diumenge, 6 de novembre de 2011

Neoindependentisme ?

Avui he tingut ocasió de llegir un interessant article de Francesc Canosa a la xarxa. L'autor contraposa provocadorament l'independentisme de la 'proclama' a un independentisme fred, racional i analític. Un independentisme que potser de vegades pot semblar poc èpic i amb un enfocament excessivament pragmàtic. Com a exemple d'aquest nou tipus d'independentisme ens trobem les jornades 'Building a New State' organitzades per Sobirania i Justícia el dijous passat. La jornada aportava elements econòmics, jurídics i també pràctics sobre processos internacionals recents de secessió. En la mateixa òrbita metodològica trobem els estudis i plantejaments del Cercle Català de Negocis. I de ben segur que en podríem destacar alguns més.

Si ho analitzem amb perspectiva històrica, aquest nou enfoc no deixa de ser una evolució previsible i desitjable de qualsevol moviment que aspiri a ser majoritari. Tal i com ens demostren els últims sondejos, entre els quals la última onada del Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió, l'independentisme ja és una opció majoritària en relació als qui declaren estar-hi en contra. Això vol dir que s'ha consolidat en el 'políticament correcte' o si més no, s'ha normalitzat políticament. L'independentisme doncs, com a espai polític transversal, s'ha fet més atractiu i rendible, amb un augment dels nivells d'exigència i de competència. A diferència de períodes anteriors, em fa l'efecte que hi ha molts nous independentistes que no es mouen únicament per una 'foguerada patriòtica' sinó per la il·lusió i la plena consciència de voler participar en la construcció d'un nou país.

Tot i que de forma molt temptativa, intentaré descriure aquest 'neoindependentisme' amb tres adjectius. És un independentisme desacomplexat, cada vegada més proactiu que reactiu, que disfruta cada vegada més veient referències de Catalunya a la premsa internacional que a Intereconomia. És un independentisme descregut, desconfiat davant les forces polítiques tot i considerar-les eines necessàries. En certa manera, és un independentisme d'elit, en la mesura que prioritza la professionalitat i la seva ascendència en l'elaboració de discurs sobrepassa el seu pes electoral.

El neoindependentisme és una bona notícia, ni és una amenaça ni és excloent amb altres plantejaments amb una major component sentimental. Que el país en pugui extreure el màxim profit dependrà de la nostra capacitat d'evitar lògiques caïnites o reduccionistes. Les vies de col·laboració d'aquests sectors amb els partits catalans em semblen més sanes i intel·ligents que els intents d'absorció o integració. I és que, des de l'independentisme, la convivència i el respecte mutu entre les esferes polítiques i les de la societat civil són valors que tot just ara comencem a practicar...