diumenge, 27 de novembre de 2011

'Fast thought' de crisi

L'actual crisi econòmica és particularment angoixant. Una angoixa que no només ve de veure la moltíssima gent que ho està passant malament, sinó pel fet de no veure amb prou claredat la llum al final del túnel. Davant d'aquest malestar de durada incerta intentem trobar solucions. És relativament fàcil diagnosticar què s'ha fet malament, però una mica més difícil saber què hauríem de fer a partir d'ara. Sovint caiem en la temptació de trobar respostes ràpides, un fast thought - raonament ràpid, com el fast food - que ens satisfà momentàniament però que ens segueix deixant amb les ganes d'alternatives factibles i que realment aportin un necessari punt d'inflexió. Bona part del menú del fast thought el trobem en els dogmes econòmics clàssics, que acaben essent un bon refugi per protegir-nos d'aquesta incertesa. Ja ho deia JK Galbraith a 'The Great Crash 1929' : 'els més insegurs són sovint els més dogmàtics'.

La primera variant d'aquest fast thought és el neo-liberalisme 'romàntic'. Fins ara, la necessitat d'ajustar els pressupostos públics s'ha fet fonamentalment a través de l'ajust de la despesa. La lògica de tendir a l'equilibri pressupostari de les administracions públiques ens pot garantir que la situació no empitjori - encariment del crèdit i eventual col·lapse del nostre estat del benestar -, però en cap cas tenim cap evidència que sigui la recepta màgica per sortir de la crisi. Al contrari, la reducció de partides de despesa pública - via reducció de prestacions o retribucions dels treballadors públics - també accentua la desacceleració econòmica i la reducció dels ingressos fiscals. L'Agència Tributària va xifrar en 915 milions d'euros la pèrdua de recaptació impositiva fruit de la congelació dels sous dels funcionaris. Cal ser ben conscients, doncs, del trade-off entre estabilització dels comptes públics i l'alentiment d'una futura recuperació econòmica. Sembla però, que aquest dogma domina institucions com el Banc Central Europeu, que considera que les retallades pressupostàries promourien la recuperació econòmica perquè augmentarien la confiança entre consumidors i empresaris. Paul Krugman, al diaria ARA d'avui, qualifica irònicament aquestes tesis com a romàntiques més que no pas com a 'pragmatisme tecnòcrata'.

La segona variant és l'autisme autàrquic. L'atribució de responsabilitats sobre quins són els causants de l'actual crisi econòmica tampoc ens dona cap recepta màgica sobre quines han de ser les solucions. La manca de governabilitat i de criteris d'interès públic al sistema financer internacional ha acabat condicionant la política econòmica governamental pre i post crisi. Revertir aquest desequilibri entre poder financer i poder polític no es pot fer de forma unilateral. Una Europa més forta i més democràtica fa possible que puguin prosperar iniciatives que avancin en aquest sentit, com la de la taxa de transaccions financeres. Obviar que la nostra política econòmica, des de la fiscal a la política laboral, pot dissenyar-se únicament des d'una perspectiva autàrquica pot ser reconfortant però també radicalment falaç.

L'actual política econòmica exigeix planificació estratègica a llarg termini en una època on s'esperen respostes immediates i taxatives. Com deia, és fàcil identificar el que no funciona i més difícil proposar alternatives. Pero si que m'atreveixo a intuir les principals línies per les quals s'hauria de regir:

1) Reformes estructurals d'ampli consens social que responguin a un nou model de creixement econòmic i a un nou canvi de paradigma. Ajustos de baixa corresponsabilitat i de consensos febles estan abocats al fracàs per molt necessaris que puguin resultar.

2) Compatibilitzar el desenvolupament d'un marc polític català amb una interlocució cada vegada més directa amb les institucions europees. Condicionar la política econòmica espanyola des de Catalunya cada vegada és més absurd: més costos d'oportunitat i beneficis cada cop menys defensables. Potser caldria començar a dedicar més temps a defensar les nostres polítiques econòmiques al senyor Durao Barroso que al senyor Rajoy.

3) Reformes polítiques que preservin la plena igualtat d'oportunitats. La sortida de l'actual crisi econòmica presenta riscos de 'salvar' els drets de la classe mitjana en perjudici de consolidar una recuperació de dues velocitats amb costos socials i econòmics insostenibles a mig i llarg termini.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Primeres impressions d'un #20N

Les tres primeres impressions dels resultats electorals ja amb un 100% escrutat.

1. Sembla que la marea blava del PP no ha arribat als illots basc i català - a part del de la província de Sevilla -. Un mapa que pot tenir traduccions polítiques especialment si el nou Govern del PP opta per una política de 'pau territorial' i no per fer un ús del poder absolut que li confereix la seva amplíssima majoria. Curiosament un mapa electoral del 2011 que s'assimila força al d'un mapa de l'Espanya de 1854 - amb la diferència que l'excepcionalitat de la Corona Catalano-Aragonesa es redueix a Catalunya. Tot un presagi del que podria ser un nou mapa competencial autonòmic de tall asimètric...

