dissabte, 23 d’abril de 2011

INSIDE JOB: el llop cuida les ovelles

Em sembla impossible que algú amb quatre dits de front pugui veure el documental INSIDE JOB sense indignar-se profundament i constatar que calen canvis radicals en el funcionament i les dinàmiques actuals dels mercats financers.

INSIDE JOB no ens revela grans novetats sobre els orígens de la crisi financera però ens exposa les seves interioritats amb una cruesa que fa gairebé impossible restar indiferent. Té la virtut, també, d'explicar l'evolució de la crisi financera de forma objectiva, rigorosa i força pedagògica. Un equilibri no gens fàcil d'aconseguir que la pel·lícula resol primant més aviat la credibilitat de les fonts que una demagògia efectista que hauria estat molt més llaminera.

La indignació que genera INSIDE JOB és múltiple. En primer lloc al adonar-te'n que tal i com molts intuíem hi havien evidències explícites més que suficients per preveure el col·lapse del sistema financer. Un paper de l'any 2005 de l'economista en cap del Fons Monteari Internacional Raghuram G Rajan exposant els riscos i incentius perversos existents als mercats financers - presentat davant de les màximes autoritats internacionals - n'és, al meu entendre, una de les mostres més contundents.

INSIDE JOB no és una pel·lícula anti-capitalista ni una història que assenyali qui són 'els dolents'. El que ens diu és més aterrador: la inèrcia depredadora dels mercats financers, dels qui guanyen molts diners i en volen guanyar més, ha acabat anestesiant qualsevol intent de regulació o control públic! Fins i tot les agències certificadores de risc financer no tenen els incentius adequats per fer valoracions objectives que s'ajustin a la realitat. I la meva pregunta és: si van equivocar-se de tant en valorar el risc pocs dies abans de l'inici de la crisi perquè es continua donant tanta credibilitat als seus ratings fins al punt de fer trontollar l'estabilitat i de canviar la política econòmica de qualsevol país?

dijous, 21 d’abril de 2011

Contradiccions líbies

La intervenció militar a Líbia és probablement el conflicte internacional que ha evidenciat més contradiccions al món 'occidental' i que requereix més matisos a l'hora d'emetre'n un judici o fixar un posicionament. Hi ha 3 factors que ens desaconsellen prendre posicionaments simplistes, siguin del signe que siguin.

1. Com a tots els conflictes, les motivacions de caire humanitari i la voluntat democratitzadora estan molt sovint vinculades a interessos polítics i econòmics diversos. Fa poques setmanes podíem veure en un reportatge de 30 minuts com aquests interessos fa pocs anys primaven per sobre altres consideracions entre molts líders occidentals a l'hora de recolzar Gaddafi. I potser que també continuïn tenint un pes important. Les declaracions que va fer ahir el cap de l'oposició líbia en són una bona mostra: 'França i tots els països que han mostrat el seu suport tindran un paper molt important en el procés de desenvolupament del país'. Fer creure que la intervenció militar està motivada únicament per raons humanitàries sembla, en funció de la perspectiva des d'on es miri, molt ingenu o molt cínic. Però menystenir-les considero que seria, per altra banda, perdre totalment la perspectiva.

2. La intervenció militar exterior també planteja qüestions fonamentals sobre la sobirania nacional que fins ara no s'han sabut resoldre de forma prou satisfactòria. Fins a quin punt França, Alemanya o Itàlia estan legitimats per propugnar un canvi de règim a través d'una intervenció limitar? François Baroin justifica la intervenció a partir de les resolucions de les Nacions Unides. Però són les mateixes Nacions Unides que van permetre que fa poc més d'un any Gaddafi gairebé ridiculitzés el dret internacional en públic ? Els dubtes i contradiccions raonables que succiten aquesta intervenció haurien de ser nous motius per tal de reforçar la legitimació i l'empoderament d'organismes multilaterals com les Nacions Unides. La única via coneguda per defensar drets fonamentals que sempre s'haurien de considerar universals.

