dissabte, 24 de setembre de 2011

Fins el 'crash' final?

El passat dijous vam tenir ocasió de començar a comentar el llibre de l'economista John Kenneth Galbraith The Great Crash 1929, que explica de forma detallada com va succeir el col·lapse financer de Wall Street que va originar posteriorment la Gran Depressió. M'agradaria compartir alguns fragments del llibre. He escollit aquests:

Parlant de l'especulació immobiliària a la Florida dels anys 20: 'And there is no reason why anyone should do so as long as the supply of people who buy with the expectation of selling at a profit continues to be augmented sufficiently rapid rate to keep the prices rising'.

Sobre l'inici de l'especulació financera: 'even a man of conservative mind could believe that the prices of a common stock were catching up with the increase in corporation earnings, the prospect for further increases, the peace and tranquility of the times, and the certainty that the Administration then firmly in power in Washington would take no more than of any earnings in taxes.'

Sobre els reguladors del mercat: 'Some of those in positions of authority wanted the boom to continue. They were making money out of it, and they may have had an intimation of the personal disaster which awaited them when the boom came to an end.'

Llegint el llibre, és sorprenent constatar com la realitat del del fenomen especulatiu que va passar el 1929 s'assimila tant a l'actual. El que em sorprèn més no és que la cobdícia humana i les expectatives de creixement generin bombolles especulatives, sinó que no hàgim après prou de la història per garantir mecanismes de salvaguarda sobre l'economia real. El 1929 un col·lectiu d'1,5 milions de persones que 'jugaven' a borsa van participar a enfonsar una economia real de 120 milions de persones amb conseqüències d'abast internacional. Mai n'aprendrem ? Tant costa d'entendre la sostenibilitat del creixement i el benestar cal que tinguin bases sòlides. El treball i la creativitat en són, sens dubte, dos bons exponents...

diumenge, 18 de setembre de 2011

Nou finançament: una millora insuficient

Arran de la liquidació del 2009 del nou model de finançament hem tingut ocasió de valorar els seus resultats en el seu primer any d'aplicació. Després de fer una revisió de les xifres, podem concloure que el nou model de finançament suposa una millora respecte l'anterior. I això no suposa estar d'acord amb valoracions excessivament triomfalistes que s'han fet la darrera setmana que parteixen, en alguns casos, de càlculs no prou acurats. El nou model de finançament ha comportat un finançament addicional de 1.986 milions d'euros respecte el model anterior. Això suposa situar-nos per sobre la mitjana de finançament per càpita de les CCAA de règim comú. Si la mitjana és de 100, Catalunya se situaria el 2009 per sobre (102,3). Una millora tenint en compte que el més habitual els últims anys era que, mentre pagàvem molts més impostos per habitant, rebíem un finançament per càpita per sota de la mitjana del conjunt de CCAA.

Ara bé, el més important en qualsevol valoració és no perdre la perspectiva. Una millora pot ser més o menys bona sempre en funció de quins siguin els teus objectius. No podem oblidar que aquest finançament addicional només representa una reducció del dèficit fiscal de menys de l'1% del PIB català. Si recordem que les mateixes estimacions elaborades pel Ministeri d'Economia i Hisenda l'any 2008 consideraven que el dèficit fiscal català s'aproximava al 9% del seu PIB, no és gens estrany que considerem aquesta millora com a clarament insuficient per a corregir aquest desequilibri.

Probablement la correcció d'aquest desequilibri és l'aspecte en el que hi ha un consens més generalitzat i transversal a la societat catalana. La recerca d'una solució satisfactòria també exigeix grans dosis de realisme si no volem acabar fent-nos 'trampes al solitari'. La millora obtinguda a l'últim acord de finançament no fou tant gràcies a que aquest fos més just a l'hora de redistribuir els recursos, sinó a l'aportació addicional de més de 9.000 milions d'euros de l'Estat al sistema de finançament de règim comú només per l'any 2009. Dubto que qualsevol govern espanyol tingui la capacitat de fer desemborsaments similars. O bé es dissenya de nou un sistema de finançament autonòmic - amb tots els costos polítics que això comporta - o bé Catalunya surt del règim de finançament comú i passa a tenir una relació bilateral amb l'Estat. I és que cada vegada s'estrenyen més els camins del mig...

dissabte, 3 de setembre de 2011

Injustícies legalitzades

Avui tinc ganes de preguntar-me sobre el que és legal i el que és legítim. Arran de la comunicació del termini per al compliment de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la llengua vehicular a les escoles, he pensat que valia la pena refrescar el significat d'aquests dos conceptes. Per legal entenem allò que 'és conforme a la llei', per legítim, tot i que es pugui interpretar com a sinònim de legal, també està contemplat com a accepció d'allò que és just. No tot allò que és legal és just, ni tot allò que és just és legal.

Ens ensenyen que en un Estat de Dret tenim la possibilitat de defensar la legalitat d'allò que considerem just. Ens trobem en moments de profunds canvis econòmics, socials i nacionals que ens fan dubtar molt seriosament de la seva credibilitat. Una credibilitat que molts ja fa temps que posem en dubte, però que potser últimament està especialment debilitada. No només hi ha masses situacions d'injustícia plenament legals, sinó que massa gent té la percepció que en aquesta democràcia no té possibilitats reals de defensar allò que consideren just.

Aquesta creixent sensació d'indefensió, de caràcter transversal - social, econòmica i política - no té una única causa. Però és un símptoma inequívoc d'un sistema cada vegada més caduc. La gent - aquí, a Anglaterra i a tot el món - es mobilitza quan no troba altres formes d'expressar el seu malestar. Mobilitzacions sovint formalment inadequades, però que no es poden explicar únicament per un problema de 'mala d'educació'. No penso que sigui exagerat considerar que si no som capaços de perfeccionar i apofundir en la nostra democràcia l'estarem posant seriosament en risc.