dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon any 2013!



Deixem enrere l'any 2012 i encetarem demà un nou any. Ens diuen que serà un any complicat. A mi m'agrada pensar que serà l'any dels valents. Amb aquest curt poema de Miquel Martí i Pol us desitjo a tots que us serveixi per estar una mica més a prop dels vostres somnis.


EL TEMPS
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol
Llibre d'absències

dissabte, 22 de desembre de 2012

Estem preparats pel 2013?

Ahir Artur Mas fou reelegit President de la Generalitat de Catalunya amb els vots favorables de CiU i ERC. Un suport que fou assolit gràcies a un acord per a garantir l'estabilitat al nou govern. Estic content d'haver pogut representar els interessos d'una formació política que ha fet un esforç sincer per interpretar i ser fidel a la confiança que li han dipositat les urnes - fet que hauria de ser, d'altra banda, la norma i no l'excepció en la pràctica política -. Hem entès que els gairebé mig milió de vots rebuts expressaven fonamentalment una doble voluntat: condicionar la celebració d'una consulta per la independència el 2014 i impulsar mesures pressupostàries que fessin el camí una mica menys feixuc per aquells qui més pateixen la crisi. Crec que, modestament, podem dir que amb l'acord subscrit hem fixat les bases per a que això sigui possible i en podem estar força satisfets. I aquesta és la sensació que m'enduc al parlar amb les persones del nostre entorn.

Ara bé, fent honor al nom d'aquest bloc, considero que faríem bé de relativitzar i moderar aquesta sensació d'eufòria. L'any que ens espera serà extremament dur i convé ser-ne plenament conscients. Un brillant economista amic m'exemplificava molt gràficament avui la duresa dels ajustos que requeriran els pressupostos pel proper exercici 2013. Caldrà reduir el desajust entre ingressos fiscals i partides de despesa en una quantia que no és comparable amb l'ajust realitzat en cap dels últims exercicis anteriors des de l'inici de la crisi. Una necessitat d'ajust que en termes relatius representa gairebé la meitat - prop del 2% del PIB - del precipici fiscal que afronta EEUU pel 2013 - 4% del PIB -: una brutalitat si tenim en compte que es realitzarà comptant amb els escassos instruments dels que disposa una administració autonòmica. Tan brutal que, tot i comptabilitzar les mesures de nous ingressos aprovades, si el 2013 se suprimís l'actual pressupost del Departament de Benestar i Família encara hauríem de realitzar ajustos ulteriors. Un veritable drama fiscal en el qual el Govern de la Generalitat pot introduir únicament matisos, com vaig comentar en una entrada anterior.

Estic convençut que ens en podrem en sortir, sobretot perquè l'horitzó de la consulta al 2014 els converteixen en un sacrifici de caràcter excepcional. Tot i així l'any 2013 posarà a prova la maduresa i la cohesió política del nostre país. Serem capaços d'entendre que per superar aquest exercici necessitarem amplíssims consensos? La construcció d'aquests consensos requereix de molta generositat i honestedat per aquells qui els basteixen. Per una banda, per part del nou Govern i dels qui els hi hem donat suport, per estar disposats a recollir propostes polítiques - fiscals o econòmiques - que puguin ajudar a millorar els propers pressupostos. En situacions excepcionals el que es troben a faltar són precisament alternatives que vagin més enllà de qualsevol ortodòxia. Per l'altra, generositat i honestedat també per part de la resta de partits de l'oposició per estar disposats a admetre que marge de maniobra pressupostari del que disposarà el proper Govern és baixíssim - com ho seria el de qualsevol partit que governés l'any que ve la Generalitat -. Confio especialment en ICV-EUiA i les CUP: en la seva capacitat política i intel·lectual de proposar alternatives i en la seva voluntat compartida d'impulsar un futur millor per la nostra gent - abans i després del 2014 -. Tampoc nosaltres estem d'acord amb la realitat que ens està tocant viure. Però ara, per primera vegada, tenim la possibilitat de canviar d'escenari. Ens hi ajudeu?

diumenge, 16 de desembre de 2012

3 raons per posar data

El passat divendres Artur Mas i Oriol Junqueras no es posaren d'acord en tancar el pacte entre CiU i ERC que garanteixi l'estabilitat del Govern. Bona part del desacord se centra en la conveniència o no de fixar una data - fins i tot un termini - per a la celebració de la consulta per a la independència. A continuació procuro donar tres raons per les quals valdria la pena pactar un calendari.

1. Cal un compromís explícit. La manifestació del passat 11 de setembre l'encapçalava la demanda unitària 'Catalunya, nou estat d'Europa'. Evidentment que no incorporava cap calendari explícit ni anava acompanyat de cap data, però no crec que m'equivoqui si dic que la majoria de la gent que va sortir al carrer no estava pensant en exercir el seu dret a decidir al cap de 10 anys. No tinc cap dada demoscòpica ni cap enquesta per a demostrar-ho, però diria que és una intuïció que compartim molta més gent de la que va votar ERC aquest últim 25 de novembre...I per altra banda, molts tenim molt clar que si cal recolzar uns pressupostos tan durs, ha de ser per per a poder explicar molt clarament i sense vacil·lacions cap a on anem...

2. El cost d'oportunitat és creixent. En el cas que no fos així, que la gent no li importés que la consulta se celebrés d'aquí uns quants anys, cal recordar tantes vegades com faci falta que la dependència espanyola té costos d'oportunitat. És curiós com funciona la ment humana: encara sembla que ens preocupin molt més les derivades econòmiques de l'opció independentista - clarament favorables des de molts punts de vista - que les derivades econòmiques de continuar sent espanyols durant uns quants anys més. Estem segurs que volem continuar suportant un dèficit estructural que representa al voltant del 8,5% del nostre PIB? Algú creu que el govern espanyol oferirà alguna solució o possibilitat de pacte satisfactori si això no ha passat en tots aquests anys de democràcia, amb aliances polítiques diverses? Algú té dubtes que la independència, sense ser cap 'panacea', ens donaria la possibilitat de fer una política econòmica i social per a fomentar la recuperació més efectiva, eficient i justa de la que està fent el govern espanyol?

3. Hi ha una majoria social favorable. L'independentisme no només ha sortit objectivament reforçat de les eleccions del 25 de novembre - tal i com ens explica molt pedagògicament Vicent Partal - sinó que té una majoria sociològica contrastada, tal i com apunten les dades més recents del CEO. El moment polític, però, és complex: el partit que ha de liderar aquest procés no està en el seu moment millor moment anímic, i és perfectament comprensible. Però no confonguem l'estat d'ànim d'un partit amb l'estat d'ànim d'un país. M'agradaria pensar que, tot i no ser fàcil, Artur Mas estarà a l'alçada dels lideratges que el país necessita. Bàsicament perquè no hi ha alternativa. Serem molts els que posarem el nostre granet de sorra i donarem desinteressadament tot el nostre suport per a que això sigui possible. Però primer necessitem tenir molt clar cap a on anem...


dijous, 6 de desembre de 2012

El marc d'uns nous pressupostos

Són possibles uns altres pressupostos de la Generalitat de cara els propers exercicis? Estic convençut que si. Ara bé, quin és el veritable marge de maniobra que tindrà el nou Govern de la Generalitat? El que configura el nostre marc pressupostari en els propers anys mentre no siguem independents són els límits de dèficit fixats pel Govern espanyol al si del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF). Aquests objectius d'estabilitat pressupostària pels propers anys tenen com a objectiu reduir progressivament del 2013 al 2015 el nivell de dèficit de les AAPP de l'Estat espanyol assignant una part d'aquest objectiu a cada nivell d'administració: Administració central, Comunitats Autònomes (CCAA), Corporacions Locals (CCLL) i Seguretat Social. Hi ha moltes maneres de distribuir verticalment aquest endeutament - en podem veure alguns exemples internacionals en aquest document de l'OCDE - però els criteris utilitzats en el cas espanyol, com en tants altres àmbits, és difícilment justificable des d'un punt de vista racional.

Sense necessitat de fer distincions entre CCAA, la previsió de tancament pel 2012 serà d'un dèficit agregat del 2,0% del PIB. L'objectiu de dèficit fixat a les CCAA pel 2013 és del 0,7% del PIB. Això implica que se suposa que en només un any han de reduir conjuntament en 1,3 punts percentuals el seu nivell de dèficit. Tenint en compte que no hi ha un criteri de distribució horitzontal d'aquest objectiu entre CCAA - totes han de respectar el límit del 0,7 independentment del seu nivell d'esforç o dèficit fiscal - afecta de forma especialment negativa CCAA que, com Catalunya, presenten un nivell de dèficit públic més elevat fruit d'un dèficit fiscal estructural amb l'Administració Central. Tot i que sembla que la moderació del dèficit en el tancament del 2012 dependrà de la comptabilització dels ingressos derivats de les privatitzacions recents...Mentrestant, l'Administració Central s'exigeix un esforç d'ajust molt menor: un objectiu de dèficit del 3,8% el 2013, quan el dèficit anunciat al debat de la totalitat de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat a més de setembre 2012 era del 3,9%. Sembla justa aquesta desproporció d'exigència quan són les CCAA les responsables d'executar el 36% del conjunt de la despesa pública, especialment d'aquella que garanteix els pilars del nostre Estat del Benestar?

