dijous, 16 de juny de 2011

Cal respondre a la indignació?

La meva resposta és rotundament SÍ. I em refereixo a les respostes polítiques no a les policials. Centrar el debat públic en el segon tipus de respostes em sembla interessat i poc productiu. Es pot debatre fins a quin punt és un moviment representatiu i proporcionat a l'atenció mediàtica generada, ens podem incomodar amb el seu aparent hispano-centrisme, es pot qüestionar la seva legitimitat i, sobretot, algun dels mètodes utilitzats per a que s'escoltés el seu missatge.

El que penso que no es pot qüestionar és que són el símptoma inequívoc de dues noves realitats. En primer lloc, del malestar social generalitzat fruit de la injustícia social que ha comportat la gènesi i les conseqüències de l'actual crisi econòmica. En segon lloc, del sentiment creixent i latent de no sentir-se representats a les diverses institucions polítiques i democràtiques. Com ens deia ahir en Joan Subirats, tenim un marc de 'nova economia, nova societat i vella política'. Crec que qualsevol força o moviment polític que estigui compromès amb un canvi radical del marc polític social i/o nacional cal que sigui receptiu a un moviment que no només reclama canvis de política sinó canvis profunds en la manera d'entendre la política.

Potser per això els partits d'esquerra, a diferència dels partits conservadors, se senten tant incòmodes amb aquest moviment. Els qui volen que res no canvii només han de remarcar la legitimitat de la democràcia actual i imposar l'ordre en base al marc legislatiu vigent. Els qui somiem en una Catalunya lliure en la que hi hagi una igualtat d'oportunitats real per a tothom, per molt que hi hagi aspectes que ens puguin incomodar, tenim el deure de treballar per a construir una democràcia que superi amb escreix - en legitimitat moral, social i política - a l'actual.

dissabte, 11 de juny de 2011

L'efecte acordió de la temporalitat

El passat 30 de maig vaig tenir l'ocasió d'assistir als Premis Vanguardia de la Ciència, organitzats per l'Obra Social de Catalunya Caixa i el diari La Vanguardia. Entre els projectes premiats hi havia un interessant paper de l'economista Juan José Dolado, conjuntament amb altres autors. L'estudi és una simulació de com hagués evolucionat la taxa d'atur a l'Estat Espanyol en la situació de crisi actual si haguéssim tingut una altra legislació laboral - concretament la francesa - menys procliu a la contractació temporal.

L'estudi conclou que es podria haver evitat un 45% de la taxa d'atur espanyola. El que ens hauria de preocupar més no és això sinó els incentius que genera l'actual legislació laboral espanyola. No sóc precisament un francòfon, però el que tinc bastant clar és que el marc legislatiu espanyol és nefast per propiciar un canvi de model productiu. Un marc legislatiu que no ha millorat substancialment amb la recent reforma laboral ni amb les que ara vol impulsar el Govern Espanyol amb l'acord dels agents socials.

Mentre perduri la dualitat del mercat de treball capaç de propiciar una taxa de temporalitat pròxima al 25% de l'ocupació - dades EPA primer trimestre 2011 - serem més propensos a aprofitar nous fenòmens especulatius que a reestructurar el nostre model de creixement. Fa uns mesos, ja ho va advertir el Premi Nobel d'Economia 2010 Cristopher Pissarides. L'alta temporalitat no només genera destrucció d'ocupació massiva en èpoques de crisi sinó que també pot ser un clar desincentiu a la inversió en capital humà - via formació o acumulació de coneixement a les empreses - també en períodes expansius. Cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable una recuperació ràpida via augment de la temporalitat o cal afavorir-ne una de més lenta però sostenible. Això si és que encara tenim l'opció d'escollir...

dilluns, 6 de juny de 2011

Una altra manera de fer política

Ahir llegia el text de l'avantprojecte de la coneguda com a 'Llei Omnibus' i vaig quedar força perplex. Després de llegir-ne el seu contingut, comprovo que el millor - amb diferència - del text de l'avantprojecte de llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica és el seu títol. Malauradament, el seu títol no correspon de cap manera al seu contingut: la totalitat del text consisteix en modificar - sovint de forma molt substancial - el contingut de multitud de lleis. Intento trobar-hi el fil conductor en tot aquest seguit de modificacions però només en trobo una: partir del pecat original d'haver estat aprovades pel govern anterior. Intentaré fer-ne una valoració el màxim d'objectiva en 3 punts.

1. S'ha de reconèixer que el moment i la forma escollida són una de les millors pràctiques d'oportunisme i tacticisme polític dels últims anys. Si volgués modificar l'obra legisltiva del Govern anterior no trobaria un millor moment: els partits que donaven suport al govern en procés de redefinició, un nou govern que encara compta amb la pròrroga de confiança per part de l'opinió pública dels 100 primers dies de gràcia per oferir solucions reals i una mala imatge respecte el govern anterior que ells mateixos han ajudat a crear. Si a aquesta llei li poses un títol flashy en una època de profunda crisi econòmica que sembli una vacuna contra aquest 'malbaratament de recursos fet per les esquerres' ja tens la cirereta del pastís.

2. En aquests moments no ens podem permetre que el tacticisme partidista guanyi terreny a les estratègies de país. Estic convençut que els governs anteriors podrien haver fet moltes coses millor de les que va fer però va impulsar cinc Pactes Nacionals: per a la Immigració, per a l'Educació, per a l'Habitatge, per a les Infraestructures i per a la Recerca i la Innovació. Uns pactes que buscaven el consens no només del conjunt de forces parlamentàries sinó també dels principals sectors implicats. Així com també ho van fer la majoria de lleis que ara s'estan modificant. Algú podria pensar que foren una pèrdua de temps i que cal ser més 'executius'. Van ser precisament intents de buscar consensos a llarg termini en temes clau pel país que no canviessin en funció de la conjuntura governamental ni de l'aritmètica parlamentària. No es perd més temps redefinint el marc legislatiu cada vegada que hi ha un canvi de govern ?

3. Optar per pràctiques legislatives que evitin el debat públic i parlamentari ho considero temerari. La pràctica política no està precisament en un dels moments de més prestigi. Però inhibir el debat públic que generarien les diverses modificacions que aquesta llei agrupa no només no soluciona el problema sinó que allunya encara més la pràctica política del conjunt de la ciutadania. Vull pensar que ja fa temps que hem superat el pensament paternalista de 'el Govern sap el que és millor per tots nosaltres'. Per dura que sigui la crisi econòmica i encara que legítimament puguin creure's el 'Govern dels millors' no em sembla que sigui la manera de fer política que molts fa temps que estem reclamant. Una altra evidència que demostra que no tots els polítics són iguals, ni ho són les seves maneres. És la seva manera de fer política.