3. Per últim, he d'admetre que, malgrat viure en l'època de la sobreinformació, com a ciutadà em sento més desinformat que mai. No només del que està passant a Líbia sinó de les motivacions de Gaddafi, de l'oposició i dels països que hi tenen interessos. Si com a ciutadans ens importa i ens afecta - des d'un punt de vista moral, polític o econòmic - el que pugui passar a Líbia, com pot ser que tinguem tant poca informació i hi tinguem tant poc a dir ? Potser el món s'ha fet petit, però l'abisme que separa la ciutadania amb els punts de presa de decisions es manté igual sinó és que s'ha fet més gran.

dilluns, 11 d’abril de 2011

3 grans lliçons d'un gran 10 d'abril

El 10 d'abril del 2011 serà un dia per recordar durant molt de temps. I bàsicament perquè personalment n'he extret tres lliçons que crec que val la pena que ens quedin ben gravades i que m'agradaria compartir amb qui vulgui fer-se-les seves:

1. El dret a decidir ha fet un pas decisiu cap a la majoria d'edat. A partir de demà tothom s'ho pensarà més de dues i tres vegades abans de considerar el debat sobre la independència de Catalunya com un debat marginal que només interessa als convençuts. 257.645 persones - un 21,37% de participació - que volen decidir sobre el futur polític de Catalunya el sitúen com un debat que interessa molt més del que molts voldrien i suposa un suport més gran que el que reben els partits majoritaris del nostre país a la capital. Feu un cop d'ull, per si en teniu cap dubte, als resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya a Barcelona.

2. Barcelona Decideix és una lliçó del potencial d'autoorganització dels ciutadans. De fins on pot arribar la il·lusió, l'empenta i la implicació que genera la voluntat honesta i desinteressada de lluitar per un objectiu comú. La consulta ha comptat amb recursos econòmics limitadíssims - tal com anunciava a l'entrevista dels Matins de TVC Alfred Bosch - que ha estat possible sobretot gràcies a l'esforç i professionalitat dels més de 7.000 voluntaris que s'hi han implicat. Potser caldria preguntar-nos si realment la nostra societat és cada vegada més passiva o el que realment manca són projectes aglutinadors, tant pel que persegueixen com per la manera com ho fan.

3. En aquest sentit, el procés de consultes i en concret Barcelona Decideix, envia un missatge contundent al nostre sistema de partits. Com pot ser que la militància i la confiança en els nostres partits vagi de baixa i una consulta de contingut eminentment polític generi tantes sinèrgies amb uns resultats tant meritoris ? Tal com apuntaven alguns estudis, els ciutadans no és que no estiguin interessats en la política, sinó el que no els interessa és la política generada al sí dels nostres partits. Potser els partits n'hauríem d'aprendre de la manera com s'han fet les coses fins el 10 d'abril per tornar a generar una confiança en part perduda...

dijous, 7 d’abril de 2011

10A...que les urnes s'omplin de NOs!

Tant de bo el pròxim diumenge 10 d'abril les urnes de la consulta de Barcelona Decideix s'omplin de paperetes del NO. De gent que vota NO perquè creu que Catalunya no ha de ser un estat independent. Que vota que NO perquè se senten espanyols. Que voten que NO perquè no creu que sigui viable una Catalunya independent. O que voten que no simplement perquè els hi ve de gust.

No és que sigui la meva opció personal ni que desitgi que sigui la que resulti majoritària. Però el que sí que tinc clar és que en aquesta consulta els qui ens hi sentim més implicats som els que defensem l'opció contrària, el vot del SI. I estic més que convençut que el percentatge de paperetes del NO serà directament proporcional al percentatge de participació de la consulta del 10 d'abril.

Estic convençut que molts dels qui hem col·laborat amb Barcelona Decideix, si haguéssim d'escollir, preferiríem que el percentatge de participació augmentés si això implica que la victòria del SI sigui menys abassegadora. Tots els qui hem participat en la recollida de vot anticipat sabem el que costa aconseguir que voti algú que és contrari a la independència de Catalunya. Que sapiguen que és una consulta sincera, honesta, transparent i amb un esperit radicalment democràtic. Fem un esforç, doncs, aquests dos dies que manquen pel 10 d'abril per convèncer al nostre entorn més escèptic - companys de feina, família, amics - que aquesta consulta, malgrat no ser oficial, és i vol ser oberta a tothom. Perquè volem que tothom volem que exerceixi el DRET A DECIDIR!