No ho és gens de just, com no ho tampoc la consideració política, social ni econòmica que ens té el Govern Espanyol. Alguns fa temps que ho sabem i que hem arribat a la conclusió que no canviarà mai independentment de qui ocupi la Moncloa. Què podem fer doncs mentre no es convoca el referèndum per a la independència si no volem caure en el 'és-el-que-hi-ha-nisme' que apunta el catedràtic Jacint Ros-Hombravella? Doncs donar mostres explícites de disconformitat amb aquesta austeritat excessiva imposada des de Madrid - no són els objectius exposats anteriorment els que ens fixen les institucions europees - a Catalunya, a Madrid i a Brussel·les. Cal explicar a tothom que una cosa és tenir la voluntat d'equilibrar els nostres pressupostos públics i una altra de ben diferent és escanyar els teus ciutadans fruit d'aplicar acríticament la discrecionalitat d'un govern (espanyol) d'insolvència més que contrastada. Recordem que cada dècima adicional del PIB en necessitat de reducció de dèficit públic significa una necessitat  adicional d'ajust - per la via de major pressió fiscal o menor despesa pública - de poc més de 200 milions d'euros. Com que l'esforç i els sacrificis que haurem de fer a partir del 2013 no són menors ni ens surten gratis, potser que comencem doncs a posar límit a tanta discrecionalitat no?

dissabte, 1 de desembre de 2012

Les clavegueres fiscals de l'Estat

Ahir divendres, tal com anunciava el diari Expansión, el Ministeri d'Hisenda ha creat un impost estatal sobre dipòsits bancaris a tipus zero. Això significa que, tenint en compte que no generarà cap ingrés adicional, ho fa amb l'únic propòsit d'impossibilitar que aquest recurs fiscal sigui emprat per altres CCAA. Hi ha diversos detalls sobre el procediment que ha utilitzat per a la tramitació d'aquest nou impost que són, com  a mínim, reveladors.

En primer lloc, sorprenentment, la proposta d'impost s'ha vehiculat a través d'una esmena del Grup Parlamentari del Partit Popular a la Llei de mesures tributàries que s'està discutint al Senat - concretament a través de la emmienda número 169 de adición (capítulo nuevo) -. No és una mica estrany que una mesura d'aquest tipus impulsada pel Govern espanyol s'hagi d'introduir d'aquesta manera tan indirecta? Tot i que no domino prou la tècnica de tramitació parlamentària, em sembla que hi ha dos possibles motius: o bé es pretenia que aquesta mesura passés inadvertida o bé era una de les maneres més ràpides per a ser aprovada i entrar en vigor. En qualsevol cas, em sembla una tramitació anòmala i, sobretot, molt poc transparent. Val la pena recordar que aquell mateix dia el Consell de Ministres acordava mesures tan importants com 'la adquisición  de dos helicópteros SH60-F excedentarios de la armada de Estados Unidos'.

Cal dir que el passat 22 de novembre el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs d'inconstitucionalitat interposat fa més de deu anys pel President del Govern espanyol contra el mateix tipus d'impost establert per la Junta d'Extremadura. Aquesta declaració de constitucionalitat no és tan important per les CCAA que ja aplicaven aquest impost sobre dipòsits bancaris - Extremadura i Andalusia que, segons l'esmena del PP, seran compensades per la pèrdua d'ingressos per a compensar 'l'usurpació de l'espai fiscal' per part de l'Administració Central a les CCAA - sinó per aquelles CCAA que tenien previst aplicar-ho en breu. Quines?

Casualment aquesta esmena d'addició s'introdueix en un moment on l'escenari polític a Catalunya fa que sigui força probable que Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) puguin arribar a un acord per aprovar uns pressupostos pels 2013. I resulta que la proposta d'impost sobre dipòsits bancaris era una de les principals propostes i condicions que ERC, a través del seu diputat Pere Aragonès, va posar sobre la taula per tal de donar suport als Pressupostos de la Generalitat per l'any 2012. Com tots sabem aquesta mesura, que s'estimava capaç de generar més de 500 milions d'euros anuals, no va ser acceptada i es va comptar finalment amb l'abstenció i el suport implícit del Partit Popular per aprovar els comptes de la Generalitat.

Tot plegat ens fa pensar que no es tracta simplement d'una concatenació de casualitats. És una mostra de la batalla fiscal i de deslleialtats institucionals explícites que fa temps que ha iniciat l'Estat, que ja ni s'esforça a semblar conciliador o negociador. També és una mostra de com l'Estat s'alia amb l'immobilisme i és un soci força barat de tots els qui no volen que res canvïi.  Una mostra, per tant, de com l'Estat també és un fre no només pel nostre procés d'autodeterminació sinó per a impulsar models alternatius per sortir-nos d'aquesta crisi. Convé que ho recordi, també, l'esquerra més alternativa i apàtrida.

dijous, 29 de novembre de 2012

Lleialtats raonables

Els resultats electorals del passat 25 de novembre han tornat a situar Esquerra Republicana de Catalunya al centre del debat polític i amb l'obligació de prendre decisions complexes. A l'hora de prendre aquestes decisions cal ser fred i respondre, com a mínim, tres preguntes: 1) quin és l'entorn polític que configura el nou Parlament? 2) Quina és la voluntat de la gent que va votar ERC el passat 25 de novembre? 3) Quina és la manera a través de la qual ERC pot ser més fidel a aquesta voluntat de vot tenint en compte aquest entorn? Intentar prendre una decisió sense respondre aquestes preguntes ho considero, com a mínim, temerari. No hi ha decisions fàcils ni sense cost d'oportunitat. Procurem que, com a mínim, siguin fruit de la reflexió - es demostrin més o menys encertades a posteriori -.

1) Quin és l'entorn polític que configura el nou Parlament?
Pel que fa a la primera de les preguntes, són múltiples els anàlisis que s'han fet dels resultats electorals. Dues són les constatacions més generalitzades i difícilment discutibles. En primer lloc, el suport parlamentari favorable a exercir el dret a decidir ha augmentat notablement en dos anys. Però és un suport que, a diferència del que preveien les enquestes, a tendit més a la disgregació que a la concentració cap al partit que ha liderat el procés des de l'11 de setembre del 2012 fent una convocatòria electoral de tall plebiscitari. Contra tot pronòstic, CiU ha perdut suport electoral respecte el 2010. Pot resultar paradoxal que precisament el gest més valent d'Artur Mas i que aparentment era més admirat per bona part del seu electorat no hagi tingut un 'premi' electoral. Hi ha 'victòries ideològiques' que no es capitalitzen a curt termini - o mai - a les urnes. Des d'ERC en tenim força experiència, de fet. Perquè no  ha tingut premi? No m'atreveixo a donar una resposta. Probablement n'hi ha més d'una i més de dos. Però el que si que em sembla evident és que el suport parlamentari a les forces polítiques que prioritzen programàticament una sortida més equitativa de la crisi ha augmentat. Ho podríem resumir, amb el risc de simplificar en 'Els catalans estan més decidits que el 2010 a fer el pas cap a la independència, però també volen fer-ho amb majors garanties de cohesió social'.

2) Quina és la voluntat de la gent que va votar ERC el passat 25 de novembre?
Si som honestos, aquesta resposta seria difícilment contestable fins i tot amb l'exercici demoscòpic més afinat. Esbrinar les raons que més pesen a l'hora de votar una determinada opció política i quin és el sentit que hi volien donar els votants em sembla una tasca molt complexa fins i tot pel millor dels politòlegs o analistes. Ara bé, fer un esforç per descobrir-ho i tenir-ho en consideració a l'hora de prendre aquestes decisions em sembla un exercici necessari per millorar la nostra salut democràtica. Si el votant es comporta de forma conseqüent al missatge electoral dels partits - en principi, hauríem d'assumir que si - vol dir que gairebé 500.000 electors haurien mostrat el seu acord amb el missatge d'ERC. Que, simplificant, contenia dos missatges: I) Volem ser decisius per assegurar i ajudar que el nou President de la Generalitat lideri el procés cap a la independència i II) Volem que aquesta independència sigui 'per a tothom' i, per tant, proposant alternatives per a un repartiment més equitatiu dels sacrificis generats per l'actual crisi econòmica. És precipitat dir que els qui votaren ERC els hi agradà o estaven força d'acord amb aquest missatge? A mi em sembla que no.

