dimecres, 31 d’agost de 2011

Reforma constituQUÈ ?

La més que possible reforma de la Constitució Espanyola ha obert múltiples debats polítics on val la pena no perdre-s'hi. La Constitució Espanyola ha estat un marc legislatiu estable que ha perpetuat el mínim comú denominador de les principals forces polítiques a l'Estat. I, en conseqüència, ha servit per garantir el que uns anomenen estabilitat i d'altres anomenem immobilisme, principalment pel que fa a l'evolució d'un model d'Estat plurinacional. La fallida reforma estatutària és possiblement la mostra més evident de com s'han emprat els principis constitucionals en clau immobilista.

Des de Catalunya, al meu entendre, la reforma constitucional no planteja una situació massa còmode ja que s'hi barregen un seguit de condicionants que poden resultar fins i tot contradictoris:

1. La reforma constitucional mai es decidirà en clau catalana. Com a mínim, 323 - PP i PSOE -dels 350 diputats del Congrés han demostrat una infranquejable unitat de vot quan s'ha debatut el model d'Estat.

2. En el supòsit que alguns principis constitucionals ens poguessin resultar favorables, és gariebé tant important el text constitucional com l'esperit del qui l'interpreta. I em sembla que, actualment, és com a mínim ingenu assegurar la independència política dels dos partits majoritaris d'un organisme judicial clau com el Tribunal Constitucional.

3. Tot i aquest escàs marge de maniobra catalana. Tot i la creixent desafecció de Catalunya vers un Estat, diguem-ne, poc sensible, se'ns seguiran aplicant els preceptes constitucionals mentre legalment se'ns consideri ciutadans espanyols.

4. Abstenir-nos en aquest debat de reforma constitucional suposa no participar en debats que si que afecten el nostre autogovern i el nostre dia a dia. Fixar un sostre de despesa i la seva distribució multijurisdiccional en el text constitucional pot comportar conseqüències nefastes, especialment a través del seu previsible desplegament legislatiu a través de lleis orgàniques.

5. Votar i validar parlamentàriament la reforma consitucional pot ser pitjor. Fins i tot si s'incorporen principis aparentment favorables a l'autogovern. Suposaria perpetuar un consens, revalidar generacionalment un text legislatiu que generalment sempre ens ha jugat en contra. Tindria sentit ratificar els principis constitucionals que s'han utilitzat per cohartar la voluntat catalana majoritària d'ampliar l'autogovern?

Tenint en compte tot això, la resposta més adequada en clau catalana és complexa. Però cal tenir clar que una reforma constitucional mai pot ser 'tangencial'. Per acció o omissió suposa la validació o rebuig a un model d'Estat. Malgrat tingui nul·les possibilitats d'èxit al Congrés i no sigui el debat que se'ns plantegi, les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària farien bé de posar sobre la taula el dret a l'autodeterminació. Mai m'he considerat un 'maximalista', però sovint la coherència és la primera passa per a la credibilitat.

dimecres, 24 d’agost de 2011

#Jovullvotaradeuespanya

Acabo de llegir que #Jovullvotaradeuespanya s'ha convertit en trending topic mundial. El hashtag - etiqueta de twitter - ha sorgit ràpidament com a resposta a l'anunci del president Zapatero de la voluntat d'impulsar una reforma la Constitució Espanyola sense convocar un referèndum. De fet, aquest hastag representa una alternativa al #yoquierovotar que també s'ha difós ràpidament al conjunt de l'Estat Espanyol. La reacció del president Zapatero posa de manifest la divergència creixent entre les mobilitzacions populars recents i les demandes de senyals creïbles de contenció per part dels 'mercats'. Una divergència que certament amenaça fractura. Però el que em sembla més interessant d'analitzar és la creixent capacitat reactiva de l'independentisme.

Una capacitat reactiva que es posa de manifest a les manifestacions com les del 10 de juliol del 2010 i que s'activa com un ressort gairebé automàtic cada vegada que es percep un intent o possibilitat d'agressió al 'fet nacional'. Aquest tipus de reaccions, d'arrels històriques, resulten satisfactòries ja que necessitem comprovar com aquesta identitat col·lectiva es manifesta de forma desacomplexada i majoritària de tant en tant. Com si per molts de nosaltres fos gairebé imprescindible percebre que existeix un sentiment col·lectiu que encara batega amb força. Més enllà del sistema de partits i de la conjuntura política, social i econòmica.

