diumenge, 20 de març de 2011

Productivitat i negociació col·lectiva

Fa relativament pocs dies, el president del Govern Espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, va mostrar-se favorable a alinear l'evolució dels salaris a la de la productivitat. Des d'un punt de vista d'eficiència econòmica sembla raonable que l'increment del cost laboral de les empreses guardi certa correspondència amb una productivitat que en els últims anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat Espanyol - ni en el període de més creixement anterior a la crisi - ha registrat una evolució gaire esperançadora: entre 2001 i el 2007 és, conjuntament amb Itàlia, on va créixer menys l'aportació per hora treballada al PIB. Ara bé, aquesta consideració macroeconòmica cal matisar-la també des d'un punt de vista de justícia distributiva.

Avui, en un interessant article escrit per diversos acadèmics al suplement NEGOCIOS a EL PAIS, s'apunten algunes prevencions que val la pena destacar. Lligar l'evolució dels salaris únicament a la productivitat té diverses implicacions força rellevants. En primer lloc no garanteix el manteniment del poder adquisitiu dels treballadors. Si s'hagués aplicat aquest principi en els últims anys, tal i com els salaris haguessin crescut clarament per sota de l'evolució dels preus (IPC). Això implica, en segon lloc, repercutir sobre els treballadors assalariats els efectes d'una mala gestió empresarial o d'un sistema productiu que no ha estat capaç de millorar la seva eficiència en les últimes dècades. Una implicació que podríem considerar que és, com a mínim, atrevida.

Potser si que el nou sistema de negociació col·lectiva hauria de trobar una major correspondència entre l'evolució del cost i la productivitat del treball, però també cal obrir aquest debat a altres punts de vista que el de l'eficiència macroeconòmica. Canvis com aquest implicarien introduir elements de corresponsabilitat entre el treballador i els resultats de la seva empresa i del conjunt de l'economia. Un fet que pot ser positiu si va acompanyat d'altres mètodes d'organització empresarial que impliquin cada vegada més a tots els treballadors en la presa de decisions i que evitin simplement estar a expenses de les conseqüències d'una mala o bona gestió.

diumenge, 13 de març de 2011

Cap als 100 dies de Govern

Ens acostem cap als 100 dies del Govern de Convergència i d'Unió a la Generalitat de Catalunya. Sembla que aquesta mesura dels 100 dies és suficient per, si més no, veure quines són les tendències d'aquesta legislatura. Un Govern que ha d'afrontar severes restriccions pressupostàries davant d'un escenari de crisi econòmica que no sembla canviar a curt termini.


Seria demagògic i falaç atribuir la necessitat de restriccions pressupostàries a la voluntat d'aquest Govern. Com també ho seria artibuir-la a la irresponsabilitat o a la manca de mesures de contenció del Govern anterior. Ara bé, dit això, també és cert que ni hi ha una única manera d'aplicar reduccions pressupostàries, ni totes les mesures que està prenent el nou Govern tenen a veure amb aquesta necessitat de restriccions. Probablement on més es visualtiza que no hi ha una única manera d'aplicar la retallada és al camp de les polítiques socials. I com a mostra dos posicionaments que em semblen prou il·lustratius.

El primer d'ells el del Conseller Boi Ruiz, en el que ha defensat públicament el rol de les assegurances privades per tal de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari català. No sabem com es traduirà aquesta defensa - si a través d'impular la reintroducció de la deducció a l'IRPF per despesa sanitària privada o d'altres mesures - però el que podem assegurar és que no són posicionaments políticament neutrals ni fruits de la conjuntura. En primer lloc, el 24% de catalans que disposen d'una assegurança sanitària privada tenen una mitjana de renda força superior a la del conjunt de la població: cal tenir clar que qualsevol mesura de suport equivaldrà a una transferència a aquest segment de població. En segon lloc, tampoc està demostrat que el suport del Govern a aquestes asseguradores privades alleugereixin la pressió o demanda sobre el sistema públic de salut.

Una altra mesura altament simptomàtica és la creació de la nova Direcció General de Centres Concertats i Centres Privats a l'organigrama del Departament d'Ensenyament. Potser sóc excessivament ingenu però crec que la gestió dels centres educatius concertats hauria de seguir una línia més pròxima a la dels centres públics que amb la dels centres privats. Més que res per un petit detall: que estan finançats amb recursos públics que paguem entre tots i que són - recordem-ho - més escassos que mai.

Malauradament ens trobem en un moment on la conjuntura econòmica i política no deixa espai per a fer una lectura crítica no demagògica d'aquestes i altres mesures que semblen voler fer passar bou per bèstia grossa. Esperem que el temps i el sentit comú de la gent els permeti valorar-ho tot plegat en la seva justa mesura.

dissabte, 5 de març de 2011

El vot del Manolo

El Manolo és el sobrenom d'un home que des de fa temps regenta des de fa anys un restaurant xinès de l'esquerra de l'eixample. Un restaurant que des de fa anys freqüentem amb un grup d'amics divendres a la nit de de que teníem 18 anys. Ahir, com a fedetari de Barcelona Decideix li vaig demanar el vot anticipat per la consulta del 10 d'abril. El Manolo, com molts catalans d'origen xinès, és una persona poc propensa a debats polítics però participa diàriament a aixecar el PIB d'aquest país. No desvetllaré el sentit del seu vot, però el més important de tot és que va vèncer les seves pors i reticències i va votar com un més dels meus amics.

Al meu entendre, el gran valor de les consultes populars és aconseguir que voti molta gent com el Manolo. Persones que no són del nostre àmbit relacional habitual, que potser mai s'han arribat a plantejar que Catalunya pugui ser un estat independent, o que potser sí que ho han fet però són manifestament contraris.

Sovint quan demanes el vot anticipat et trobes amb la famosa pregunta: 'Perquè servirà tot plegat?'. Doncs servirà perquè molta gent com el Manolo fins el 10 d'abril, dia de la consulta a Barcelona, se li plantegi aquesta pregunta i en parli a casa seva, a la feina, normalitzi un debat que cada vegada està més extès. No heu pensat mai que si tenim en compte la gent que declina per raons diverses emetre el seu vot, estem obrint el debat a una part de la població encara més gran del que seran les xifres de participació final ?

Doncs ja ho sabeu voluntaris i voluntàries i els qui encara no us hi heu animat, fins el 10 d'abril ens esperen molts Manolos als qui hem de preguntar si volen participar a posicionar-se sobre quin futur volen pel seu país. I com diu aquell a qui li costa decidir-se, 'amb bona cara i bon to!'