3) Quina és la manera a través de la qual ERC pot ser més fidel a aquesta voluntat de vot tenint en compte aquest entorn?
Des d'ERC, tal com ha expressat el seu President Oriol Junqueras, hem optat per liderar l'oposició. Una oposició lleial, que garanteixi l'estabilitat del Govern que haurà de formar Artur Mas en aquest procés tan transcendental. A través de garantir una estabilitat parlamentària imprescindible al servei del país. Des de quan participar en la composició d'un govern és una condició necessària per a garantir estabilitat parlamentària? No ho és i, en canvi, et dóna més llibertat. Per a què? Doncs per a poder adreçar-te als teus votants i procurar donar compliment als teus compromisos - socials i nacionals - sense hipoteques de partida. I això és perfectament possible fer-ho assumint responsabilitats políticament costoses com aprovar uns pressupostos de la Generalitat - que no seran precisament populars - i garantir l'estabilitat del Govern. Si som capaços d'entendre que la nostra societat i la nostra política és complexe, tal i com ens proposa en aquesta lúcida blocada Enric Vila, possiblement hi sortirem guanyant! Qui legítimament desconfii sobre quins són els 'veritables' motius d'ERC per no haver volgut participar en un nou Govern de coalició, només li puc dir proposar que esperi que els esdeveniments ens jutgin. I que tinguin present quina ha estat l'actitud d'Oriol Junqueras amb el govern de la Generalitat des de que ell és President d'ERC. En els bons i en els mals moments. Objectivament, crec que hi ha molts més motius per fer confiança que per a no fer-ne.

divendres, 23 de novembre de 2012

#JoJunqueras

Ara fa aproximadament un any i mig em van proposar formar part de l'equip d'Oriol Junqueras per a la candidatura de nova executiva a Esquerra Republicana de Catalunya com a Secretari de Política Econòmica i Treball. Jo coneixia l'Oriol però no havia tingut ocasió de treballar-hi. Coneixia la seva gran capacitat intel·lectual, els seus amplis coneixements com a universitari en història i economia i la seva voluntat d'aprendre contínuament. Era conscient de les seves habilitats comunicatives i divulgatives, com molta gent que ha tingut ocasió d'escoltar-lo en directe o a través d'alguns dels programes en els que ha participat als mitjans de comunicació. Però si voleu que us sigui sincer, no sabia com respondria al complex repte de liderar un partit com Esquerra Republicana de Catalunya, que no estava passant precisament pels seus millors moments.

Oriol Junqueras, en només un any, ha superat totes les meves expectatives. Durant aquest temps m'ha ensenyat (potser sense ser-ne conscient) moltes coses. M'ha ensenyat que la política sempre és més fàcil si es fa des del cor. M'ha demostrat què vol dir ser generós de veritat. M'ha demostrat l'immens valor que té preocupar-se contínuament pels altres, per com estan, què opinen i què senten. No penso que l'Oriol sigui cap líder messiànic que ens hagi de venir a salvar. La seva gràcia és precisament introduir un nou estil de lideratge: un lideratge que m'atreviria a dir que és molt més femení, que para molta més atenció als sentiments i a la implicació de les persones - especialment a les que treballen en un mateix projecte -. Tampoc penso que sigui perfecte. Com tots, segur que li podríem trobar errors. Però d'una cosa en dono fe: a Catalunya difícilment podríem trobar un polític capaç de combinar aquesta capacitat intel·lectual, emocional i d'autoexigència personal. I si el trobéssim potser només n'hi hauria un: i ja no està a la política activa, creieu-me!

Una proposta política no es pot basar en una persona, així com un equip de futbol no es pot fonamentar únicament en un jugador. Però si que ha estat capaç de transformar tot un partit en poc més d'un any i de fer una campanya excel·lent amb una candidatura tot just estrenada, no es mereix prou confiança per condicionar la política catalana dels pròxims anys en un moment tan crucial? I sabeu què és el que em dóna més confiança? Que si hagués mai d'escollir entre el partit i la seva gent o el país i la seva gent no dubtaria ni un moment per la segona de les opcions. I molts el seguiríem darrera. Li fem confiança aquest diumenge?

diumenge, 18 de novembre de 2012

Què decidim el proper 25 de novembre?

Què votem el proper 25 de novembre? La pregunta podria resultar òbvia, però es perfectament pertinent tenint en compte els moments polítics que estem vivint. Les properes eleccions no són unes eleccions normals en la mesura que, per primera vegada, el principal eix de campanya és el de l'inici del procés cap a l'autodeterminació de Catalunya. La convocatòria d'eleccions feta per Artur Mas - que alguns consideren que respon a interessos electorals, d'altres a profundes conviccions internes i uns quants més a la necessitat de garantir la seva supervivència política davant l'asfixiant crisi econòmica - ha condicionat la campanya i les propostes de tots els partits que hi concorren. I ho ha fet proposant un calendari tan curt que difícilment deixa marge al matís o la reflexió política més enllà del debat para-plebiscitari. No obstant, crec que procurant ser el màxim d'objectius, podem fer una síntesi dels tres motius que ens haurien d'ajudar a decidir el nostre vot a les urnes diumenge que ve:

1. El primer és poder decidir la voluntat i el compromís d'iniciar un procés d'autodeterminació la pròxima legislatura. Si voleu votar amb la certesa de saber quins són, recomano que us llegiu els programes electorals - encara que sigui en la seva versió més resumida -. Sereu capaços de distingir entre els qui 'neguen' o 'permeten' el nostre dret a decidir i a l'autodeterminació i quins partits el volen exercir. També sereu capaços de distingir entre els que són explícitament favorables a la independència, els que ho insinuen i els que són manifestament contraris.

2. El segon és poder decidir el procés o full de ruta cap a la independència. Si torneu a fer un cop d'ull als diversos programes electorals, observareu que hi ha diferències que no són gens menors. Entre els partits que hi aposten de manera més o menys implícita,  hi ha una diferència evident pel que al termini: n'hi ha que apostem pel 2014 i n'hi ha que aposten pel 2020. Us recomano que feu tres exercicis: 1) Analitzar les estructures d'estat que alguns volen crear fins el 2020 i comprovar quantes d'aquest llistat són estructures que no tenim o simplement es tracta d'assumpció de competències pròpies  de qualsevol nou estat; 2) Buscar quants nous estats han disposat d'estructures d'estat prèviament a declarar-se independents. N'hi ha dues que són imprescindibles per a Catalunya: una hisenda i una seguretat social catalana capaç de recaptar tots els nostres impostos i cotitzacions a partir del 'dia D'. Però i les 98 restants?; 3) Calcular el dèficit fiscal de 6 anys addicionals de dependència = més de 13.000 euros per persona, segons les últimes balances fiscals estimades (com si paguéssim un cotxe nou però sense tenir-lo, vaja). Així mateix, també m'agradaria que féssiu un cop d'ull al programa electoral d'Esquerra, que proposa un full de ruta ben concret i en CADASCUNA de les propostes distingeix les mesures que faríem a la fase de transició i les que faríem en el marc d'un nou país. Compareu si hi ha algun altre programa que el superi en rigor i exhaustivitat, que us agradi més, o que us desperti més credibilitat. I ,a partir d'aquí, traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

3. El tercer és poder decidir quin país volem, abans i després de declarar-nos independents. Cal explicar que del patriotisme no se'n viu ni ajuda massa a arribar a finals de mes. Això ho tenim especialment clar els qui som independentistes però que no ens considerem nacionalistes. Els qui fa temps que pensem que un nou país ens ha de servir per viure millor però no pel fet que els catalans 'en sabem més' sinó perquè ens dóna l'oportunitat de reinventar moltes coses que no ens agraden: des del nostre sistema financer, el nostre sistema de partits o el nostre model de desenvolupament econòmic. Aquesta filosofia, la d''un país per a tothom', és precisament la que hem volgut concretar en les nostres propostes electorals. Perquè no es tracta únicament de disposar d'uns quants milions d'euros més i de ple marge de maniobra - que són condicions imprescindibles per tirar endavant -, sinó d'aprofitar-ho per intentar fer del nostre país un lloc al món més just i millor. I anar-hi avançant des del mateix 26 de novembre...

dimecres, 14 de novembre de 2012

Per un #noupaís, amb la vaga general!

Avui dono suport a la convocatòria de vaga general i exerceixo el meu dret a vaga a títol personal. Parteixo del convenciment que aquesta no només és una convocatòria legítima sinó plenament necessària. Penso que tenim tres motivacions afegides respecte a convocatòries anteriors per secundar aquesta vaga general i manifestar-nos aquesta tarda:

1. És una manera de denunciar que estem en una situació d'emergència social. Algunes dades per a fer-nos una idea de l'abast de l'actual crisi econòmica: segons dades de l'EPA, a Catalunya hi ha més de 840.000 persones que busquen feina i no en troben (més d'1.660.000 al conjunt dels Països Catalans), d'aquests, més de 257.000 fa més de 2 anys que busquen feina i no en troben (més de mig milió al conjunt dels Països Catalans) per la qual cosa molts d'ells no disposen de cap tipus d'ingrés. Des de l'aprovació de la primera reforma laboral aprovada pel govern espanyol com a reacció a la crisi (juny del 2010) s'ha accelerat la destrucció d'ocupació: a Catalunya hi ha cada dia 234 aturats més (414 al conjunt dels Països Catalans). No ens hauria d'estranyar d'unes reformes laborals - la del 2010 i la del 2012 -  que s'han centrat en l'abaratiment del cost d'acomiadament i han estat impulsades primer pel PSOE, després pel PP i amb el recolzament de CiU al Congrés dels Diputats.

