dissabte, 31 de desembre de 2011

Combatre la crisi a l'espanyola

El Consell de Ministres d'ahir va fer públiques les ‘MEDIDAS URGENTES DE ORDEN ECONÓMICO Y SOCIAL’ una mostra força significativa sobre la línia de la política econòmica del nou Govern Espanyol. Són mesures per combatre el dèficit públic - via més ingressos i menys despesa - però en cap cas proposen una via mínimament raonable per a la recuperació econòmica ni per evitar ajustos en les prestacions socials.

1. Bé, si no volem creure que el Govern espanyol confia en el sector immobiliari com a sector de futur. No ho crec, però és que les mesures van encaminades cap aquí. En una època de forta contenció, es mantenen els tipus reduïts de l'IVA per venda de vivenda i es reinstaura la desgravació per compra de vivenda habitual. Al mateix temps, es redueixen en 600 milions d'euros les ajudes a l'RDI.

2. Entre els acords també es fa menció de ‘Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña’ sense cap precisió posterior ni quines quanties ni conceptes modifiquen, creant una inseguretat jurídica i financera encara no resolta en comunicats posteriors. Tot i que ja ho han fet treure de la web, en el millor dels casos, pot suposar una reducció de la bestreta en el model de finançament per Catalunya d’uns 200 milions d’euros. Sorprenent fer canvis estatutaris a través d'acords de Consells de Ministres, no ? Tot i no ser jurista però no em sembla gaire ortodox...

3. El que esperava ningú és que Rajoy, encara que de forma estètica, avancés a Mas per l'esquerra en política fiscal. El 'gravamen complementario para la reducción del déficit', temporal i progressiu per nivells de rendes, pot ser una referència molt útil pel PP per a justificar forts ajustos en prestacions socials amb el pretext que 'los ricos también pagan'. No cal dir que les grandíssimes fortunes no tributen la major part de les seves rendes a través de l'IRPF. Però això ja seria un altre debat...

4. Com a nota curiosa, l’excepcionalitat de les mesures de no reposició dels treballadors públics per a ‘los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado’ i la pròrroga de totes les participacions de les forces armades espanyoles a l’exterior, al mateix temps que es redueixen les ajudes al desenvolupament. Tota una declaració d'intencions. I en aquest cas no precisament economicista...

5. La reducció del 18,92% de l'estructura directiva ministerial dista molt de ser suficient amb el panorama actual. No és prou urgent la necessitat de reduir dèficit que no poden afrontar la realitat que molts dels seus ministeris són estructures administratives gairebé buides de competències ? Però com moltes coses, la seva austeritat també em temo que és 'asimètrica'...



dissabte, 24 de desembre de 2011

Les caixes: un DAFO de país

Quan acabes de llegir el llibre 'Els errors de les caixes. Adéu al model de les caixes d'estalvi' entens millor moltes coses i et suscita moltes reflexions. Es nota que està escrit per un savi en el sentit més ampli del terme: d'aquell qui sap lligar els coneixements econòmics propis d'un catedràtic amb llarga trajectòria acadèmica i la intuïció pròpia del qui ha viscut en primera línia la praxis de les institucions financeres i polítiques del nostre país.

En primer lloc, cal assenyalar la pedagògica explicació sobre la influència de la composició dels òrgans de govern de les caixes i els incentius dels seus directius en l'adopció de la seva estratègia. Molt més favorable a l'extensió territorial que la recerca de rendibilitats sostenibles al llarg del temps. També és sorprenent repassar com la legislació que ha anat regulat les caixes ha anat desdibuixant de forma irresponsable el que mantenia el seu fet diferencial respecte els bancs. Per qui no vulgui llegir-se tot el llibre, pot ser útil llegir l'article referenciat del mateix autor 'Caixes, no pas bancs'.

Serra Ramoneda també desmenteix el fet que la major presència pública i política sigui la principal causa d'una mala gestió en algunes caixes. Assenyala dues variables que desfan aquest mite creat de forma no gaire benintencionada. La primera és la formació dels representants als òrgans de governs de les caixes. El factor determinant no és si aquests eren designats a partir de la influència política, sinó si eren persones suficientment qualificades per prendre les decisions més adequades en entitats que gestionaven milers de milions d'euros.

La segona, i potser més important, era si aquestes designacions polítiques responien a un interès de partit curt-terminista o a un interès de país i de recerca del bé comú. En aquest sentit, són altament il·lustratives les experiències exposades de les caixes d'estalvi basques i alemanyes, que han sabut aprofitar els seus avantatges competitius per acomplir aquella missió per la qual havien estat creades: el foment del desenvolupament territorial i local i garantir el crèdit minorista. N'estic convençut, tot i que no en tinc constància que estigui contrastat empíricament, que el valor republicà de comunitat i de bé públic hi ha jugat un paper fonamental.

Del procés Catalunya en pot fer un balanç agredolç. Pel que fa a les caixes catalanes, tot sembla indicar que, després de la intervenció del FROB, UNNIM quedarà lligat als interessos aragonesos d'Ibercaja i el futur de Catalunya Caixa encara és incert. La Caixa n'ha sortit reforçada aprofitant el seu lideratge estatal. La pregunta que ens hauríem de fer és fins a quin punt ens és rendible i sostenible com a país el lideratge estatal en detriment de configurar un sistema propi. També en el camp financer.