2. Es notori destacar que, fent un cop d'ull als resultats electorals a Catalunya, la crisi econòmica sembla haver condicionat el comportament de vot, premiant tant aquells qui han fet una aposta més decidida per l'austeritat i un major rigor pressupostari - CiU i PP pel vot en clau espanyola - i ICV-EUiA capitalitzant la crítica contra les retallades i els ajustos derivats de la crisi.

3. Molt destacable també és l'augment del vot sense representació parlamentària. Un canvi sord en escons però gens menyspreable, i que representen una corrent de fons d'insatisfacció política cada cop més generalitzada. A Catalunya, el 2008 els vots a partits que no obtingueren representació no superaven l'1% dels vots emesos. El 2011 representen al voltant del 6% del total de vots. Per altra banda, els vots nuls s'han multiplicat per tres en termes percentuals respecte el 2011. Cal estar-hi atents... de vegades petits canvis són poderosos.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Treball, del passat al futur

A pocs dies de les eleccions considero convenient fer un breu anàlisi de com hem arribat a l'actual situació del nostre mercat de treball. L’actual crisi ha posat en evidència que el model de creixement espanyol tenia els peus de fang. Pocs anys després que els diversos presidents del Govern Espanyol (PP i PSOE) presumissin de situar-se entre l’elit de l’economia mundial hem pogut constatar com els efectes de la crisi, amb una massiva destrucció d’ocupació, proven la insostenibilitat del model. El creixement a l'Estat ha estat basat fonamentalment amb una ampliació quantitativa (que no qualitativa) del factor treball.

La reforma laboral de 1984 va introduir i va permetre sobredimensionar la presència dels contractes temporals, amb efectes nefastos que cap reforma posterior ha estat capaç d’evitar. En primer lloc, afavorint la desprotecció i la precarització entre bona part dels assalariats, especialment entre els més joves (amb taxes d'atur i de temporalitat properes al 50%). Per altra banda, incentivant un model de creixement basat en ocupació barata però poc exigent amb els nivells de formació i especialització dels treballadors, reflectida en la pobra evolució de la productivitat laboral dels darrers anys. I, per últim, creant un mercat de treball que respon a la crisi castigant com a cap altra part de la UE els més desprotegits i destruint ocupació de forma desproporcionada en relació a la intensitat de la contracció econòmica (major volatilitat).

La Reforma Laboral del 2010 proposada pel Govern Espanyol del PSOE, i amb l'abstenció permisiva de CiU, s'està mostrant només efectiva en un sentit: l'abaratiment 'de facto' del cost de l'acomiadament, via l'extensió del CFCI de 33 dies/any i les subvencions de FOGASA. Sense generar incentius a la creació de l'ocupació i, encara menys, a la reducció de la temporalitat. Consideracions que són subscrites per la mateixa FEDEA, gens sospitosa d'estar sotmesa als postulats de l'esquerra.

Els necessaris incentius a la generació d'ocupació no vindran via abaratiment del cost d'indemnització ni rebaixa dels costos laborals. No només ens hi estem jugant el benestar present, sinó el model de societat futura. Des d'Esquerra, pensem que els incentius s'han de basar en estímuls fiscals de xoc a la nova contractació indefinida al llarg del 2012 per als principals creadors d'ocupació: les més de 600.000 empreses de menys de 10 treballadors i autònoms. Deduccions a l'IS per a la nova contractació així com també proposem l'exempció de les quotes de la Seguretat Social. Una exempció que s'hauria d'extendre als nous autònoms durant el primer any d'exercici i de llibertat de tributació en els seus primers anys d'activitat. Bona part de la generació de feina també vindrà a través de l'autocupació i creiem que ho hem de posar el més fàcil possible a aquells qui assumeixen el risc personal d'emprendre un nou projecte en temps difícils. Un seguit de mesures que lluny de caure en l'electoralisme, suposarien uns costos fiscals molt menors que l'estalvi en subsidis d'atur generat - independentment del seu nivell d'utilització per part de les petites empreses i nous autònoms -.

Ens agradaria pensar que l'escenari post-electoral facilitarà la via de facilitar la nova contractació més que no avançar cap a l'abaratiment de l'acomiadament a 12 dies per any treballat com a principal mesura d'estímul - com ha proposat recentment la CEOE -. Podríem passar d'una reforma laboral poc efectiva, ambigua i lesiva amb els drets dels treballadors a reformes que, fins i tot, qüestionessin els principis més bàsics del diàleg social. I no crec que ens ho poguem permetre.

divendres, 11 de novembre de 2011

Descentralització Lampedusiana

'De vegades és necessari que alguna cosa canvi per a que tot continui igual'. Aquesta expressió del Príncep de Lampedusa és la que potser va fer més fortuna del Gatopardo. I la que em ve al cap al llegir la notícia de l'aprovació del nou consell rector de l'Aeroport del Prat. Per ser justos, cal matisar que tot no continua igual. El fet que l'Aeroport del Prat disposi d'una gestió descentralitzada és positiu, així com també ho és que el consell rector compti amb una majoria de representants catalans (5 de 9). Ara bé, cal preguntar-nos quina és aquesta majoria i quina efectivitat tindrà.

