diumenge, 27 de febrer de 2011

Les 4 columnes:la força dels símbols

Avui he assistit a l'acte oficial de restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch que foren enderrocades pel dictador Primo de Rivera el 1928. Una restitució que ha estat possible gràcies a la incansable feina de la Xarxa cívica d'entitats cíviques i culturals dels PPCC durant nou anys, així com el suport de partits polítics com Esquerra. Ha estat un acte emotiu i carregat de simbolisme: la restitució de les quatre columnes no només repara un greuge històric sinó que també recupera un símbol de la catalanitat de vocació més universal i amb projecció de futur.


A l'acte d'avui m'han vingut algunes coses al cap. En primer lloc que, més enllà de l'alegria i satisfacció col·lectiva, és realment és que les victòries tenen molts pares i les derrotes són orfes. Per altra banda, també m'ha fet pensar en la importància social dels símbols. Una importància que no sé fins a quin punt ha estat sempre prou ben ponderada. Un dels vicis de la pseudomodernitat - especialment present entre els qui ens considerem progressistes o d'esquerres - és menystenir la importància dels fets simbòlics. He de dir que cada vegada em molesta més sentir expressions del tipus 'el que importa és el fons, no la forma'.

La diferenciació entre 'fons i forma' ja parteix de referents filosòfics com Plató o Aristòtil. A grans trets - que em perdonin els filòsofs - Plató emfatitzava la importància dels fons respecte les formes (el mite de la caverna n'és una bona mostra). Aristòtil ens deia que la forma no es podia separar del fons i viceversa. Què voleu que us digui, però jo sóc més aristotèlic! D'acord que no ens podem quedar en símbols ni formes buides, però si no som capaços d'expressar la millor de les intencions o dels sentiments col·lectius a través de formes i símbols adequats practicament és com si no existissin! Potser bona part de l'esquerra té tradicions més platòniques, però faríem bé de no descuidar la importància dels símbols i, sobretot, de no avergonyir-nos tant sovint d'expressar públicament el que som i el que volem ser!

dijous, 24 de febrer de 2011

Dubtes davant d'un individualisme creixent

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació del llibre 'Valors tous en temps durs', una explotació de l'Enquesta Europea de Valors de 2009 de la societat catalana que ens permet veure quines són les principals tendències en els últims vint anys pel que fa als nostres valors col·lectius. Se'n van apuntar diverses - així com també es van destacar diferències significatives per segments de població - però potser la més destacada i transversal és una tendència creixent a l'individualisme.

L'individualisme, com a concepte, no té unes connotacions especialment positives, però no només explica bona part dels canvis socials recents sinó que tampoc el podem circumscriure únicament a comportaments egocèntrics. Es percep un major liberalisme moral. És a dir, cada vegada hi ha una major tolerància a la diversitat en opcions de vida, més reticiència a acceptar l'autoritat o qualsevol deure moral imposat o induït així com una major preferència a la realització personal - especialment des d'un punt de vista emocional -.

El dubte raonable que va plantejar Àngel Castiñeira és si realment serem capaços de compatibilitzar aquest deure moral amb un sentiment de pertinença col·lectiu - que per altra banda, cada vegada es vincula més a Catalunya i al seu dret a decidir -. Augmenta l'associacionisme, però un associacionisme de perfil cada vegada més passiu i utilitarista - participem de més entitats però estem menys disposats a fer voluntariat -. Ens interessa cada cop més la política però cada vegada valorem menys els nostres representants i les nostres institucions. Serem capaços d'entendre que per tal de realitzar-nos personalment i amb total llibertat haurem de dedicar una part de la nostra vida a ajudar a construir un entorn, un país i un món millor ? M'agradaria pensar que sí!

diumenge, 6 de febrer de 2011

Tipus d'interès, entre la conveniència i la ideologia

Qui havia dit que en política econòmica dominava el pensament únic ? Per sort o per desgràcia, l'economia encara és opinable o, si més no, admet posicionaments contraris plenament fonamentats. L'alt grau d'incertesa que comporten certes decisions i la complexa relació de les variables que hi estan relacionades ho fan possible. Les últimes previsions de la inflació pel 2011 - veure les del Banc Central Europeu o les de FUNCAS - han despertat el debat sobre la necessitat d'augmentar els tipus d'interès en un moment on tothom estaria d'acord en que seria precipitat parlar de recuperació econòmica.


Fa pocs dies, el president del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet, es va mostrar disposat a augmentar el tipus d'interès si 'fos necessari' tot i que de moment els manté a l'1%. Si bé és cert que mantenir controlada la inflació al 2% sembla una condició necessària per a mantenir la competitivitat de la UE val la pena tenir altres aspectes en consideració. En primer lloc, els senyals de recuperació econòmica a Europa encara són massa febles per a fer ràpides pujades del tipus d'interès sense previsions d'inflació que es puguin interpretar encara com a alarmants. Aquesta és l'opinió de diversos experts financers consultats pel diari EXPANSIÓN.


Una contrargumentació més política és la que planteja el Premi Nobel d'Economia Paul Krugman. Segons Krugman, les pressions inflacionistes provenen de l'augment de demanda de matèries primes de les economies emergents, que estan creixent a una velocitat més alta que la dels EEUU o Europa. Pujar els tipus d'interès significaria no donar prou temps a que les economies occidentals recuperin els nivells d'ocupació d'abans de la crisi. Un dilema entre atur i inflació que està subjacent al debat sobre quina és la millor política monetària. Potser la macroeconomia també és més POLÍTICA del que pensàvem.