dijous, 26 de maig de 2011

Decàleg per a una renovació sana

El tret de sortida al procés pre-congressual d'Esquerra Republicana de Catalunya i, en part, els últims resultats electorals a les eleccions municipals, han obert el debat sobre la necessària renovació del partit. Cal recordar que els resultats a les eleccions municipals s'esperaven pitjors que els del 2007, però no han anat igual a tot arreu i han tingut algunes sorpreses agradables. Seria injust i erroni que la greu desaparició institucional als municipis de més de 100.000 habitants - amb l'excepció de Barcelona - ens fes oblidar els magnífics resultats obtinguts a moltes poblacions petites i mitjanes que han estat claus per a incrementar el nombre de vots respecte a les catalanes del 2010 - prop de 40.000 vots més - i mantenir més de 1.400 regidors arreu del territori.

No obstant, és evident que el partit arriba al final d'un cicle iniciat el 2003. Què explica aquest ràpid ascens i retrocés en només 8 anys? Qüestió de lideratges? De conjuntura política? De no haver fixat prou fermament els fonaments del creixement? O d'haver oblidat el que ens feia atractius i un partit de canvi ? Potser hi ha una mica de tot, però del que estic segur és que buscar una sola causa pot ser alleujador però també és demagog, falaç i, de cap manera, constructiu. Des de la més absoluta modèstia, he volgut compartir el decàleg amb els punts que crec que ens poden ajudar a renovar-nos d'una forma més sana. Amb realisme i en clau positiva, encara que se'm pugui titllar d'ingenu:

1. Objectivitat i equanimitat en les anàlisis. Hi ha moltes coses que podem millorar però tot no s'ha fet malament. Evitem les valoracions simplistes entre 'bons' i 'dolents'. No només no seran mai coincidents, sinó que tampoc responen a la realitat. Admiro la vàlua política i personal de moltes companyes i companys de sensibilitats molt diverses. I segur que la majoria també.

2. Assumpció de responsabilitats. A cadascú, la seva, ni més ni menys. Directament proporcional a la confiança que li ha fet el partit.

3. Generositat i autocrítica. Pensem menys en el que hem fet bé i més en el que podríem fer millor. Cal somiar un partit on hi hagi molta gent que admirem perquè faci algunes coses molt millor que nosaltres.

4. Escoltar a tothom. La millor manera de fer un diagnòstic és preguntar-ho a la gent que ens agradaria que ens fes confiança. Els debats interns sovint tenen una component d'onanisme o auto-flagel·lació gens sana, ni productiva, ni gaire realista.

5. Retornar als orígens. El nostre objectiu és tenir un país més just i més lliure. El vot és un mitjà per fer-ho no una finalitat en si mateixa. Sembla el mateix però als ulls de molta gent crec que no ha estat percebut d'aquesta manera últimament.

6. Coherència. Prediquem amb l'exemple. Què vol dir 'estem al costat de la gent?'. Que potser som una casta diferencial? Patim, treballem i disfrutem com tothom. Cal dir-ho menys i que tots ho demostrem més al dia a dia.

7. Inconformisme. Treballem per transformar la realitat. Si no ens veiem capaços d'aconseguir-ho millor que ni comencem. Sinó és així, no ens queixem que la gent ens consideri còmplices del malestar social existent.

8.Humilitat. Arribem fins on arribem. Hi ha coses que les sabem fer bé, d'altres no tant, i d'altres són impossibles. Ambiciosos, però també realistes.

9. Honestedat. Si realment és així, perquè ens esforcem a prometre la lluna en un cove? No som tots prou adults per a tractar-nos amb la mínima honestedat que exigeix el respecte als nostres conciutadans ?

10. Autoexigència. No vull un partit on el mèrit sigui ser millor que els meus companys, sinó de gent que lluiti per respondre satisfactòriament a les demandes de la gent del país pel qui vull treballar.

dissabte, 21 de maig de 2011

Reflexió indignada i autocrítica


Ahir a la nit vaig tenir ocasió per passejar-me per l'acampada de Plaça de Catalunya i de parlar amb diversos companys sobre el que està passant: les seves causes, els seus efectes i tot el lògic interès que genera a la gent 'preocupada per alguna cosa'.

Vaig notar que molta de la gent que s'hi concentrava estava emocionada pel fet d'estar fent política per primera vegada. Potser de manera molt primitiva i ingènua, però per primera vegada s'hi sentien involucrats com mai abans ho havien estat en cap altre projecte col·lectiu - partit, organització, sindicat, etc. -. I això, per aquest sol fet, ja és una bona notícia.

Comparteixo els dubtes raonables dels qui no saben com acabarà cristal·litzant tot plegat: si serà una foguerada difícil de canalitzar cap a moviments transformadors d'una realitat que no ens agrada o bé s'intentarà manipular barroerament per algú. Però no crec que sigui motiu suficient per no considerar positivament que, en la mesura que trenca l'ordre i els esquemes mentals establerts, ens obliga a repensar moltes coses.

