dimecres, 3 d’agost de 2011

Debat i democràcia interna

El debat sa és quelcom desitjable a qualsevol organització. Especialment per a les que es troben en fase de redefinició. Val a dir que també hi ha diversos tipus de debat, que generen efectes d'atracció i de desafecció a sectors molt diversos. Crec que la paràbola televisiva és força il·lustrativa: Sálvame i Àgora són dos espais televisius de debat. Cadascú pot valorar per si mateix quin d'aquests programes és més constructiu i quin tipus de públic atreu. Avui en dia crec que emprar la màxima 'la roba bruta es renta a casa' crec que és una expressió força caduca. Cada vegada exigim més implicació i corresponsabilitat a les organitzacions en les quals ens impliquem i el monopoli de la informació i de la decisió és força més impracticable i contraproduent. Precisament perquè els debats cada vegada són més públics - i això té conseqüències gens negligilbles - cal distingir entre el que pot ajudar a que un debat sigui més sa o no en una organització.

No ajuda a un debat sa que aquest pivoti sobre valors que no són apreciats per gairebé ningú. Especialment si aquesta organització vol guanyar-se la confiança de la majoria de la gent. No hi ajuda que pivoti sobre els personalismes. No hi ajuda que pivoti sobre els interessos individuals o de grup ja que s'entén que, si ets en una organització, hi hauria d'haver valors i fites compartides en certa manera 'supremes'. No hi ajuda que les decisions no siguin col·legiades - o si més no, que no hi hagi un esforç prou gran per a que es percebi d'aquesta manera -. No hi ajuda la manca de modèstia de pensar que cadascú tenim una fórmula màgica per a que tot funcioni però a la vegada no assumir quotes de corresponsabilitat dels èxits i dels fracassos que ens toquen. No hi ajuda la por al canvi i la desconfiança al que encara és desconegut.

Ajuda a un debat sa pensar abans de parlar i d'opinar. Hi ajuda la crítica constructiva. Que demanda certa dosi d'introspecció i d'autocrítica abans de dictaminar el 'què i com s'hauria de fer'. Hi ajuda fer sentir a tothom partícip de les decisions que afecten al col·lectiu. Una pràctica costosa i lenta, que a la vegada també implica i comporta que tothom se senti més corresponsable de les decisions. Hi ajuda l'empatia i la modèstia, de ser conscient que sempre tenim tendència a veure els errors i les mancances d'altri abans de veure les pròpies. Hi ajuda la paciència i la confiança: ser conscients que practicar un debat sa quan fa anys que en algunes organitzacions s'han deixat de practicar vol dir ensopegar encara moltes vegades amb les mateixes pedres. Hi ajuda saber que aquest tipus de canvis culturals volen temps, i només tindran èxit si alimentem el més important: la il·lusió per un nou projecte col·lectiu que tingui cada vegada més 'propietaris'.