És cert que, com demostren enquestes d'opinió com les del CEO, el sentiment independentista ha crescut força al llarg dels últims anys. Aquest canvi social ha suposat que aquestes reaccions anessin augmentant en abast i radicalitat del missatge transmès. Hi ha quelcom que ens hauria de preocupar més enllà del cofoïsme que ens genera aquesta evolució recent? Personalment jo crec que pels independentistes aquest fet hauria de suposar més autoexigència que autosatisfacció. Més autoexigència per a saber transformar aquest sentiment reactiu en una voluntat proactiva de construir el nostre propi futur. I això comporta demostrar a una creixent majoria com un país independent no només és desitjable, sinó també possible i creïble. Un model propi i nou de societat, d'economia i de política que il·lusioni i que mostri com volem ser presents al món.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Estímuls fiscals sota sospita

El passat 19 d'agost el Govern espanyol va aprovar una sèrie de mesures a través d'un Real Decreto Ley per mirar de contenir el dèficit i estimular la recuperació econòmica. Em va cridar especialment l'atenció el fet que es reduís el tipus impositiu de l'IVA per adquisició de nova vivenda del 8 al 4 per cent. L'argumentació d'aquesta mesura es basava en la necessitat d'estimular el sector de la construcció - el més afectat per la crisi - i per incentivar una demanda immobiliària que en aquests moments no satisfà ni de bon tros la sobreoferta existent. La diagnosi és alarmant i rotundament certa: tal i com apuntava un estudi recent de CatalunyaCaixa, a finals del 2010 a l'Estat Espanyol hi havien 800.000 habitatges pendents de venda - 103.000 dels quals se situen a Catalunya - de difícil absorció a curt i mitjà termini. Però dubto seriosament de la idoneïtat de la mesura per diversos motius.

En primer lloc, dubto que l'aprimament del sector de la construcció sigui necessàriament una mala notícia, sinó més aviat un ajust natural d'un procés de sobredimensionament que s'inicià ara ja fa 15 anys. Potser valdria més la pena preguntar-se si podríem fer un ús més eficient dels fons de formació contínua per ajustar l'oferta laboral a la construcció a les actuals demandes del mercat. No em sembla descabellat potenciar plans de reconversió sectorial mitjançant la identificació de competències transversals dels seus treballadors. D'altra banda, també caldria qüestionar-nos si tenen sentit les noves promocions d'habitatge - especialment el protegit - quan hi ha un 3,2 per cent del parc d'habitatge desocupat. Clar que, per a poder fer això, es fa necessària una visió a més llarg termini...

Independentment del curt-terminisme que destil·la la mesura, també hi ha seriosos dubtes que aquesta sigui una mesura efectiva. Els seus efectes esperats - reactivació del sector de la construcció i augment de la recaptació impositiva - assumeixen una elasticitat preu de la demanda de vivenda força alta. Dit en altres paraules: que fruit d'aquesta rebaixa de l'IVA molta gent es decidirà a comprar. Si observem l'evolució dels preus de la vivenda i de la demanda d'habitatge dels últims anys a l'Estat Espanyol, veurem que aquesta última ha variat més en funció de la capacitat adquisitiva i d'endeutament que no pas en funció dels preus. Tal com apunta l'informe citat anteriorment: 'S’ha de tenir en compte, per exemple, que no té molt sentit discutir sobre el deteriorament de l'accessibilitat en determinats col·lectius propensos a la desocupació, atès que la seva elasticitat preu respecte de la demanda d'habitatge encara que fora molt elevada, no es podrà manifestar per l’absència de recursos financers'.

Per tant, la pregunta del milió és: a quins interessos reals respon aquesta rebaixa de l'IVA? Fora bo analitzar l'efecte d'aquestes rebaixes impositives sobre els preus finals de l'habitatge per descobrir què és el que realment es vol reactivar...

dimecres, 3 d’agost de 2011

Debat i democràcia interna

El debat sa és quelcom desitjable a qualsevol organització. Especialment per a les que es troben en fase de redefinició. Val a dir que també hi ha diversos tipus de debat, que generen efectes d'atracció i de desafecció a sectors molt diversos. Crec que la paràbola televisiva és força il·lustrativa: Sálvame i Àgora són dos espais televisius de debat. Cadascú pot valorar per si mateix quin d'aquests programes és més constructiu i quin tipus de públic atreu. Avui en dia crec que emprar la màxima 'la roba bruta es renta a casa' crec que és una expressió força caduca. Cada vegada exigim més implicació i corresponsabilitat a les organitzacions en les quals ens impliquem i el monopoli de la informació i de la decisió és força més impracticable i contraproduent. Precisament perquè els debats cada vegada són més públics - i això té conseqüències gens negligilbles - cal distingir entre el que pot ajudar a que un debat sigui més sa o no en una organització.