Reconec que aquest fenomen em genera molts sentiments contradictoris. Un d'ells és considerar injusta la temptació que se'n deriva de posar tots els polítics 'al mateix sac'. Els qui creiem que la política actual encara és una eina útil a través de les quals es poden canviar les coses és normal que això ens faci ràbia. També cal, a la vegada, ser honestos i autocrítics. No, tots no som iguals. Hi ha molta gent de molts partits que ens hem mostrat disconformes amb molts aspectes de la realitat que ens envolta. Però si no hem estat prou exitosos per canviar-la a través del sistema actual hem estat prou autoexigents per a cercar altres formes de treball i de democràcia? Tenim una ocasió per sumar-nos a la indignació i , fins i tot - no avui - per poder reclamar el vot però també, per fer una mica d'autoavaluació. Jo, personalment, ho aprofitaré.

dimarts, 17 de maig de 2011

Abús sexual...i financer?

No crec que sigui l'únic a qui l'ha sorprès la sobtada i diligent detenció de Dominique Strauss-Kahn, director dels Fons Monetari Internacional. I no precisament per les presumptes causes, que serien plenament reprovables en el cas que es confirmessin, sinó per la rapidesa i la publicitat amb que s'ha produït tot plegat. Potser sóc excessivament malpensat, però quan salta un escàndol d'aquesta magnitud al voltant d'algú tant influent sempre penso qui hi poden ser els més interessats. No per imaginar conspiracions estrambòtiques - sovint tot resulta més simple - sinó per especular a qui li pot haver interessat més que corri una notícia d'aquest tipus.

Dominique Strauss-Kahn no només era l'esperança del partit socialista francès per disputar la Presidència de la República el proper any 2012, sinó que també era el director executiu del Fons Monetari Internacional. Una institució que, en una època de rescats i múltiples possibles fallides dels estats, jugarà possiblement en els pròxims anys un rol central en la recuperació de l'actual crisi econòmica mundial com mai ho havia fet en la seva història. És el desè director executiu europeu dels 10 que ha tingut l'FMI en la seva història. Un fet que no ha passat inadvertit pel Financial Times. És sorprenent que una publicació d'aquest prestigi, quan el director de l'FMI encara està pendent de judici, ja recomani públicament la conveniència que el pròxim director no sigui un europeu.

Potser tenen raó en els seus arguments. Potser és veritat que el món ha canviat prou com per obrir les portes a la direcció executiva de la màxima insitutució financera internacional a altres països que juguen un rol més que destacat a l'economia mundial. Però no deixa de ser inquietant pensar que el pròxim director de l'FMI pugui ser algú aliè al model d'economia i societat europea. Essent conscients que, encara que ens pugui semblar insuficient, avui en dia el model social europeu no deixa de ser un privilegi en el panorama internacional. Espero que mai arribi el dia que paradoxalment alguns anti-sistema hagin d'enyorar les antigues polítiques de l'FMI. Que no puguin arribar a dir: 'eren directors liberals, però eren els de casa...'.

dimecres, 11 de maig de 2011

Talència, final de trajecte

Llegia ahir la notícia de Joaquim Elcacho que se suprimeix de forma definitiva el projecte de Talència. Com a persona directament implicada al projecte he de dir que no em sorprèn ni em suposa cap novetat. Tot Govern és plenament sobirà per prendre aquelles decisions que considera més oportunes. I cal tenir prou sentit institucional per respectar-les i, fins i tot, valorar-les de la forma el màxim d'objectiva possible. Però penso que això no és incompatible amb el fet que algunes coses em costin d'entendre, em puguin saber greu o arribar a preocupar (fent honor al nom del bloc).

Em costa d'entendre com en un escenari de contenció pressupostària es vulguin mantenir tres institucions de foment de la recerca en comptes d'una. En aquest sentit cal fer un aclariment previ respecte la notícia anteriorment citada. Talència no s'ha dissolt perquè només existia com a marca d'un projecte de Govern. Un projecte d'integració i racionalització de les tres institucions existents: L'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i a la Recerca (AGAUR), la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Puc entendre que per raons polítiques es vulguin canviar marques, que per raons pràctiques es canviïn fórmules jurídiques; però em continuo sense explicar el perquè es volen mantenir tres estructures independents, amb el sobrecost que això implicarà indefectiblement a mig i llarg termini. No crec que la singularitat de cap de les tres institucions justifiqui suficientment un sobrecost que, poc o molt, va en detriment dels recursos que es podrien invertir en polítiques de recerca.

Em sap greu que el nou Govern cancel·li un projecte on s'hi havien abocat tants recursos. No precisament econòmics - per molt que es pugui dir -, sinó en termes d'implicació dels excel·lents professionals que hi han treballat. Algú podria pensar que aquestes coses formen part de la dinàmica política dels canvis del Govern. Jo penso que aquests canvis també tenen un preu. Potser no directament econòmic ni quantificable, però cal tenir-los molt en compte. Penso que és un símptoma de maduresa democràtica i de consideració als ciutadans i els servidors públics procurar mantenir una certa continuïtat en l'obra governamental - especialment en aquells àmbits on hi ha menys discrepàncies de caire ideològic -. Una de les motivacions, per cert, del Pacte per a la Recerca i la Innovació: fixar uns objectius a llarg termini independents de les dinàmiques polítiques, pacte que també fou signat per la coalició que avui governa. Però cal ser justos i reconèixer que si el projecte no ha continuat, lluny de buscar culpables, també cal assumir la quota de responsabilitat que ens correspon als qui vam endegar-lo.

