dissabte, 24 de desembre de 2011

Les caixes: un DAFO de país

Quan acabes de llegir el llibre 'Els errors de les caixes. Adéu al model de les caixes d'estalvi' entens millor moltes coses i et suscita moltes reflexions. Es nota que està escrit per un savi en el sentit més ampli del terme: d'aquell qui sap lligar els coneixements econòmics propis d'un catedràtic amb llarga trajectòria acadèmica i la intuïció pròpia del qui ha viscut en primera línia la praxis de les institucions financeres i polítiques del nostre país.

En primer lloc, cal assenyalar la pedagògica explicació sobre la influència de la composició dels òrgans de govern de les caixes i els incentius dels seus directius en l'adopció de la seva estratègia. Molt més favorable a l'extensió territorial que la recerca de rendibilitats sostenibles al llarg del temps. També és sorprenent repassar com la legislació que ha anat regulat les caixes ha anat desdibuixant de forma irresponsable el que mantenia el seu fet diferencial respecte els bancs. Per qui no vulgui llegir-se tot el llibre, pot ser útil llegir l'article referenciat del mateix autor 'Caixes, no pas bancs'.

Serra Ramoneda també desmenteix el fet que la major presència pública i política sigui la principal causa d'una mala gestió en algunes caixes. Assenyala dues variables que desfan aquest mite creat de forma no gaire benintencionada. La primera és la formació dels representants als òrgans de governs de les caixes. El factor determinant no és si aquests eren designats a partir de la influència política, sinó si eren persones suficientment qualificades per prendre les decisions més adequades en entitats que gestionaven milers de milions d'euros.

La segona, i potser més important, era si aquestes designacions polítiques responien a un interès de partit curt-terminista o a un interès de país i de recerca del bé comú. En aquest sentit, són altament il·lustratives les experiències exposades de les caixes d'estalvi basques i alemanyes, que han sabut aprofitar els seus avantatges competitius per acomplir aquella missió per la qual havien estat creades: el foment del desenvolupament territorial i local i garantir el crèdit minorista. N'estic convençut, tot i que no en tinc constància que estigui contrastat empíricament, que el valor republicà de comunitat i de bé públic hi ha jugat un paper fonamental.

Del procés Catalunya en pot fer un balanç agredolç. Pel que fa a les caixes catalanes, tot sembla indicar que, després de la intervenció del FROB, UNNIM quedarà lligat als interessos aragonesos d'Ibercaja i el futur de Catalunya Caixa encara és incert. La Caixa n'ha sortit reforçada aprofitant el seu lideratge estatal. La pregunta que ens hauríem de fer és fins a quin punt ens és rendible i sostenible com a país el lideratge estatal en detriment de configurar un sistema propi. També en el camp financer.