Respecte a la primera pregunta cal tenir en compte que dels 5 membres del consell rector 2 seran nomenats per la Generalitat, 1 per l'Ajuntament de Barcelona, 1 pels ajuntaments de l'Àrea Metropolitana i un més que tindrà caràcter tècnic nomenat per aquestes institucions. Hem de pensar que tots els representants catalans actuaran en clau catalana i vetllant pels interessos del país, però no deixa de ser una incògnita fins a quin punt el PP farà ús de la seva major capacitat d'incidència en l'àmbit metropolità o exercirà un major poder d'influència des del Govern de l'Estat per condicionar l'elecció del representant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

El que no s'acaba d'entendre és quin poder real té aquesta 'majoria catalana'. Les decisions es prendran per una majoria de 2/3 parts del consell rector i algunes decisions podran exigir l'acord per 3/4 parts. Amb la qual cosa, assumint una infranquejable unitat d'acció per part dels representants catalans, serà impossible prendre cap decisió sense el consens dels representants d'AENA (4 de 9). Per altra banda, la societat que governa aquest consell rector (de la mateixa manera que passa en el cas de l'Aeroport de Barajas) estarà participada el 100% per AENA Aeropuertos. No és precipitat pensar, doncs, que es tracta d'una 'majoria catalana' més estètica que efectiva.

Ens podem trobar amb la paradoxa que el canvi més important d'aquests nous organismes i consells rectors és que el centralisme aeroportuari d'AENA passi a ser legitimat pels representants de les institucions catalanes a través d'aquest consell rector. Tant de bo els representants catalans aconseguissin derogar o eludir els gairebé 30 convenis de l'Estat Espanyol amb altres països que obliguen a la utilització de l'aeroport de Madrid. Però em temo que aquest tipus de canvis són un pèl més difícils en la mesura que superen l'àmbit de l'estètica.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Neoindependentisme ?

Avui he tingut ocasió de llegir un interessant article de Francesc Canosa a la xarxa. L'autor contraposa provocadorament l'independentisme de la 'proclama' a un independentisme fred, racional i analític. Un independentisme que potser de vegades pot semblar poc èpic i amb un enfocament excessivament pragmàtic. Com a exemple d'aquest nou tipus d'independentisme ens trobem les jornades 'Building a New State' organitzades per Sobirania i Justícia el dijous passat. La jornada aportava elements econòmics, jurídics i també pràctics sobre processos internacionals recents de secessió. En la mateixa òrbita metodològica trobem els estudis i plantejaments del Cercle Català de Negocis. I de ben segur que en podríem destacar alguns més.

Si ho analitzem amb perspectiva històrica, aquest nou enfoc no deixa de ser una evolució previsible i desitjable de qualsevol moviment que aspiri a ser majoritari. Tal i com ens demostren els últims sondejos, entre els quals la última onada del Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió, l'independentisme ja és una opció majoritària en relació als qui declaren estar-hi en contra. Això vol dir que s'ha consolidat en el 'políticament correcte' o si més no, s'ha normalitzat políticament. L'independentisme doncs, com a espai polític transversal, s'ha fet més atractiu i rendible, amb un augment dels nivells d'exigència i de competència. A diferència de períodes anteriors, em fa l'efecte que hi ha molts nous independentistes que no es mouen únicament per una 'foguerada patriòtica' sinó per la il·lusió i la plena consciència de voler participar en la construcció d'un nou país.

Tot i que de forma molt temptativa, intentaré descriure aquest 'neoindependentisme' amb tres adjectius. És un independentisme desacomplexat, cada vegada més proactiu que reactiu, que disfruta cada vegada més veient referències de Catalunya a la premsa internacional que a Intereconomia. És un independentisme descregut, desconfiat davant les forces polítiques tot i considerar-les eines necessàries. En certa manera, és un independentisme d'elit, en la mesura que prioritza la professionalitat i la seva ascendència en l'elaboració de discurs sobrepassa el seu pes electoral.

El neoindependentisme és una bona notícia, ni és una amenaça ni és excloent amb altres plantejaments amb una major component sentimental. Que el país en pugui extreure el màxim profit dependrà de la nostra capacitat d'evitar lògiques caïnites o reduccionistes. Les vies de col·laboració d'aquests sectors amb els partits catalans em semblen més sanes i intel·ligents que els intents d'absorció o integració. I és que, des de l'independentisme, la convivència i el respecte mutu entre les esferes polítiques i les de la societat civil són valors que tot just ara comencem a practicar...