Em preocupa quina serà la futura funció real de la FCRI. La Fundació està formada per grans professionals i ha estat el bressol de projectes valuosíssims pel país. Però també és cert que, excepte en la seva etapa inicial, mai ha aconseguit reeixir - en cap Govern i sota el comandament de cap director - en un dels seus objectius originals: l'aixecament de fons privats per la recerca. Espero i confio que d'ara en endavant no sigui així o bé que la divulgació científica científica doni fruits suficientment importants com per justificar el seu pressupost públic. Així com la seva gestió continui essent plenament transparent i auditable - no sempre ha estat així -. Faríem un gran favor al país, als nostres investigadors i als professionals que hi treballen.

diumenge, 8 de maig de 2011

La Revolució silenciosa

Fa pocs dies vaig tenir la sort de poder participar en un suggerent seminari en el que es discutien i comentaven dues lectures de Marshall Ganz, l'arquitecte del que va ser la novedosa campanya electoral de Barack Obama. 'Why David sometimes wins?' i 'The Power of Story in Social Movements' són dues lectures que evoquen la capacitat transformadora dels moviments socials. Com a través de la implicació, la motivació i el lideratge estratègic es poden impulsar avenços socials considerables des de posicions aparentment dèbils respecte el poder.

La conversa derivà en el llarg camí per recórrer als nostres partits i institucions per a implementar una participació efectiva i prou motivadora per a les persones que hi estem implicades. Segons el sociòleg americà, els lideratges inclusius i aglutinadors hi juguen un paper cabdal, però al meu entendre cal un canvi més profund que crec que ja s'està gestant en molts àmbits de manera silenciosa. Àmbits com els que s'han generat a l'entorn de les consultes per exercir el dret a decidir. Al sopar de comiat de Sant Andreu Decideix, en el que es debatiren els possibles objectius futurs d'aquest col·lectiu, va ser una de les últimes ocasions en les que vaig poder constatar aquestes inquietuds creixents.

Estic convençut que més que esperar grans líders, cada vegada són més les persones que - en paraules emprades per un company de partit - reclamen ser subjectes actius de la política. De l'àmbit sobiranista i no sobiranista, a l'entorn dels partits o simplement preocupats pel seu entorn, ciutat o país. Persones que no esperen a ser adoctrinades ni liderades, sinó que volen construir col·lectivament un futur millor. I si no som capaços de 'reciclar' els actuals instruments de participació pública, no dubtaran en crear-ne de nous. Aquesta potser serà, la gran revolució del segle XXI.

dimarts, 3 de maig de 2011

Obama i els principis del poder

Avui he tingut la necessitat de veure la declaració sencera de Barack Obama anunciant l'execució d'Osama Bin Laden per part de l'exèrcit americà. Confesso una sincera admiració pel President dels Estats Units, especialment pels valors ètics i humans que ha estat capaç d'aportar a la política. Per això m'ha sorprès que el titular de la seva declaració pública fos 'Justice has been done' (s'ha fet justícia). Tot i entendre el que significa Osama Bin Laden després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 pel poble americà, dubtava que l'execució fos un mètode justificable per Barack Obama d'acord amb el que crec que és el seu ideal de justícia.

Veure la declaració sencera ha reafirmat la meva sorpresa. Obama justifica l'execució afirmant que s'ha fet justícia i que el món és un lloc més segur sense ell. Una declaració que m'ha semblat, pel seu simplisme, més pròpia del seu antecessor George W. Bush. Estic gairebé convençut que no s'hi ha sentit còmode amb aquest discurs. Aclareix diverses vegades que no es tracta d'una agressió contra l'Islam, que aquest conflicte no l'ha buscat el poble americà i explicita la connivència del Pakistan en aquesta acció militar. Una menció, aquesta última, que crec que pretén més buscar una complicitat moral i no tant un suport estratègic o polític.

No sé fins a quin punt Barack Obama ha escollit que les coses es fessin d'aquesta manera. És cert que aquesta operació - com totes les que tenen aquest tipus de connotacions - ha tingut el vist-i-plau presidencial. Però també n'estic gairebé convençut que la polèmica engegada per Donald Trump sobre el seu certificat de naixement i el desgast que ha generat també hi ha tingut alguna cosa a veure. Aquesta acció militar segurament haurà augmentat la seva popularitat, però haver traït d'alguna manera els seus principis també el fa més dèbil. Però potser el que fa més respecte de tot plegat és pensar que l'exercici del poder hagi pogut suposar la renúncia als seus propis principis. Uns principis de justícia que ell sempre ha considerat universals i per tant, amb totes les matisacions possibles, tant vàlids per Osama Bin Laden com per tot el poble americà.