2. És una bona manera de reivindicar un independentisme explícitament inclusiu i alternatiu. Tal i com molt bé explica Teresa Forcades, la independència seria un procés molt decepcionant si no serveix per a avançar cap a un nou model de societat que combati exclusió social i lluiti per a la consecució de la igualtat d'oportunitats efectiva entre els seus ciutadans. Actualment, segons l'Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (ECVHP), un 21,9 per cent de catalans estan en situació de risc de pobresa, un percentatge quatre punts superior al de fa cinc anys. Som molts els que des de ja fa temps defensem la independència com una oportunitat per reinventar-nos i corregir els greus dèficits socials que patim. Els problemes seran pràcticament els mateixos que tenim ara, però disposarem de més recursos i d'eines pròpies per a desenvolupar polítiques socials i de reactivació econòmica diferents a les que hem aplicat fins ara. Aquesta és la manera com molts catalans entenem l'independentisme. Ho intentem resumir al nostre cartell electoral: 'un nou país per a tothom'.

3. Per primera vegada és una convocatòria de vaga general d'àmbit europeu, convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES o European Trade Union Confederation). Aquest fet és molt transcendent perquè, al meu entendre, és la primera vegada que s'explicita la necessitat d'un canvi de polítiques econòmiques i socials també a nivell europeu. Estic convençut que l'europeisme de molts catalans no ho és tant respecte al que ens ha aportat la nostra pertinença a la Unió Europea - que probablement valorem tots plegats de forma massa poc objectiva - sinó respecte el que pot arribar a aportar-nos. Les institucions europees són de les poques que compleixen els requisits per a poder impulsar un canvi de polítiques econòmiques i socials: impulsant, per exemple, una nova imposició sobre el capital que des d'un àmbit més local seria més costós d'aplicar. Que els sindicats i els treballadors d'arreu d'Europa - encara que sigui tard - declarin conjuntament que una altra política econòmica és possible, és un avanç que cal celebrar.

Per tots aquests 3 motius, i més de 840.000 més que m'aporten les persones que busquen feina i no en troben a casa nostra, avui sortirem al carrer!

diumenge, 28 d’octubre de 2012

L'Economia social, més real que alternativa

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Can Fabra (Sant Andreu) la primer Fira d'Economia Solidària de Catalunya. Els dos dies han comptat amb una nombrosa assistència gràcies a l'expectació generada. L'actual crisi econòmica és, sens dubte, un dels elements determinants que expliquen l'augment d'interès per un altre tipus d'economia. De fet, tal i com afirma encertadament aquest post-crònica d'avui, l'economia social i solidària suposa 'retornar al sentit original de l'economia', que no és altre que els de  'posar en valor social el conjunt de pràctiques econòmiques que fan possible la satisfacció de les necessitats humanes d’una forma ètica'. Per tant, no s'està inventant res aparentment nou ni són pràctiques que siguin exclusivament desenvolupades a través de cap fórmula jurídica en concret. Però resulta que ni totes les activitats que satisfan necessitats humanes disposen d'una valoració de mercat ni s'han incorporat valors ètics en la majoria de sistemes de producció. Incorporar valors ètics a l'economia  es pot justificar per raons estrictament pràctiques: si no ens cuidem com a persones - i només ens considerem empleats o unitats productives - com aconseguirem un model de desenvolupament sostenible?

Ens esperen uns anys certament durs, en els que costarà generar nova ocupació i noves oportunitats pels 840.000 aturats que hi ha a Catalunya. I en el que bona part d'aquestes oportunitats passaran probablement per noves vies per a cobrir les necessitats humanes que no siguin les pràctiques de mercat i/o públiques clàssiques i ja conegudes. Cultures com la del del consum compartit o col·lectiu, la generació de mercats alternatius a la moneda en curs - a través de mercats d'intercanvi o bancs del temps - o xarxes de protecció social d'autogestió formaran part del nostre futur panorama econòmic i social.

Catalunya té una llarga tradició mutual, cooperativa i associativa que ha nascut tan de la desconfiança en un estat que s'ha mostrat històricament força poc operatiu com de la vitalitat de la nostra societat civil. Cal ser hàbils i aprofitem aquesta tradició històrica per, com a mínim, facilitar l'extensió i el desenvolupament d'aquest tercer sector amb les seves múltiples formes. Un dels altres reptes, també, de la Catalunya independent: situar bona part d'aquestes noves fórmules d'activitat econòmica a la marginalitat respecte una economia oficial que cada vegada serà relativament més migrada, o bé legitimar un nou model de desenvolupament que parteixi de la confiança en la seva gent.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Estimar, com a política

El passat dimarts Oriol Junqueras va impartir la conferència 'L'esquerra d'un nou país'. Un dels conceptes més interessants que va exposar, segons el meu parer, fou el de la necessitat d'incorporar els sentiments i l'estimació pels altres a l'hora de fer política i d'exposar posicionaments públics. Introduir la compassió a la política entesa com la capacitat de patir conjuntament amb la gent que ho passa malament, que avui en dia n'hi ha molta. Per diferents motius, hem anat amagant la comunicació amb certa càrrega emocional en detriment d'una fredor tecnòcrata que pretenia transmetre una imatge de superioritat i  de 'domini de la situació' per part dels polítics que s'ha demostrat completament falsa. I sovint hem associat el sentimentalisme a la demagògia, la manipulació i el poc rigor. Qui ho diu que el rigor i la racionalitat hagin de ser fredes i desapassionades, desproveïdes de cap sentiment?

Optar per a 'estimar, com a política' és exercir-la de la manera més noble, transcendint els resultats electorals com a motivació de totes les teves accions. Procurant de millorar la vida dels teus conciutadans i solucionar els seus problemes perquè també són els teus. La persona que es dediqui a la política i no visqui les mateixes preocupacions ni alegries que la gent a la qui vol ajudar difícilment ho farà bé. Cal una política més professional però a la vegada també 'menys professionalitzada', que fomenti les carreres polítiques mixtes, que faciliti una major permeabilització dels partits polítics i una dignificació de l'exercici de les responsabilitats públiques. Només un polític que s'estimi de veritat la seva feina  - no només la seva posició, el seu ego o els seus interessos electorals - pot arribar a tenir l'autoritat moral suficient per a poder canviar de veritat les coses.

Optar per a 'estimar, com a política' també vol dir estimar més el resultat de les teves accions que les ideologies que defenses. La política no hauria de consistir en l'exercici d'intentar demostrar que 'tenies raó' o 'tu ja ho deies' sinó d'aconseguir els teus objectius polítics. Uns objectius que, per norma general, responen a la concepció (diversa) que té cadascú del que és una societat justa. En aquest sentit resulta molt enriquidor l'exemple que exposà Junqueras sobre l'empirisme del laborisme britànic: aplicar polítiques que prioritàriament responguin al que s'ha demostrat més útil per millorar el benestar de les persones. No ens faria cap mal que l'esquerra llatina fos un pèl menys dogmàtica i una mica més empirista. Especialment en un moment en el que ens manca sobretot són noves solucions i no nous dogmes de fe: aportaríem propostes alternatives més innovadores que, sobretot, resultarien més creïbles.

Entendré que molta gent consideri que aquesta és una visió de la política pot semblar molt naive. Però si hi pensem bé, no sé quina de les maneres d'entendre la política és més ingènua. No és més ingenu pensar que podem avançar cap a un aprofundiment democràtic real amb part de la nostra 'classe política' aïllada del dia a dia de la majoria? No és més ingenu pensar que hi ha ideologies capaces de solucionar tots els nostres problemes com si seguíssim una recepta per a la Thermomix? Potser cal canviar els models de referència i les pràctiques a les quals estem acostumats. En moments com els actuals, en que tenim a l'abast decidir el futur del nostre país, necessitem una nova pràctica política (sobretot) digna, que sigui capaç de prioritzar interessos col·lectius per sobre de legítims interessos individuals o de partit. I això també hauria de passar per pensar un altre model de política per a la pròxima Catalunya independent. I, si, potser això també pot semblar ingenu...però és un dels motius més importants pels quals sóc independentista!

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Molt Honorable President...


Molt Honorable President,

Honestament crec que cal felicitar-lo. El tremp amb el que ha interpretat la voluntat majoritària expressada el passat 11 de setembre és certament lloable. M’atreveixo a dir que la seva reacció i fermesa política deu haver sorprès fins i tot a molts dels seus. I no m’importa reconèixer els seus encerts tot i no compartir bona part de l’ideari ni la militància política. Com a President, però també com a polític bregat, sap que les decisions que ha pres l’han dotat d’un gran poder polític. Un poder que s’alimenta de l’esperança, la il·usió i la confiança que ha estat capaç de generar en molts catalans aquestes últimes setmanes. Un poder que permet fer moltes coses – bones i no tant bones – i que la vegada també pot ser una càrrega molt feixuga. I és que són moltes les coses que estan a les seves mans…

Estic convençut que en el camí cap a la independència que el país ja ha iniciat, hi haurà moments molt crítics. Moments en els quals la figura del President necessitarà un suport majoritari i incondicional. No en tinc cap dubte que el tindrà. Ara bé, aquest no pot ser un pretext per a inhibir el debat ni neutralitzar la discrepància. Com vostè ja sap, aquest és un país divers, crític i amant del debat continu. Sigui tant ferm com calgui en la defensa dels interessos del país i la seva gent, però no utilitzi de la seva autoritat moral per ofegar la crítica legítima i respectuosa. Si ho fa, pot ser el seu partit tregui més vots, però com a país en sortiríem empobrits. I recordi, encara que no faci cap falta, que és el President de tots.

