diumenge, 27 de novembre de 2011

'Fast thought' de crisi

L'actual crisi econòmica és particularment angoixant. Una angoixa que no només ve de veure la moltíssima gent que ho està passant malament, sinó pel fet de no veure amb prou claredat la llum al final del túnel. Davant d'aquest malestar de durada incerta intentem trobar solucions. És relativament fàcil diagnosticar què s'ha fet malament, però una mica més difícil saber què hauríem de fer a partir d'ara. Sovint caiem en la temptació de trobar respostes ràpides, un fast thought - raonament ràpid, com el fast food - que ens satisfà momentàniament però que ens segueix deixant amb les ganes d'alternatives factibles i que realment aportin un necessari punt d'inflexió. Bona part del menú del fast thought el trobem en els dogmes econòmics clàssics, que acaben essent un bon refugi per protegir-nos d'aquesta incertesa. Ja ho deia JK Galbraith a 'The Great Crash 1929' : 'els més insegurs són sovint els més dogmàtics'.

La primera variant d'aquest fast thought és el neo-liberalisme 'romàntic'. Fins ara, la necessitat d'ajustar els pressupostos públics s'ha fet fonamentalment a través de l'ajust de la despesa. La lògica de tendir a l'equilibri pressupostari de les administracions públiques ens pot garantir que la situació no empitjori - encariment del crèdit i eventual col·lapse del nostre estat del benestar -, però en cap cas tenim cap evidència que sigui la recepta màgica per sortir de la crisi. Al contrari, la reducció de partides de despesa pública - via reducció de prestacions o retribucions dels treballadors públics - també accentua la desacceleració econòmica i la reducció dels ingressos fiscals. L'Agència Tributària va xifrar en 915 milions d'euros la pèrdua de recaptació impositiva fruit de la congelació dels sous dels funcionaris. Cal ser ben conscients, doncs, del trade-off entre estabilització dels comptes públics i l'alentiment d'una futura recuperació econòmica. Sembla però, que aquest dogma domina institucions com el Banc Central Europeu, que considera que les retallades pressupostàries promourien la recuperació econòmica perquè augmentarien la confiança entre consumidors i empresaris. Paul Krugman, al diaria ARA d'avui, qualifica irònicament aquestes tesis com a romàntiques més que no pas com a 'pragmatisme tecnòcrata'.

La segona variant és l'autisme autàrquic. L'atribució de responsabilitats sobre quins són els causants de l'actual crisi econòmica tampoc ens dona cap recepta màgica sobre quines han de ser les solucions. La manca de governabilitat i de criteris d'interès públic al sistema financer internacional ha acabat condicionant la política econòmica governamental pre i post crisi. Revertir aquest desequilibri entre poder financer i poder polític no es pot fer de forma unilateral. Una Europa més forta i més democràtica fa possible que puguin prosperar iniciatives que avancin en aquest sentit, com la de la taxa de transaccions financeres. Obviar que la nostra política econòmica, des de la fiscal a la política laboral, pot dissenyar-se únicament des d'una perspectiva autàrquica pot ser reconfortant però també radicalment falaç.

L'actual política econòmica exigeix planificació estratègica a llarg termini en una època on s'esperen respostes immediates i taxatives. Com deia, és fàcil identificar el que no funciona i més difícil proposar alternatives. Pero si que m'atreveixo a intuir les principals línies per les quals s'hauria de regir:

1) Reformes estructurals d'ampli consens social que responguin a un nou model de creixement econòmic i a un nou canvi de paradigma. Ajustos de baixa corresponsabilitat i de consensos febles estan abocats al fracàs per molt necessaris que puguin resultar.

2) Compatibilitzar el desenvolupament d'un marc polític català amb una interlocució cada vegada més directa amb les institucions europees. Condicionar la política econòmica espanyola des de Catalunya cada vegada és més absurd: més costos d'oportunitat i beneficis cada cop menys defensables. Potser caldria començar a dedicar més temps a defensar les nostres polítiques econòmiques al senyor Durao Barroso que al senyor Rajoy.

3) Reformes polítiques que preservin la plena igualtat d'oportunitats. La sortida de l'actual crisi econòmica presenta riscos de 'salvar' els drets de la classe mitjana en perjudici de consolidar una recuperació de dues velocitats amb costos socials i econòmics insostenibles a mig i llarg termini.