No ajuda a un debat sa que aquest pivoti sobre valors que no són apreciats per gairebé ningú. Especialment si aquesta organització vol guanyar-se la confiança de la majoria de la gent. No hi ajuda que pivoti sobre els personalismes. No hi ajuda que pivoti sobre els interessos individuals o de grup ja que s'entén que, si ets en una organització, hi hauria d'haver valors i fites compartides en certa manera 'supremes'. No hi ajuda que les decisions no siguin col·legiades - o si més no, que no hi hagi un esforç prou gran per a que es percebi d'aquesta manera -. No hi ajuda la manca de modèstia de pensar que cadascú tenim una fórmula màgica per a que tot funcioni però a la vegada no assumir quotes de corresponsabilitat dels èxits i dels fracassos que ens toquen. No hi ajuda la por al canvi i la desconfiança al que encara és desconegut.

Ajuda a un debat sa pensar abans de parlar i d'opinar. Hi ajuda la crítica constructiva. Que demanda certa dosi d'introspecció i d'autocrítica abans de dictaminar el 'què i com s'hauria de fer'. Hi ajuda fer sentir a tothom partícip de les decisions que afecten al col·lectiu. Una pràctica costosa i lenta, que a la vegada també implica i comporta que tothom se senti més corresponsable de les decisions. Hi ajuda l'empatia i la modèstia, de ser conscient que sempre tenim tendència a veure els errors i les mancances d'altri abans de veure les pròpies. Hi ajuda la paciència i la confiança: ser conscients que practicar un debat sa quan fa anys que en algunes organitzacions s'han deixat de practicar vol dir ensopegar encara moltes vegades amb les mateixes pedres. Hi ajuda saber que aquest tipus de canvis culturals volen temps, i només tindran èxit si alimentem el més important: la il·lusió per un nou projecte col·lectiu que tingui cada vegada més 'propietaris'.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Un Gran RESET?

Acabo de llegir el llibre The Great Reset, l'últim llibre de l'americà Richard Florida, qui ha fet recentment aportacions molt interessants a les teoria del desenvolupament econòmic. No resulta gaire sorprenent que ens digui que ens trobem a les portes d'un canvi estructural de model de creixement - el gran reset - però el que és una mica més novedós és arriscar-se a apuntar alguna de les grans tendències que el condicionaran.

Tot i que bona part del llibre es fonamenta en l'anàlisi de les grans transformacions econòmiques i urbanes més recents als EEUU, poden ser consideracions perfectament aplicables a casa nostra. La primera és a la part de revisió històrica dels símptomes que precedeixen aquests canvis estructurals. L'engreixament del sector financer sempre ha precedit a l'esgotament dels diversos models de creixement. Una constant a EEUU des del 1860 segons el paper de Thomas Philippon. Com si l'economia fos un cos humà al que li pugés la temperatura quan veu que alguna cosa no acaba d'anar bé.

Les tendències que segons Florida cal conèixer per ajudar a accelerar aquest 'gran reset' i trencar bona part dels nostres esquemes mentals, i que em semblen més interessants, són les següents:

1. La fi de la cultura de l'opulència i del creixement il·limitat del consum.
2. La fi de la cultura de la propietat, prioritzant la formació de talent i la seva mobilitat.
3. Territoris més compactes, d'usos mixtes i de proximitat, agrupats en megaregions capaces d'atraure aquest talent i generar innovacions productives competitives internacionalment.
4. La terciarització desacomplexada de l'economia com a generadora de llocs de treball. Perquè el sector serveis ha d'estar condemnat a les activitats low-cost ?
5. L'extensió de la creativitat a tots els llocs de treball. Fins el lloc de treball més simple no pot permetre's ser inercial i ha de permetre i incentivar el 'com es podria fer d'una altra manera?'

És en aquest últim punt quan afirma amb encert que cal reinventar el nostre model educatiu: 'Hem convertit en un mite les històries d'emprenedors com Bill Gates, Steve Jobs (...) però ningú planteja una pregunta que a mi em sembla evident: perquè feien tot això al seu temps 'lliure'?'