegar-lo.

Em preocupa quina serà la futura funció real de la FCRI. La Fundació està formada per grans professionals i ha estat el bressol de projectes valuosíssims pel país. Però també és cert que, excepte en la seva etapa inicial, mai ha aconseguit reeixir - en cap Govern i sota el comandament de cap director - en un dels seus objectius originals: l'aixecament de fons privats per la recerca. Espero i confio que d'ara en endavant no sigui així o bé que la divulgació científica científica doni fruits suficientment importants com per justificar el seu pressupost públic. Així com la seva gestió continui essent plenament transparent i auditable - no sempre ha estat així -. Faríem un gran favor al país, als nostres investigadors i als professionals que hi treballen.