diumenge, 29 de gener de 2012

DAVOS 2012: la fi de l'ortodòxia

La trobada anual del World Economic Forum a Davos ha il·lustrat i consolidat el viratge de l'anomenat pensament únic. Després d'haver d'aguantar uns mesos de catecisme sobre els poders guaridors de l'austeritat pressupostària més ortodoxa, ara el 'discurs únic' és més permeable al sentit comú i assumeix que 'l'austeritat no és suficient per sortir de la crisi'. Un viratge que possiblement és més fruit del pragmatisme de la necessitat que d'un canvi de conviccions: Europa encara és una plaça econòmica massa important per a deixar-la caure víctima de dogmes ultra-liberals. I tothom està d'acord que la possible futura insolvència d'Itàlia i l'Estat Espanyol són dos gripaus indigeribles per a l'economia europea. D'altra banda, la complicada conjuntura mundial ha aportat a Davos una certa prudència i perplexitat i l'ha desvestit de l'arrogància pròpia del qui adopta dogmes indiscutibles. En aquest sentit, és bo llegir l'article de Rob Cox sobre aquest canvi de tarannà.

Aquest canvi de tarannà ha tingut diverses derivades força interessants a Davos. En primer lloc, mostres per primera vegada molt evidents sobre la necessitat de replantejar l'actual sistema econòmic i el capitalisme que s'ha aplicat - amb matisos i variants diverses - a la major part de països i mercats de tot el món. Especialment significatiu i interessant és el debat patrocinat per la revista TIME amb el títol 'Is 20th-century capitalism failing 21st-century society?'. Val la pena escoltar i veure tot el debat, especialment la resposta del públic de Davos a aquesta pregunta a l'inici del debat i les opinions de l'economista Raghuram Rajan, pel qual reforço la meva particular devoció i debilitat.

L'altra derivada també és força interessant i, en aquest cas, fou apuntada pel premi Nobel Kenneth Rogoff. Després de mesos de sorprenents i inquietants conquestes de la tecnocràcia, algú comença a entendre que d'aquesta crisi, especialment a Europa, n'hem de sortir a través del lideratge polític i no al marge o a pesar de la política. En primer lloc, l'augment d'exigència i de competència als governs no ens ha de portar a una política incolora: la tecnocràcia és un camí perillós cap a governs encara menys legitimats i inestables. Per altra banda, la sortida d'Europa no només requereix una unió fiscal sinó també política: i això passa per ser conscients del nou panorama econòmic multipolar del s. XXI i també per posar data a la liquidació de la sobirania d'uns Estats Nació totalment caducs. Però també per, qui ara ostenta el lideratge econòmic a la UE, estigui disposat a assumir un lideratge polític decidit, oblidant fantasmes del s. XX que, malauradament, encara són massa presents.

dissabte, 14 de gener de 2012

El mirall dels Mossos

Que els Mossos d'Esquadra hagin utilitzat la llengua i el sentiment de pertinença com a arma de negociació i denúncia de les mancances en les seves condicions laborals ha generat una barreja d'indignació i estupefacció general. Sens dubte s'ha trencat un símbol en l'imaginari col·lectiu de molts catalans. La realitat s'ha mostrat crua, despullada de simbolismes, i això no sempre és agradable. Un fet al qual ens haurem d'anar acostumant en èpoques de crisi.

Molts s'han sorprès que una part significativa dels Mossos - em veig incapaç per dir fins a quin punt també representativa - no parli català de forma habitual i, fins i tot, tingui un senti la seva catalanitat d'una manera més aviat feble. Els Mossos, especialment des de les últimes ampliacions del cos, són un mirall de bona part de la societat catalana.

Em sobta que a molta gent li sorprengui que, si això és així, per molts Mossos parlar català sigui més aviat un deure que no una pràctica habitual. Si no hem aconseguit que determinades actituds en alguns casos no siguin res més que un deure laboral, no és sorprenent que estiguin disposats a que no es compleixin si els mateixos consideren que no es respecten els seus drets.

Tot això ens ha de fer recordar una reflexió més de fons. Bona part de la nostra societat -potser no majoritària però si significativa - se sent tant o més espanyola que catalana. Si volem sumar tota aquesta gent a un projecte conjunt de país, aquest ha de ser un projecte il·lusionant i esperançador. Tant en clau personal com col·lectiva. Difícilment podria ser d'una altra manera. I difícilment un projecte té futur si no és col·lectiu. I el que potser s'està demostrant a marxes forçades és que el catalanisme autonomista, ni il·lusiona ni sembla que tingui cap mena de futur. I mantenir símbols de país sense Estat potser si que és, en tots sentits, massa car. Residualització o independència.

divendres, 6 de gener de 2012

S'han acabat les tonteries

Feia temps que es veia a venir. Des de que ja es preveia la majoria absoluta del PP i la permanència de l'actual crisi econòmica, qualsevol persona sense massa imaginació podria haver escrit el guió que està seguint el Govern Espanyol. El seu raonament és fàcil, es basa en premisses molt bàsiques, i no ens hauria de sorprendre.


