dissabte, 30 de juliol de 2011

ZP i la corresponsabilitat

La convocatòria d'eleccions espanyoles pel pròxim 20 de novembre ha desfermat un seguit de valoracions del que ha representat la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero al capdavant del Govern Espanyol. Potser la més ocurrent i provocadora ha estat la del publicista Risto Mejide amb el seu comentari al twitter: 'Españoles, ZP ha muerto', resumint amb pocs caràcters la irònica 'coincidència' de la data dels pròxims comicis amb la mort del dictador Francisco Franco.

L'actual i prolongada situació de crisi econòmica, l'absència de respostes efectives l'han situat com a blanc de totes les crítiques. Però potser el desgast més significatiu s'explica per no haver estat suficientment coherent amb les reformes d'Estat polítiques i socials al llarg del seu mandat. Un mandat erràtic on va pretendre liderar hàbilment una esperança de canvi i ha acabat interpretant amb cada vegada menys credibilitat els guions escrits primer des del carrer Ferraz i el carrer Génova, acabant pels que venen de Frankfurt i Brussel·les.

És fàcil criticar ZP avui. Fins i tot diria que és còmode. No falten raons ni ganes per fer-ho per part de molta gent. Fa poc vaig llegir que estem massa acostumats a buscar culpables i massa poc acostumats a buscar responsables. Per buscar responsables només cal fer un breu exercici de memòria històrica recent: qui el va situar com el polític més ben valorat a Catalunya a les enquestes d'opinió de l'any 2004? Qui va creure amb la seva reforma federalista de l'Estat? Qui va confiar amb la seva paraula per arribar a 'pactes d'Estat' i d'altres d'incofessables? Qui va valorar més la imatge de modernitat que la seva solvència com a president? Doncs bona part de la majoria que ara el culpabilitza de tots els mals. Si us plau, una mica més de corresponsabilitat i modèstia. Tal vegada, així podrem ajudar una mica més a tirar endavant el nostre estimat, petit i esquizofrènic país anomenat Catalunya.

divendres, 15 de juliol de 2011

No vull una Catalunya de 2 velocitats

Ahir em vaig assabentar d'una realitat que em va impactar especialment. Sovint són realitats que són al costat de casa i que, pel que sigui, mai hi havies parat prou atenció o ningú te les havia explicat. Són discriminacions sordes, majoritàriament acceptades per ignorància o per manca de sensibilitat. Però d'un impacte considerable que atempten contra un principi que considero bàsic al país que m'estimo: la igualtat d'oportunitats.

Ahir estàvem xerrant sobre educació i les comunitats d'aprenentatge als seminaris que organitza la Teresa Sordé. Varen venir diverses persones que participen en una de les comunitats d'aprenentatge més exitoses: el CEIP Mare de Déu de Montserrat de Terrassa. M'explicaren una història que evidencia les nefastes conseqüències que poden tenir els plans docents individualitzats. En resum - i segur que ho simplifico en excés - es tracta de plans que pretenen atendre millor a l'alumnat que se suposa que té majors dificultats en l'aprenentatge - normalment pel seu origen i llengua -. Entre altres coses, comporta la possibilitat de fixar objectius docents més baixos entre els alumnes que tenen més dificultats per aprendre per no conèixer l'idioma o per altres motius.

La història que em varen explicar és la d'un pare que no entenia perquè el seu fill, un cop acabada l'ESO, li deien que no tenia el nivell suficient per cursar el Batxillerat. El seu fill havia superat l'ESO aparentment com tots els seus companys, però resulta que no tenia els coneixement suficients per continuar estudiant el Batxillerat. Tenien raó: al seu fill li havien fixat objectius més baixos que a la resta del grup, l'havien educat com un ciutadà 'de segona' - pot semblar-ho, però no és demagògia -. És cert que aquests plans docents sembla que han d'estar aprovats amb l'assessorament d'un psicòleg i amb el consentiment patern, però també és igualment cert que sovint no es dóna als pares tota la informació necessària. Aquesta història no és un cas aïllat. I si no se'n reprodueixen més casos és potser perquè, lamentablement, moltes noves catalanes i catalans ja han acceptat amb resignació el camí que els han traçat com a ciutadans de segona. Jo no vull una Catalunya de 2 velocitats ni on tothom NO tingui les mateixes opcions d'aconseguir el seu somni amb el seu propi esforç. I sabeu què és el més paradoxal de tot? El fet que estigui demostrat que educar en la segregació acaba sortint més car i és més ineficient - socialment i econòmica - que educar en la diversitat. I, malgrat tot, es continuï fent a casa nostra.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Economia (i actitud) creativa

Avui llegia un interessant article en el que es destacaven algun dels elements més rellevants d'una recent publicació de les Nacions Unides: Creative Economy, a feasible development option. Abans de l'arribada de la crisi, ja hi havia moltes evidències que assenyalaven que la competitivitat de productes i serveis es basava cada vegada més en elements intangibles vinculats directament al seu procés de creació i disseny. L'informe de Nacions Unides entén per 'productes creatius' aquells que utilitzen com a input principal per a la seva creació el capital intel·lectual i la imaginació. Bona part de les anomenades indústries culturals, el disseny, la moda o el desenvolupament de noves aplicacions tecnològiques conformarien el gruix principal d'aquesta 'economia creativa'.

Tal com ens apunta l'article citat, mentre la crisi econòmica provocava una dràstica reducció del 12% de la demanda, entre el 2002 i el 2008 les exportacions de béns i serveis creatius creixien a un ritme de més del 14% anual. I és que treballar amb la creativitat com a principal factor de producció canvia les regles del joc. És sense cap mena de dubte una finestra d'oportunitats, però no podem intentar aprofitar-les utilitzant els mateixos paradigmes de l'economia convencional. Una aposta per l'economia creativa implica situar el redisseny de les polítiques educatives i culturals als primers llocs de l'agenda política.

