dimecres, 24 d’agost de 2011

#Jovullvotaradeuespanya

Acabo de llegir que #Jovullvotaradeuespanya s'ha convertit en trending topic mundial. El hashtag - etiqueta de twitter - ha sorgit ràpidament com a resposta a l'anunci del president Zapatero de la voluntat d'impulsar una reforma la Constitució Espanyola sense convocar un referèndum. De fet, aquest hastag representa una alternativa al #yoquierovotar que també s'ha difós ràpidament al conjunt de l'Estat Espanyol. La reacció del president Zapatero posa de manifest la divergència creixent entre les mobilitzacions populars recents i les demandes de senyals creïbles de contenció per part dels 'mercats'. Una divergència que certament amenaça fractura. Però el que em sembla més interessant d'analitzar és la creixent capacitat reactiva de l'independentisme.

Una capacitat reactiva que es posa de manifest a les manifestacions com les del 10 de juliol del 2010 i que s'activa com un ressort gairebé automàtic cada vegada que es percep un intent o possibilitat d'agressió al 'fet nacional'. Aquest tipus de reaccions, d'arrels històriques, resulten satisfactòries ja que necessitem comprovar com aquesta identitat col·lectiva es manifesta de forma desacomplexada i majoritària de tant en tant. Com si per molts de nosaltres fos gairebé imprescindible percebre que existeix un sentiment col·lectiu que encara batega amb força. Més enllà del sistema de partits i de la conjuntura política, social i econòmica.

És cert que, com demostren enquestes d'opinió com les del CEO, el sentiment independentista ha crescut força al llarg dels últims anys. Aquest canvi social ha suposat que aquestes reaccions anessin augmentant en abast i radicalitat del missatge transmès. Hi ha quelcom que ens hauria de preocupar més enllà del cofoïsme que ens genera aquesta evolució recent? Personalment jo crec que pels independentistes aquest fet hauria de suposar més autoexigència que autosatisfacció. Més autoexigència per a saber transformar aquest sentiment reactiu en una voluntat proactiva de construir el nostre propi futur. I això comporta demostrar a una creixent majoria com un país independent no només és desitjable, sinó també possible i creïble. Un model propi i nou de societat, d'economia i de política que il·lusioni i que mostri com volem ser presents al món.