No el conec prou per dir si les circumstàncies li han fet prendre les decisions i posicionaments que ha pres últimament, o en el fons simplement ha aflorat una voluntat íntima però no expressada fins ara de dotar a Catalunya d’un estat propi. Sigui com sigui, me n’alegro que actualment la seva postura sigui tant clara en aquest sentit. Com se n’alegren la gran majoria d’independentistes de bon cor que prefereixen fer el possible per fer realitat el seu somni que dedicar gaire temps a recordar a tothom que ‘nosaltres ja ho dèiem’. Sàpiga que, si les pressions per aturar el procés són molt fortes, ens tindrà al darrera per tal d’ajudar que el procés no s’aturi i arribi a bon port. I recordi que cada vegada som més.

Per últim, entenc que aquest procés vol rigor i no pas precipitació. Vostè ho té molt clar, i ho celebro. Com a economista deu tenir també molt clar, però, que cada decisió que s’hagi de prendre en aquest procés tindrà un cost d’oportunitat. I aquelles que suposin una demora innecessària el tindran pels qui ho estan passant més malament. A Catalunya hi ha 632.457 persones - per exemple - que ens agrairan que no perdem el temps a disposar d’instruments d’estat per a generar nova activitat econòmica i tenir una capacitat d'inversió proporcional a la renda que generem. Potser no cal que li recordi, però en tot cas no fa cap mal: n’estic segur que la majoria de persones amb qui parla al llarg del dia no estan a l’atur ni pateixen per portar un plat a taula.

Cordialment,

Un català que vol viure aviat en un país lliure i just 

dissabte, 29 de setembre de 2012

Sobre alçar el vol (i altres metàfores)

Des del passat 11 de setembre a molts ens sembla que estem vivint un somni. Potser per això una persona com jo, molt poc procliu a les metàfores poètiques, s'hi veu abocat: sembla talment com si la majoria de la societat catalana haguéssim decidit iniciar el vol i exercir la nostre pròpia llibertat com a poble. El simbolisme i les metàfores col·lectives, en la mesura que configuren marcs conceptuals, mai són neutres - encara que potser no siguin allò més important -. Potser per això coincideixo amb l'escriptora Eva Piquer en preferir les metàfores aereo-avícoles a les metàfores marineres. Trobo més adient (i suggerent!) imaginar la nostra societat com un estol d'ocells que com un vaixell que ha de superar una tempesta i arribar a bon port.

No vull imaginar el meu país com un poble atemorit que s'amuntega al fons de les bodegues d'un vaixell esperant que algun timoner hagi escollit la ruta més adequada per superar l'actual tempesta. Sinó d'un poble que va sent conscient de les seves possibilitats, de la seva capacitat de volar, a mesura que va perdent la por a les alçades de les moltes noves i diverses responsabilitats. Vull imaginar-me el meu país com un poble que s'alça per sobre de les seves pors, prejudicis, victimismes autocomplaents i els plans de mirada curta.

M'agrada imaginar-me el meu país com un col·lectiu de ciutadans lliures que prenen conscientment decisions col·lectives. Un país que sempre ha confiat en el respecte a la llibertat individual a la vegada que en la capacitat de cooperació i auto-organització de la seva societat civil. I que històricament ha fugit de qualsevol tipus de clientelisme, de pensament únic o de lideratge messiànic - vinguessin d'on vinguessin -. Sabíeu que en un estol no hi ha cap líder que prengui decisions per la resta? un estol és un sistema descentralitzat on la pròpia interacció entre ocells veïns en governa la forma i el moviment. En un estol d'individus lliures tothom és el seu propi timoner a la vegada que també actua en clau col·lectiva.

La llibertat, en el seu sentit més original, es pot entendre de moltes maneres i la trobem gairebé més en el 'com fem la ruta' que no en 'on fixem el nostre destí': de fet, un poble lliure mai assoleix les seves fites sinó que no para de buscar-ne de noves que millorin el seu present. I això, en certa manera, també es pot veure reflectit en les nostres metàfores. Tal i com apuntava molt encertadament el periodista Roger Tugas l'independentisme, com a plena expressió de la llibertat del nostre poble, tampoc és neutral ni tots l'entenem de la mateixa manera. Encara que compartim, afortunadament, bona part dels objectius. I la manera, en bona mesura, també la decidirem el proper 25 de novembre. 

dissabte, 22 de setembre de 2012

10 dades per combatre la por

Un cop la societat catalana (i l'espanyola) ha començat a entendre el significat d'una manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, comencen a aparèixer les primeres reaccions. Per bona part dels espanyols, admetre que a Catalunya hi ha una voluntat majoritària que és favorable a la independència és un trauma patriòtic de difícil digestió. Xavier Sala-i-Martin, en la seva recent blocada 'la Recerca de la Felicitat', compara amb encert la reacció de bona part dels espanyols amb el comportament d'un marit possessiu davant d'una situació de divorci. I ara hem entrat ja en el que ell anomena la batalla psicològica: fomentar la por entre els catalans negativitzant al màxim efectes econòmics derivats de la independència. El futur d'alternatives mai preses és un terreny abonat per a cultivar la por. Tant se val que siguin arguments poc sòlids o poc contrastats: com que ningú pot afirmar amb seguretat absoluta què passarà, provar d'espantar és relativament fàcil. I encara ho és més intentar fer-ho amb els capitals: generar un clima d'inestabilitat associat a la independència és l'arma més poderosa que el Govern Espanyol ha començat a utilitzar de manera totalment irresponsable. Com apunta Enric Canela a la seva blocada, 'ens toca donar confiança al capital (...) sense refredar les expectatives que els independentistes tenim'. Ens cal, doncs, començar a explicar a empresaris, autònoms, treballadors...(a tothom) que la independència no només és econòmicament viable, sinó econòmicament desitjable per a les butxaques de tots. De raons i dades objectives ens en sobren: ara cal explicar-les i fer-les conèixer amb la seguretat que aporta el rigor als qui estem convençuts que tenim la raó. Com diu el professor de política econòmica Daniel Albalate a un article d'avui a l'Econòmic 'Catalunya té tradició deliberativa com a nació democràtica i parlamentària i ha d'entomar el repte llançat pels arguments de la por, i ho ha de fer amb rigor i serenor'. Començo amb deu dades - amb els corresponents enllaços a les fonts corresponents - doncs, amb la voluntat que n'arribin a ser més de 100...

DADA 1. Sovint en aquests debats s'obvia el cost d'oportunitat de continuar sent espanyols. Continuar sent espanyols surt car, molt car. Segons les últimes balances fiscals calculades pel Govern, cada català ha aportat més de 2.200 eur a fons perdut a Espanya cada any. És a dir, moltes famílies en plena crisi han de pagar una doble hipoteca: la del seu pis i la d'Espanya.

DADA 2. En bona part aquest dèficit fiscal està causat per un mal sistema de finançament, però també per una inversió de l'Estat a Catalunya notablement inferior al que ens correspondria per pes econòmic. Segons l'anàlisi recent de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga, la inversió pública liquidada a l’EURAM (eix mediterrani) ha estat la més petita entre les diferents comunitats de l’Estat Impedint, per exemple, que es desenvolupi el Corredor Mediterrani, que s'estima que generaria un creixement addicional del 3,86% del PIB al País Valencià i de l'1,94% a Catalunya segons l'estudi encarregat per l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).

DADA 3. El dèficit fiscal també té una derivada en el balanç de Catalunya a la Seguretat Social. Segons la Balança Fiscal del Sistema de Seguretat Social Català amb l'Administració Central encarregada pel Cercle d'Estudis Sobiranistes a les professores Elisenda Paluzie i Guadalupe Souto en el període analitzat (2004-2007) gairebé el 15% de les cotitzacions no s'utilitzaren per pagar prestacions a Catalunya. Per tant, s'afirma que 'així com un sistema de seguretat social català podria garantir-se des del primer moment per la seva naturalesa de repartiment, el valor mitjà de la pensió a Catalunya podria ésser significativament superior a l’actual si hom té en compte les dades aportades per aquest estudi. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un Sistema de Seguretat Social propi hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals'.

