dimarts, 15 de novembre de 2011

Treball, del passat al futur

A pocs dies de les eleccions considero convenient fer un breu anàlisi de com hem arribat a l'actual situació del nostre mercat de treball. L’actual crisi ha posat en evidència que el model de creixement espanyol tenia els peus de fang. Pocs anys després que els diversos presidents del Govern Espanyol (PP i PSOE) presumissin de situar-se entre l’elit de l’economia mundial hem pogut constatar com els efectes de la crisi, amb una massiva destrucció d’ocupació, proven la insostenibilitat del model. El creixement a l'Estat ha estat basat fonamentalment amb una ampliació quantitativa (que no qualitativa) del factor treball.

La reforma laboral de 1984 va introduir i va permetre sobredimensionar la presència dels contractes temporals, amb efectes nefastos que cap reforma posterior ha estat capaç d’evitar. En primer lloc, afavorint la desprotecció i la precarització entre bona part dels assalariats, especialment entre els més joves (amb taxes d'atur i de temporalitat properes al 50%). Per altra banda, incentivant un model de creixement basat en ocupació barata però poc exigent amb els nivells de formació i especialització dels treballadors, reflectida en la pobra evolució de la productivitat laboral dels darrers anys. I, per últim, creant un mercat de treball que respon a la crisi castigant com a cap altra part de la UE els més desprotegits i destruint ocupació de forma desproporcionada en relació a la intensitat de la contracció econòmica (major volatilitat).

La Reforma Laboral del 2010 proposada pel Govern Espanyol del PSOE, i amb l'abstenció permisiva de CiU, s'està mostrant només efectiva en un sentit: l'abaratiment 'de facto' del cost de l'acomiadament, via l'extensió del CFCI de 33 dies/any i les subvencions de FOGASA. Sense generar incentius a la creació de l'ocupació i, encara menys, a la reducció de la temporalitat. Consideracions que són subscrites per la mateixa FEDEA, gens sospitosa d'estar sotmesa als postulats de l'esquerra.

Els necessaris incentius a la generació d'ocupació no vindran via abaratiment del cost d'indemnització ni rebaixa dels costos laborals. No només ens hi estem jugant el benestar present, sinó el model de societat futura. Des d'Esquerra, pensem que els incentius s'han de basar en estímuls fiscals de xoc a la nova contractació indefinida al llarg del 2012 per als principals creadors d'ocupació: les més de 600.000 empreses de menys de 10 treballadors i autònoms. Deduccions a l'IS per a la nova contractació així com també proposem l'exempció de les quotes de la Seguretat Social. Una exempció que s'hauria d'extendre als nous autònoms durant el primer any d'exercici i de llibertat de tributació en els seus primers anys d'activitat. Bona part de la generació de feina també vindrà a través de l'autocupació i creiem que ho hem de posar el més fàcil possible a aquells qui assumeixen el risc personal d'emprendre un nou projecte en temps difícils. Un seguit de mesures que lluny de caure en l'electoralisme, suposarien uns costos fiscals molt menors que l'estalvi en subsidis d'atur generat - independentment del seu nivell d'utilització per part de les petites empreses i nous autònoms -.

Ens agradaria pensar que l'escenari post-electoral facilitarà la via de facilitar la nova contractació més que no avançar cap a l'abaratiment de l'acomiadament a 12 dies per any treballat com a principal mesura d'estímul - com ha proposat recentment la CEOE -. Podríem passar d'una reforma laboral poc efectiva, ambigua i lesiva amb els drets dels treballadors a reformes que, fins i tot, qüestionessin els principis més bàsics del diàleg social. I no crec que ens ho poguem permetre.