dilluns, 31 de gener de 2011

Rutes imprevistes a Basilea III

El passat setembre del 2010 els principals reguladors bancaris es reuniren a Suïssa i arribaren a l'acord per a que les entitats de crèdit mundials augmentin les seves reserves de capital. És el que coneixem com a Basilea III. En termes generals és una mesura positiva, ja que pretén evitar que es repeteixin les crisis financeres recents obligant a les entitats de crèdit a augmentar les seves reserves. L'acord no només augmenta el percentatge de reserva que han de tenir les enitats del 2% - mínim fins ara - al 7% dels seus actius - a aplicar paulatinament fins el desembre del 2018 -, sinó que també en canvia la seva definició. El nou indicador de seguretat bancària, Tier 1, és una mica més exigent i té en compte els beneficis retinguts pel banc així com el grau de risc de cadascun dels actius. Quins efectes pot començar a tenir Basilea III?

1. Des d'un punt de vista macroeconòmic, certament estarem més protegits davant d'assumpcions de risc excessives per part de les entitats de crèdit, però també és probable que limiti no només els comportaments especuladors sinó també la disponibilitat de crèdit dels bancs i la capacitat per distribuir beneficis. És possible, doncs, que també suposi una limitació al consum i a noves activitats econòmiques a mig termini.

2. Des del punt de vista del tipus d'entitats bancàries, els més proclius a un Basilea III més exigent foren les grans corporacions de crèdit multinacionals. Són les que tenen menys problemes en dotar les seves reserves i, per tant, com més exigents siguin les regulacions internacionals més avantatge tenen sobre entitats de crèdit amb menys múscul financer. Basilea III pot acabar reduint a la llarga la lliure competència en els mercats de crèdit internacional.

3. En aquest escenari, les caixes d'estalvi catalanes ja iniciaren un procés de fusions que, sense cap mena de dubte, les sitúa en una millor posició que la inicial per a fer front a aquests nous requeriments. El procés de conversió en banc de les caixes respon fonamentalment a la voluntat de facilitar l'adquisició d'aquestes noves reserves a través de la cotització borsària, més viable a través de la bancarització.

Però personalment a mi em queden algunes preguntes que m'inquieten: la 'bancarització' era la única alternativa possible? I, sobretot, fins a quin punt no s'estan buscant solucions a futures crisis excessivament condicionats per les exigències d'un sistema financer internacional que s'ha mostrat, per ser suaus, insuficient per a preveure les últimes crisis i reactivar l'oferta de crèdit ?

diumenge, 30 de gener de 2011

Vents pròxims de canvi

El 30 minuts d'avui, 'la revolta anònima', tracta sobre un fenomen d'especial transcendència: els canvis polítics que s'estan produint amb especial intensistat fa pocs mesos als països del sud del mediterrani. I en aquest cas el nom sí que fa la cosa: la ribera sud del mediterrani fa temps que l'hauríem de considerar com quelcom més que el nord d'Àfrica.

El model de creixement europeu de la segona meitat del s.XX va accentuar la divergència d'un espai econòmic natural al llarg de la història: la Mediterrània. Cal ser conscient que ens trobem davant de dos canvis estructurals que ens han de fer aprimar aquesta distància. En primer lloc, els actuals fenòmens migratoris fa encara més insostenible qualsevol model de creixement que no es plantegi en clau global. En segon lloc, el creixement previst pels pròxims anys sembla tendir cap a una convergència econòmica entre la ribera sud i nord. Les previsions de creixement pel 2011 ja apunten a un creixement a tres velocitats on la UE i EEUU no en surten precisament ben parats.

Iniciatives com la de la Unió per a la Mediterrània - on, per cert, Barcelona n'ostenta una capitalitat que hauria d'exercir sense complexes - són esperancedores per a començar a tractar aquests fenòmens pràcticament com a fenòmens més propis de la política interior europea i no de política exterior. La Unió Europea pot jugar un paper clau per a que aquests moviments polítics i socials consolidin un espai de democràcia i no derivin cap a altres escenaris menys desitjables - pels ciutadans d'aquests països i també per nosaltres! -. És trist, però, que les primeres declaracions diplomàtiques de més pes avui encara vinguin d'EEUU i no de les institucions europees.

diumenge, 16 de gener de 2011

Essències de LOAPA

L'independentisme i el sobiranisme català té la gran sort que Catalunya sigui una Comunitat Autònoma de l'Estat Espanyol en comptes d'una província francesa o un länd alemany. Tot apuntava que l'actual crisi econòmica era un efectiu firewall de les 'veleïtats neo-independentistes'. L'ara no toca semblava imposar-se amb contundència. Malgrat les múltiples argumentacions racionals per demostrar el contrari, parlar d'independència o de trencar el 'consens constitucional' eren frivolitats en un escenari amb una taxa d'atur com l'actual. Primer ens ensortim de la crisi econòmica, després ja parlarem de política...podia pensar gran part de la ciutadania.

Les declaracions de l'ex-president José Maria Aznar qüestionant la sostenibilitat de l'actual model autonòmic i el possible seguidisme per part del PSOE ha obert una possible onada de recentralització que feia temps que s'estava gestant a l'opinió pública espanyola. Una onada que ha vinculat altra vegada model d'estat i crisi econòmica quan molts ja estaven més que còmodes mantenint aquesta dicotomia. Tal i com ens explica avui Toni Solé, a mesura que creixi aquesta onada serà cada vegada més difícil no polaritzar el debat nacional. Sorprenentment doncs, el 'consens constitucional' tant utilitzat per avortar la reforma estatutària es pot trencar ara des d'Espanya amb el pretext de la crisi econòmica. Unes essències tronades de LOAPA que, tot i la disfressa neo-liberal, continuen incitant un independentisme català que, malauradament, continúa essent bàsicament reactiu.

L'argument d'Aznar és demagògia de la bona. Com tota bona demagògia utilitza un argument fàcilment entenedor i acceptable per la majoria (d'espanyols) amb una base de veritat. És veritat que el model autonòmic presenta ineficiències i duplicitat de despesa entre nivells administratius. Però en bona part és així perquè l'Administació Central mai s'ha desprès de competències i partides pressupostàries que hauria d'haver transferit. Tal i com assenyalava un estudi d'Esther Martínez de la Fundació Irla, més d'un terç de la despesa que gestiona l'Administració Central correspon a l'execució de competències impròpies que haurien d'haver estat traspassades. Algú ho havia de dir o 'calcular'!