És per aquest motiu que algunes de les recomanacions que s'apunten a l'informe i a l'article no em semblen, modestament, les més efectives. El foment 'clàssic' de l'emprenedoria i el reclamar més fonts de finançament per aquest tipus de projectes em semblen polítiques necessàries però dubto que suficients. Sense un nou sistema educatiu, així com una nova organització i concepció del treball que permeti - i fomenti - que tots tinguem l'oportunitat d''explotar' la nostra pròpia creativitat de poc serviran les línies d'ajut i finançament.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Marshall Ganz, la realpolitik del canvi

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència de Marshall Ganz, l'anomenat arquitecte de la campanya de Barack Obama a les eleccions presidencials dels EEUU. Un conferència que formava part del seminari de Política Dialògica, organitzat pel CREA. A més de presentar l'aval de ser co-responsable de la victòria contra pronòstic del primer President negre, Ganz destil·la la saviesa intuïtiva d'algú que ha estat capaç de portar l'experiència en moviments socials a les aules de la Harvard Kennedy School of Government.

El més sorprenent de Ganz és que expliqui coses aparentment tant òbvies i clàssiques - de sentit comú - i que s'hagin aplicat tant poc a la pràctica política. Els principis que explicà, que els podeu trobar en un dels seus llibres més divulgats - Why David Sometimes wins - responen a com transformar la realitat des d'una posició d'aparent debilitat. En són cinc:

1. 'Story Telling'. Una mala traducció ens fa parlar de relat i ha creat molta confusió a casa nostra. Explicar la teva història, què et motiva, d'on véns i cap on vols anar és fonamental per crear un vincle emotiu capaç de generar confiança. Obama ho va fer de forma magistral. 'Els nostres valors són un mapa emotiu del món', una frase que em va semblar brillant...

2. Relacions en xarxa. Podem crear el millor eslògan, el missatge publicitari més elaborat...però si no som capaços de crear una xarxa cívica que s'hi impliqui, difícilment arribarà enlloc. I això vol dir fer sentir a molta gent partícip de la missió que proposem, no només còmplice...

3. Equips de lideratge. Ganz explica amb gràcia que el món està cada vegada més ple de 'líders cremats'. Que ho volen fer tot i no entenen perquè ningú els segueix. El nou líder no és mesiànic, és aquell capaç que tothom arribi a liderar el seu propi canvi per aconseguir un objectiu compartit.

4. Una estratègia diferent. No es tracta de 'vendre' a la gent la teva estratègia, sinó de co-dissenyar-la. I fer-ho de manera que utilitzis les teves pròpies eines. Si intentes emular la fórmula dels qui vols combatre probablement perdràs. Ells en saben més i ho han fet primer. Descobrir les teves pròpies armes et farà autèntic i creïble.

5. Avaluació contínua. Reoreientació en temps real. Trobaríem més de 2 i 3 exemples de campanyes que semblaven bones i han acabat en desastres absoluts. Si hi hagués hagut algun sistema d'avaluació contínua capaç de corregir mètodes aparentment brillants es podrien haver evitat...

diumenge, 3 de juliol de 2011

Qüestió de confiança

El passat 29 de juny vaig tenir ocasió d'anar a la presentació de l'Anuari 2010/11 de l'UGT, un clàssic ja de referència entre les publicacions econòmiques a Catalunya. Se celebrà un interessant debat amb personalitats tant diverses com l'ex-rector Joan Tugores, el dirigent de Foment del Treball Joaquín Trigo i el secretari de política sindical de l'UGT Camil Ros en el que es plantejava una pregunta recorrent: com sortir de la crisi actual? Els enfocaments eren diversos, però tots tres coincidiren que ens manca un aspecte clau: la confiança entre els diferents agents socials, polítics i econòmics. Clar que les maneres que proposaven per a recuperar-la diferien força.

L'actual crisi ens ajuda a posar en valor factors clau per a la nostra competitivitat malgrat que aquests no siguin tant visibles o tangibles com els km de via d'alta velocitat o la internacionalitat dels nostres aeroports. El Banc Mundial fou una institució pionera en començar a treballar aquests conceptes a l'entorn de la definició del capital social d'una economia. En un dels documents de treball ens diu que 'Social capital, however, is not simply the sum of the institutions which underpin society, it is also the glue that holds them together'. L'efecte del capital social, que es podria interpretar de forma simplista com a elements de 'bona ciutadania' que no cotitzen als mercats, facilita els acords i l'adopció d'amplis consensos i penalitza els comportaments oportunistes. En definitiva, el que en economia s'entén com una reducció dels costos de transacció. Aparentment insignificants però que són omnipresents - tant en la negociació de convenis col·lectius com a l'hora d'obrir qualsevol negoci - i, per això, tant importants a l'hora de determinar l'evolució d'una economia.

Estic convençut que valors com el sentiment de pertinença - un patriotisme cívic -, la cohesió social o la meritocràcia seran crítics per a determinar la capacitat de recuperació econòmica de cada país. Potser són factors difícilment quantificables encara, però no per això els hi hem de restar importància. I és que, potser, l'economia ha d'abandonar l'autisme autoreferencial en la que s'ha instal·lat els últims anys. No oblidar que treballa sobre la previsió de comportaments humans que, com més restrictius siguin els seus supòsits, menys útils seran les seves conclusions per a determinar com assolir majors cotes de benestar.