DADA 4. Però...i si els espanyols s'enfaden? Si ens fan un boicot comercial com ho suportarien les empreses catalanes? Els professors Xavier Cuadras i Modest Guinjoan aborden aquesta pregunta al seu llibre 'Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència'. Un exercici d'estimar els possibles diferents escenaris d'un hipotètic boicot comercial espanyol en cas de proclamar la independència en base a l'experiència internacional. Conclusions: ni en el pitjor dels escenaris possibles el cost d'un hipotètic boicot comercial - 40% de caiguda de les vendes a consumidor final espanyol i del 20% de les vendes a empreses espanyoles - la caiguda del PIB s'acostaria al perjudici que ens suposa anualment el dèficit fiscal (8,5% del PIB de mitjana anual en els últims anys).

DADA 5. Aquests resultats són la conseqüència de l'alt grau d'obertura comercial catalana, que ens fa menys depenents del mercat espanyol. Però és que resulta que l'actual crisi econòmica afebleix especialment la demanda interna espanyola i fa que encara ho siguem més. L'estudi de Cuadras i Guinjoan fou fet amb dades de la Taula Input-Output 2005, però actualment el grau de dependència és molt menor: segons dades recents d'ACC10durant el primer trimestre de 2012 Catalunya ha venut més al món - un 54,4 % - que  a la resta de l’Estat espanyol - amb un 45,6% -.

DADA 6. I si ens 'enfadéssim' nosaltres? Una separació poc amistosa seria evidentment perjudicial per a Catalunya però sens dubte també ho seria per la resta d'Espanya. Tal i com mostren les dades del Projecte C-Interreg, Catalunya també és un dels principals compradors de la resta de territoris de l'Estat. Tindria sentit un 'divorci' traumàtic per cap de les parts? Oi que no?

DADA 7. Per altra banda, una de les altres observacions que venen des d'Espanya és que ens 'deixaríem perdre' el gran mercat espanyol i seriem un estat petit i massa dèbil. Aquesta visió la podríem titllar, com a mínim, d'anacrònica.  La creixent globalització dels mercats i l'alta correlació entre el creixement i l'activitat comercial, fa que la reduïda dimensió dels estats presenti més avantatges que costos actualment. Aquestes tesis, defensades pels prestigiosos professors Alberto Alesina i Enrico Spolaore, les contrastàrem amb els professors Elisenda Paluzie i Daniel Tirado avaluant per la Fundació Irla el comportament econòmic dels estats de la EU-27 durant els últims anys. Els resultats foren que els estats petits, ceteris paribus, se'n surten més bé!

DADA 8. Suposo que fou en part per aquestes tesis que Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, afirmà fa poc més d'un any en una entrevista a la revista CAPITAL que 'Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món'.

DADA 9. També se'ns diu que la independència de Catalunya comportaria la prèvia assumpció i el pagament de bona part del deute de l'Estat Espanyol. A l'hora de formular hipòtesis d'imputació, cal preguntar-se què ha originat aquest deute. Per tant, tindria sentit les hipòtesis formulades pel Centre Català de Negocis a una de les seves publicacions només hauríem d'assumir els deutes de l'Estat espanyol territorialitzables a Catalunya i la part proporcional del deute no territorialitzable. En conclusió, l'Estat català hauria d'assumir com a màxim 117.600 milions, el 19,6% dels 600.000 milions de deute públic que té l'administració central. I aplicar el mateix principi pel que fa a la segregació d'actius.

DADA 10. Un dels altres arguments espanyols per alimentar la por és la fugida de capitals i inversors estrangers en cas d'independència - per cert, aquesta fugida de capitals s'està produint actualment a Espanya -. La posició geoestratègica de Catalunya - centre de l'onzena megaregió més important del món - en la mesura que ens mantinguem dins del mercat europeu és un actiu al qual cap multinacional hi renunciarà. Ahir em van fer una pregunta: Creieu que INDITEX hagués decidit invertir aquest any 190 milions d'euros en un centre logístic a Catalunya si no pensés que és així ? Jo crec que no.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Prova superada!

Avui estic molt content. Podria dir que avui fins i tot estic eufòric. I és que el dia d'avui era un dia molt especial. En certa manera m'examinava, després de 8 mesos, corrent la cursa de la Mercè i plantejant-me un repte personal: fer-la en menys de 45 minuts. I puc dir amb satisfacció que ho he aconseguit! I és que el 13 de gener d'aquest mateix any vaig prendre una de les millors decisions que podia prendre a la meva vida: deixar de fumar. Com que sóc impacient també en aquest aspecte, no vaig voler esperar que m'atenguessin al CAP per a seguir cap tractament. Necessitava canviar d'estil de vida, baixar revolucions - anava passat de voltes - sense necessàriament treballar menys. Major tranquil·litat, major equilibri i tenir més templança...tres coses que el tabac em posava massa difícils. Vaig deixar de fumar de la mateixa manera que no et ve de gust continuar quedant amb aquella gent que al principi de conèixer-los et semblaven divertits fins que et comencen a semblar pesats i desagradables. Doncs el mateix em va passar amb el tabac: em molestava i el volia fora de la meva vida. De fet, no descobreixo la sopa d'all si dic que el més difícil de deixar de fumar és vèncer la dependència psicològica.

Era conscient doncs que si vivia el deixar de fumar com una renúncia em seria impossible o molt difícil. Deixar de fumar s'havia de convertir en part d'un pla personal força més glamourós. M'hi va ajudar el consell d'una parella que són uns dels meus millors amics, recomanant-me agafar l'hàbit d'anar al gimnàs. No era pas mala idea: posar-se en forma seria el guió de la meva pròpia pel·lícula. La meva ment convertiria el deixar de fumar en una cosa bona i evitaríem 'posar-nos com un bacó' - com deia aquell - fruit de l'ansietat mal canalitzada.

Començar a fer exercici de forma regular va tenir uns efectes sobre mi que superaren totes les expectatives imaginables. Al cap de poc, vaig comptar amb l'ajuda de l'Ignasi Fàbregues - un dels millors entrenadors que deu haver passat per aquella casa i al qui li estic molt i molt agraït - i també em van orientar per a millorar els hàbits alimentaris. No només no vaig guanyar pes sinó que en vaig perdre molt, em sentia millor amb el meu cos i, sobretot, havia guanyat molta pau interior. Per Setmana Santa vaig començar a córrer i, mica en mica, vam anar provant distàncies més llargues. Mai més de 10 km però sempre a bon ritme. És cert que m'he fet força addicte a l'endorfina com a substitut de la nicotina...però és un mal menor que accepto de bon grat!

Aquest bloc, que normalment està capitalitzat per la política i l'economia, avui volia utilitzar-lo per explicar quelcom més personal a la gent que em coneixeu. I si pot servir d'estímul per a que algú altre comenci a millorar el seu estil de vida i adoptar rutines més saludables, fantàstic! No cal apuntar-se a un gimnàs, ni tampoc necessàriament sortir a córrer...tothom pot trobar allò que més el motivi. És qüestió només de proposar-s'ho. Ja ho veureu com val la pena. Molts dels límits i moltes de les prioritats del dia a dia sovint ens els (les) fiquem nosaltres mateixos! Que la mandra no ens faci presoners!

dijous, 13 de setembre de 2012

I ara què?

L'onze de setembre un milió i mig de catalans i catalanes vam sortir als carrers de Barcelona. Una expressió inequívoca d'un creixent sentiment independentista. Hi hem arribat tots per camins diferents, alguns feia temps que hi ha fa temps que hi érem. Tant se val, el que importa és que  el passat dimarts l'independentisme va sortir definitivament de l'armari. Ara tots sabem que l'independentisme és una alternativa de majories i una opció que pot ser guanyadora. I per tant, ara deixarà de ser un tema que molts catalans públicament evitin abordar per por a violentar o a molestar algú. Un constant temor - admetem-ho - típicament i angoixantment català. Ara bé, quines conseqüències polítiques en podem esperar d'aquesta massiva manifestació de desacomplexament?

La meva opinió personal és que encara tenim un important camí a recórrer. Malauradament, sembla que encara no hi ha la majoria necessària al Parlament de Catalunya per a convocar un referèndum per a decidir quin volem que sigui el futur del nostre país que molts volem. Tot fa pensar que el partit majoritari que presideix la Generalitat (CiU) considera que encara no ha arribat el moment. Per altra banda, cal ser ben conscients que el comportament electoral i l'expressió del vot dels catalans és quelcom més complex que decidir anar o no anar a una manifestació explícitament independentista. Si alguna cosa hem pogut evidenciar en els últims anys és com l'independentisme ha passat a ser una reivindicació cada vegada més transversal entre les opcions polítiques  amb representació parlamentària. Avui en dia, el dret a decidir el futur del país per part dels catalans i les catalanes és negat per una representació francament minoritària del Parlament de Catalunya. Un fet impensable fa tant sols 5 anys.

