divendres, 7 d’octubre de 2011

Que el realisme no ens faci conservadors

Avui he tingut ocasió de participar a un debat a eTV. El tema del debat era la reforma constitucional d'aquest mes d'agost de la limitació del dèficit públic impulsada pel Govern Espanyol. Bona part del debat s'ha focalitzat al voltant de la conveniència de la mesura i els seus efectes. En un moment determinat, un dels tertulians ha dit una frase de l'estil 'ja ens agradaria no haver de retallar despesa i prestacions públiques pero, malauradament, no vivim en un món ideal'. La frase és, certament, controvertida i digne d'anàlisi.

És cert, no vivim en un món ideal. La situació és difícil i perpetuar les polítiques d'endeutament públic és una alternativa, com a mínim, temerària. No he estat mai amant de la política populista ni de l'oposició irresponsable. Negar la conveniència d'un reequilibri pressupostari em sembla una opció gairebé quimèrica. De ben segur que els pròxims anys la gestió dels recursos públics serà complexa i obligarà, més que mai, a prendre decisions difícils.

Ara bé, precisament perquè aquest diagnòstic em sembla que és majoritàriament compartit cal exigir una gestió responsable. Una gestió responsable implica obrir un debat estratègic al conjunt de la societat catalana: és la única manera a passar a ser-ne corresponsables i no víctimes colaterals. Una gestió responsable no passa per anar sumant retallades conjunturals fins arribar al punt d'equilibri. Una gestió responsable implica explicar perquè estem fent ajustos al sistema sanitari català quan la nostra despesa per càpita és de les més baixes de l'Estat. Una gestió responsable implica explicar als catalans que si no tinguéssim dèficit fiscal gaudiríem de superàvit als nostres comptes públics. Una gestió responsable implica, també, ser conscient que les polítiques de limitació del dèficit públic es poden abordar per la vessant de la despesa però també per la de l'ingrés. I, des d'aquesta última vessant, la reforma del model de finançament esdevé una urgència nacional. Al mateix temps, propostes fiscals com la de l'Impost sobre les grans fortunes a França o la taxa sobre transaccions financeres proposada per Barroso a la Unió Europea són evidències suficients per pensar que potser també cal canviar el nostre marc fiscal.

En definitiva, ajustar els pressupostos sense cap estratègia aparent ni socialitzada, ja és tenir una estratègia. L'estratègia, potser per omissió, de permetre que la crisi acabi castigant els sectors més vulnerables de la nostra societat. I això si que no ens ho podem permetre. Es pot ser realista i a la vegada sensible i autoexigent amb els efectes que volem que tinguin els necessaris ajustos. Conformar-se amb una altra cosa implicaria ser, més que realistes, conservadors davant d'una realitat que sens dubte ens és adversa.