divendres, 15 de juliol de 2011

No vull una Catalunya de 2 velocitats

Ahir em vaig assabentar d'una realitat que em va impactar especialment. Sovint són realitats que són al costat de casa i que, pel que sigui, mai hi havies parat prou atenció o ningú te les havia explicat. Són discriminacions sordes, majoritàriament acceptades per ignorància o per manca de sensibilitat. Però d'un impacte considerable que atempten contra un principi que considero bàsic al país que m'estimo: la igualtat d'oportunitats.

Ahir estàvem xerrant sobre educació i les comunitats d'aprenentatge als seminaris que organitza la Teresa Sordé. Varen venir diverses persones que participen en una de les comunitats d'aprenentatge més exitoses: el CEIP Mare de Déu de Montserrat de Terrassa. M'explicaren una història que evidencia les nefastes conseqüències que poden tenir els plans docents individualitzats. En resum - i segur que ho simplifico en excés - es tracta de plans que pretenen atendre millor a l'alumnat que se suposa que té majors dificultats en l'aprenentatge - normalment pel seu origen i llengua -. Entre altres coses, comporta la possibilitat de fixar objectius docents més baixos entre els alumnes que tenen més dificultats per aprendre per no conèixer l'idioma o per altres motius.

La història que em varen explicar és la d'un pare que no entenia perquè el seu fill, un cop acabada l'ESO, li deien que no tenia el nivell suficient per cursar el Batxillerat. El seu fill havia superat l'ESO aparentment com tots els seus companys, però resulta que no tenia els coneixement suficients per continuar estudiant el Batxillerat. Tenien raó: al seu fill li havien fixat objectius més baixos que a la resta del grup, l'havien educat com un ciutadà 'de segona' - pot semblar-ho, però no és demagògia -. És cert que aquests plans docents sembla que han d'estar aprovats amb l'assessorament d'un psicòleg i amb el consentiment patern, però també és igualment cert que sovint no es dóna als pares tota la informació necessària. Aquesta història no és un cas aïllat. I si no se'n reprodueixen més casos és potser perquè, lamentablement, moltes noves catalanes i catalans ja han acceptat amb resignació el camí que els han traçat com a ciutadans de segona. Jo no vull una Catalunya de 2 velocitats ni on tothom NO tingui les mateixes opcions d'aconseguir el seu somni amb el seu propi esforç. I sabeu què és el més paradoxal de tot? El fet que estigui demostrat que educar en la segregació acaba sortint més car i és més ineficient - socialment i econòmica - que educar en la diversitat. I, malgrat tot, es continuï fent a casa nostra.