El govern de CiU, a través de les declaracions d'Artur Mas, pensa que prèviament Catalunya cal que es doti d'estructures d'Estat. Un posicionament legítim que pot semblar per alguns, fins a cert punt, comprensible. Ara bé, també cal que entenguin que molta altra gent puguem pensar que aquesta posició comporta un ajornament difícilment justificable i costós: deixar passar més temps per inciar un procés constituent té un cost evident en termes socials. La proposta de pacte fiscal, tot i ser una proposta ambiciosa amb un recolzament parlamentari majoritari, té escasses possibilitats - per no dir cap possibilitat - de prosperar a Madrid. L'actual situació econòmica no presenta cap símptoma immediat de millora a curt termini. Quantes persones ampliaran la llista de l'atur catalana mentre només fem estructures d'Estat? Per altra banda, no fa 30 anys que des dels diferents governs de la Generalitat ens han dit que ja 'estaven fent estructures d'Estat'? Quantes prestacions socials haurem de retallar per complir els objectius draconians de dèficit de l'Estat mentre no ens decidim a prendre una decisió clara i democràtica sobre el nostre futur? Res és fàcil, i una Catalunya independent no fa preveure ni una transició ni un futur immediat de color de rosa. Però com a mínim podríem decidir-lo nosaltres mateixos i evitar d'arrossegar pesos que no són els nostres. Iniciar la creació d'estructures d'Estat no és incompatible en fer possible que els catalans parlem a les urnes el més aviat possible per decidir el nostre futur.  Ja sigui a través d'unes eleccions constituents o d'un referèndum. Qui té la capacitat política de renunciar-hi o alentir el tempo té un gran poder, però també comporta una gran responsabilitat.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Bona diada! Sortim i disfrutem!

El passat 10 de juliol del 2010 començàrem a pujar el cim de l'alliberament nacional amb una de les manifestacions unitàries i col·lectives més grans que es recorden de l'independentisme català. A diferència d'avui, la manifestació de fa dos anys tenia un caràcter probablement més reactiu que la d'avui, un independentisme menys explícit, més involuntari. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent fa dies que ha comprat l'estelada. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent és conscient de forma inequívoca la raó per la qual s'anirà a manifestar aquesta tarda (la independència del nostre país) - encara que alguns polítics com Pere Navarro o Josep Antoni Duran i Lleida sembla que s'esforcin a generar confusió -. Avui l'independentisme català està de festa: ha arribat al coll. És un moment per aturar-se, agafar aire i contemplar amb satisfacció tot el camí que hem recorregut i la gent que hem anat sumant. Potser no de la manera que ens imaginàvem, ni seguint cap de les rutes que teníem marcades al mapa. Però hi hem arribat, hi som. 

Crec que ens equivocaríem si penséssim que avui és un dia per mesurar i contrastar consciències i actituds independentistes. Avui no es reparteixen medalles. Pot ser que no es reparteixin mai. Però és que si hi ha un dia poc adequat per generar divisió o confrontació és precisament avui. Ni a partir d'actituds sectàries ni amb comportaments poc cívics o violents. Ni fins i tot poc respectuoses amb els que es manifestaran per motius diversos als que ho fem molts de nosaltres. S'ha dit repetidament que avui molta gent ens estarà observant des de fora de Catalunya i dels Països Catalans. És cert, però per mi encara hi ha quelcom més important: tots els qui viuran per primera vegada i en primera persona la seva primera manifestació independentista. Volem que s'hi sentin a gust o que s'hi sentin exclosos? A mi em sembla  que la resposta és prou clara. Posem-ho fàcil doncs.

I és que avui no hi sobrarà ningú. Al contrari: tal i com ens recordava fa uns dies Jordi Muñoz, encara hi faltarà molta gent. Hem de mirar el cim esperançats, sabent que el tenim més a prop però també essent conscients que el que ens queda és la part més dura de la travessa. Voldran posar en risc la nostra cohesió interna en uns moments on cada vegada hi ha més gent que ho passa i ho passarà malament. No els hi posem fàcil. Els independentistes mai serem prou forts per permetre'ns el luxe de deixar de tenir una actitud integradora. No ho volem com a model de país, però és que tampoc ens ho podem permetre. Avui, doncs, tinguem els ulls ben oberts per escoltar, veure i sentir que l'independentisme s'ha fet gran i que inclou a molta més gent molt més diversa que fa pocs anys. Repartim somriures i abraçades per dir que estem contents que s'hi hagin sumat. Com va dir Johan Cruyff al seu equip abans que saltés al a gespa de Wembley a conquerir la primera Copa d'Europa: 'sortiu i disfruteu'.

diumenge, 9 de setembre de 2012

És la classe mitjana estúpids!

Fa poques setmanes el diari ARA publicava una suggerent entrevista amb Xavier Rubert de Ventós. Un home dels que n'hi ha pocs a Catalunya: parla fluix i es fa escoltar. Probablement perquè les seves declaracions sempre són un cocktail sofisticat de coneixement i provocació. Precisament aquesta és la combinació d'una de les seves declaracions sobre l'actual crisi econòmica: 'Tocar les classes mitjanes és perillós des del punt de vista del poder. És quan les coses es mouen'. Possiblement és una afirmació tant dura com realista. Implícitament ens està dient que la classe mitjana - la majoria de la població - trobem fins a cert punt tolerable - o dins de la normalitat - que hi hagi un col·lectiu social que les passi magres. Però quan la marea de la crisi, l'atur, les restriccions i les penúries arriba al nostre estrat social, a la nostra família i entre els nostres amics, resulta que tot plegat ja no és ni tolerable ni acceptable. Val la pena tenir-ho ben present per tal d'interpretar correctament els canvis que estem vivint i les seves possibles derivades polítiques.

Últimament vivim una constant ebullició d'expressions popular antisistema de tot tipus. Contra el sistema de democràcia representativa, contra el sistema econòmic i, en general, contra el nostre model de societat. De ben segur que tots hem pogut viure converses d'aquest tipus entre el nostre cercle d'amics i familiars. Estem a les portes d'una revolució? La nostra societat està fent un gir ideològic fruit de l'actual crisi social i econòmica? Tindrem ocasió de veure-ho en les pròximes eleccions, però m'estranyaria molt que fos així. La indignació de la majoria, d'aquesta classe mitjana minvant, respon a un incompliment del seu (implícit) contracte social. Que simplificant moltíssim, seria: pago els meus impostos, compleixo amb els meus mínims deures cívics per tal de poder disfrutar dels caps de setmana, anar tranquil·lament de vacances i garantir un bon futur als meus fills. I això avui en dia ja comença a no ser aixi per molta gent.  Que d'aquí se'n derivi una expressió ideològica o política homogènia crec que són figues d'un altre paner. O si més no, no tothom en treu encara les mateixes conclusions.

Per altra banda, cal ser conscients que aquesta classe mitjana sempre ha estat el pilar fonamental de les economies occidentals: la base de la demanda interna (a través del consum) i dels ingressos fiscals. Qualsevol política econòmica lesiva contra el seu estatus és com voler reformar una casa ensorrant les parets mestres de l'edifici. Potser ha arribat el moment que comencem a qüestionar la suposada intel·ligència infosa i infal·lible dels mercats. El propi crash del 2007 ens hauria de fer pensar que els índexs borsaris i les primes de risc són indicadors de rendibilitat i percepcions agregades de la fiabilitat d'un estat, però no poden ser els únics referents per a decidir quina política econòmica és més favorable pel futur d'un país. L'aparició de l'Estat del Benestar a l'Europa de la post-guerra ha garantit el desenvolupament del capitalisme social-demòcrata fins ara. Cal tenir present que fou fruit d'una conjunció de necessitats polítiques, socials i econòmiques. Fruit d'un plantejament integral i no dictat pels oracles financers.

El que sembla clar és que els vells paràmetres de creixement ja no funcionen. I aquesta no és una constatació ideològica, sinó més aviat objectiva. La desindustrialització de les economies occidentals, l'escassetat i l'encariment de les matèries primeres i les principals fonts energètiques i la dificultat per a generar nous llocs d'ocupació i reactivar el consum són alguns dels problemes recentment apuntats per Jordi Goula i que tenen un caràcter més estructural que conjuntural. Si no hi ha un acord col·lectiu i polític per a canviar el model de creixement s'anirà canviant cada vegada més des de baix - per necessitat més que no pas per convicció -: intercanvi professional de serveis, filosofia sharing, reducció voluntària del consum, produccions de proximitat... realitats que cada vegada són més presents entre els joves. Aquells que hem estat exclosos més aviat i amb més duresa d'aquest club de la classe mitjana. Perquè, en certa manera, aquesta crisi no deixa de ser la constatació d'un frau generacional: joves sobradament preparats davant d'una excessiva precarietat. Potser la revolució més potent serà silenciosa i vindrà via el canvi dels patrons socials, d'oci i de consum.

dijous, 6 de setembre de 2012

Ens hi posem?


Fa pocs anys era difícilment imaginable que a les portes del que serà  la manifestació més massiva per la independència, el nostre país estaria travessant una situació econòmica tant complexa. La situació és tant dramàtica que la manca de liquiditat per fer front als pagaments més bàsics ha estat determinant per a que el Govern de la Generalitat demanés a l’Estat d’acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Una situació dramàtica, però que a la vegada ens situa en un punt de no retorn. Deixeu-me que provi de justificar el perquè en només 3 punts.

1. La nostra economia genera més de 16.000 milions d’euros en impostos que no reben cap tipus de contraprestació en béns ni serveis públics de l’Estat. Davant la situació actual, ens trobem amb la pardoxa que el nostre Govern n’ha de demanar 5.000 a crèdit i amb condicions: estar tutelats per l’Estat que ens espolia.

2. I la història no acaba aquí. El més probable és que, tenint en compte l’actual situació financera de la Generalitat, ni aquest crèdit sigués suficient per arribar a garantir els pagaments fins a finals d’aquest any 2012. És probable que les necessitats no cobertes arribin a duplicar la xifra sol·licitada al FLA.

3. Però és que encara n’hi ha més. Aquest crèdit encara no ha estat concedit per l’Estat. Ens diuen que primer ens caldrà complir amb els objectius de dèficit per aquest 2012. Uns objectius de dèficit injustos i inassumibles: no sobrepassar l’1,5% PIB quan es preveu que la Generalitat tanqui l’exercici amb un dèficit de 2,5% del PIB. Una desajust aproximat de 2.000 milions d’euros.

Davant d’aquest panorama financer dantesc se’ns poden acudir vàries coses: podem optar per fer un exercici d’autocrítica i analitzar què podríem haver fet millor. En aquest sentit, Xavier Sala-i-Martin i Elisenda Paluzie presenten una diagnosi similar tot i que amb matisos rellevants. Sens dubte podria ser un exercici útil, sobretot si es fes amb un esperit constructiu. Però estaríem obviant la constatació més bàsica que, al meu entendre, és a la vegada la més important: la Catalunya autonòmica és financerament insostenible.

Per altra banda, la situació és prou delicada per a que diguem les coses pel seu nom. La independència no ens ho solucionarà tot. La situació econòmica seguiria essent complexe i hauríem d’afrontar múltiples incerteses: a curt termini, per exemple, no desapareixeria el deute de més de 40.000 milions d’euros que arrossega la Generalitat pel fet d’assolir la independència. Però, com  a mínim, seríem responsables (només) dels nostres propis encerts i dels nostres propis errors. I, per sobre de tot, el que em sembla més clar és que és molt més il·lusionant afrontar la incertesa que planteja forjar el nostre propi destí que la certesa d’enfonsar-se a les mans d’un Estat insolvent i a la deriva

Primer pas: Iniciar el procés de creació unilateral d’una hisenda nacional catalana que recapti tots els nostres impostos. Ens hi posem?

dimarts, 28 d’agost de 2012

Fons de 'Liquidació' Autonòmica

Avui el Govern ha fet públic que demanarà 5.023 milions d'euros al Fons de Liquiditat Autonòmica. Un fet que, tot i no representar cap novetat, el podríem considerar igualment paradoxalment indignant. Un govern que estima que té un dèficit fiscal de 16.409 milions d'euros amb el sector públic central i que ha de suportar els incompliments reiterats de disposicions estatutàries per part del Govern Espanyol ha de demanar suport a aquest mateix Govern Espanyol per a poder garantir la seva liquiditat.  Per a poder pagar les nòmines dels nostres bombers, per exemple, vaja. Fins aquí podríem estar indignats però, des del nostre pragmatisme ingenu, podríem arribar a considerar que aquesta és línia de crèdit preferent relativament còmode per poder sortir endavant. En definitiva, una de les últimes prerrogatives que tenim com a CA. Podríem pensar 'ens espolien, però encara podem endeutar-nos més en bones condicions...aprofitem-ho, siguem pràctics!'. Podríem arribar a considerar aquesta línia argumental si demanar aquests milions d'euros no anessin acompanyats d'una sèrie de condicions.

Avui al fer l'anunci el Portaveu del Govern, el Sr Francesc Homs, ha dit que el govern ha acordat demanar el fons de liquiditat 'sense condicions polítiques'. Malauradament, això no depèn del Sr Homs, ni del govern, ni del Parlament de Catalunya. Les condicions per acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmica queden regulades en el Real Decreto-ley 21/2012, de 13 de julio, de medidas de liquidez de las Administraciones públicas y en el ámbito financiero. Essent encara una mica més ingenus, podríem arribar a considerar que les condicions que queden regulades al Real Decret són merament tècniques i no tenen transcendència política. Destaquem-ne alguns articles aviam si és veritat:

Ens obliguen a informar mensualment de la tresoreria de la Generalitat...

'Artículo 5.2
(...) En los cinco primeros días hábiles de cada mes la Comunidad Autónoma enviará al  Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas las actualizaciones que correspondan de la información contenida en el plan de tesorería.'

El Govern Espanyol té capacitat per a modificar les nostres previsions pressupostàries...

'Artículo 7.3
En el caso de que el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas detecte riesgos de incumplimiento o incumplimiento de las medidas del plan de ajuste, propondrá su modificación con la adopción de nuevas medidas (...)'

El Govern Espanyol podrà tutelar la situació pressupostària de la Generalitat...

'Artículo 8.1
1. Cuando la Intervención General de la Administración del Estado envíe una misión de control ésta tendrá como objetivo concretar el diagnóstico de la situación financiera de la Comunidad Autónoma (...)'

Aquestes condicions no tenen implicacions polítiques? Una cosa és que ens diguin que ara no hem de filar tant prim o que no hi havia més opció...però no m'agrada escoltar del govern del meu país ni mentides ni mitges mentides. Perquè em recorden massa al que ha fet el Govern Espanyol els últims mesos negant la necessitat d'un rescat europeu. Acollir-se a aquest fons suposa indiscutiblement una cessió de sobirania financera per part de la Generalitat cap a l'Estat. I una oportunitat per part del Govern Espanyol per a continuar amb la seva política de recentralització i liquidació de l'Estat de les autonomies.

Ara bé, cal evitar la temptació de caure en la demagògia i ser molt conscients que la situació financera de la Generalitat ja fa molt temps que és molt delicada. Des d'aquestes declaracions d'Oriol Pujol ha passat més d'un any i mig i la situació des de llavors més aviat a empitjorat. Només em queda el dubte de pensar si realment aquesta ha estat una solució d'últim recurs i no en podríem haver trobat d'altres políticament menys galdoses per salvar la situació. El que si que sé segur és que si el govern hagués pactat els pressupostos 2012 amb ERC en comptes de fer-ho amb el PP probablement comptaríem amb 1.000 milions d'euros en ingressos addicionals. Tindríem una situació igualment fotuda, però no tant com ara...i amb uns costos dels ajustos pressupostaris una mica més ben 'repartits'...

dimarts, 21 d’agost de 2012

Burgesia catalana i...independentista?

Avui he tingut ocasió de llegir l'article d'avui del diari EL PAIS 'La lucha final de la burguesía catalana'. El que m'ha interessat més són les reaccions que ha suscitat a la xarxa, més que no pas el seu contingut en si. El seu contingut conté algunes reflexions interessants però també d'altres consideracions  que considero molt inexactes. Al meu entendre, l'article és una reflexió pretesament objectiva sobre l'independentisme català feta per un espanyol progressista, amb tot el que això comporta. Analitzar la realitat política catalana des d'una òptica bipartidista o considerar CiU com un partit elitista sense una base electoral estable en denota un coneixement més aviat pobre. 

Però l'observació més interessant la trobem en un destacat de l'article: 'Los que mandan son unos 400. La independencia consolidaría la hegemonía de esta élite tradicional'. Suposem que això sigui veritat. Acceptem, tot i que ho consideri un reduccionisme excessiu, que l'auge recent de l'independentisme sigui causat per aquesta 'sortida de l'armari' de la burgesia catalana cap a un independentisme cada vegada més explícit. Assumim, fins i tot, que aquest nou independentisme estigui únicament motivat estrictament per interessos de classe. En el cas que tot això fos veritat, fins i tot sense cap tipus de matís, quin seria el problema? Jo no n'hi veig cap de problema, més aviat em semblaria una notícia digne de celebrar per part de tots els independentistes.

No sóc tant agosarat ni tant savi com per posar-hi una data, però tot sembla indicar que els pròxims anys seran claus per decidir quin volem que sigui el futur del nostre país. Consolidar un independentisme majoritari vol dir compartir un objectiu instrumental amb una mostra cada vegada més representativa de la nostra societat, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. No vol dir que una majoria de la població automàticament dóna raó i cedeix tota legitimitat política als qui fa anys que ja som independentistes convençuts. Les coses no funcionen així, desenganyem-nos. Seria lògic, per tant, que qui ha ostentat el poder durant tants anys el vulgui mantenir. I seria una bona notícia que ara comencés a veure la independència com la única oportunitat.

Ser independentista no vol dir haver de compartir ni defensar els ideals polítics de la burgesia catalana, però si ser conscient que formen part del nostre país i del seu procés d'alliberament. La independència, en certa manera, ha de ser el lema de la gran manifestació política, social i econòmica permanent que viurà el nostre país en els propers anys. I cal que fem el possible que s'hi senti còmode com més gent millor. Des dels que somiem amb la república de la justícia social als qui aspiren a un nou estat català liberal. Només així construirem majories sòlides. La independència no ens aportarà cap solució ni cap recepta, però precisament ens donarà el dret a escollir-la entre tots en llibertat. Perquè no comencem  aquest 11 de setembre?