1) Cal reduir el dèficit públic espanyol de forma radical. Reduir-lo a la meitat és, sens dubte, una reducció radical.

2) Qualsevol persona - no només el Govern Espanyol - pot veure que, encara que s'incrementin els ingressos, aquesta reducció del dèficit passa per una reestructuració de fons de l'actual mapa d'AAPP estatal.

3) Des d'una mentalitat jacobina espanyola - que mai ha canviat ni evolucionat, desenganyem-nos - les CCAA i la seva capacitat política i competencial són un luxe asiàtic que actualment l'Estat Espanyol no es pot permetre.

4) Una reforma constitucional per afavorir una recentralització seria massa costosa. Més ara que el PSOE està buscant-se a si mateix i encara el necessiten per tenir una necessària majoria de 2/3 al Congrés per a impulsar una reforma constitucional. L'actual Govern Espanyol són gent pràctica, preparada i pragmàtica. Molt més que nosaltres.

Per tant, de moment, supervisió pressupostària. De facto és el mateix i transmeten una convenient imatge d'austeritat a Brussel·les. Estem al principi d'un partit que ja fa temps que s'ha començat a escriure. Part del desenllaç ja el coneixem: el final de l'Estat de les autonomies tal i com l'hem conegut els últims 20 anys. Davant d'un PP a l'atac amb majoria absoluta i una crisi que els dóna 'carta blanca' voler defensar un 0-0 - sentir-nos afortunats per mantenir una autonomia cada vegada més emmagrida - pot acabar en una golejada sense precedents mentre nosaltres continuem enarborant els nostres símbols.

Uns símbols que no se'ls creu ningú més que nosaltres. Ni Madrid, ni Brussel·les ni ningú. Bàsicament perquè no som Estat. Potser els Reis ens han portat el millor regal: una LOAPA financera que faci obrir els ulls a molts catalans. Quan es qüestiona la poca autonomia que tenim, hi ha cada vegada menys raons per ser conservador. I això caldria que ho veiés també el Govern de la Generalitat i actuar en conseqüència amb els seus pactes.

dimecres, 4 de gener de 2012

Quan el rigor no és suficient

'No ens podem permetre que l'Estat ens intervingui'. Per més que ho intenti, no m'he pogut treure del cap aquesta frase de la intervenció del President Mas. I no és perquè la consideri incorrecte - em sembla que tots hi podríem estar d'acord amb aquesta afirmació - sinó perquè, al meu entendre, parteix d'un marc conceptual perillosament erroni. Potser si que és un punt de vista tremendament pragmàtic. El problema és que cada vegada més gent comença a pensar que el pragmatisme i el rigor són imprescindibles, però potser insuficients com a eixos programàtics de govern.

Amb aquesta afirmació el President Mas reforça l'autoritat del Govern Espanyol. Una autoritat normativa incontestable des d'un punt de vista constitucional. Però des del moment que és pronunciada per un President de la Generalitat adquireix major legitimitat moral. Calia? Si Catalunya fos un land alemany, confiaria en que el rigor i la seriositat del país fos recompensada des del Govern de l'Estat. Som una CA d'un Estat Espanyol arruïnat, que veu com perdrà aviat la major part dels fons europeus a partir del 2014 i de tradició més aviat deslleial amb el conjunt de les seves AAPP.

El discurs del President Mas, indirectament i potser inconscientment, condiciona els principis de l'autodeterminació als de l'austeritat. Afirma que si Catalunya no fa els deures econòmics i saneja els seus comptes serà intervinguda 'I això no ens ho podem permetre després de 30 anys fent camí'. Catalunya ja fa temps que està intervinguda i espoliada. Més rigor si, però menys masoquisme també si us plau. Cal ser realistes i pragmàtics però no considero de rebut atiar el discurs de la por. No veig que el Govern de la Generalitat Valenciana pateixi massa per una possible intervenció. Ni crec que el poble català sigui tant poruc per deixar-se endur per la por. O és que no va sortir al carrer per a defensar el President Pujol i el seu Govern davant de l'intent de manipulació del cas Banca Catalana ?

Per últim, el President Mas demana sumar adhesions a la demanda i necessitat d'un pacte fiscal. Puc arribar entendre el seu exercici d'empatia negociadora quan diu que té ganes de veure's amb Mariano Rajoy per explicar-li per què el pacte fiscal és important i possible sense 'esberlar' Espanya. Potser que primer i, com a prioritat, expliquéssim bé a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya que la seva qualitat de vida depèn directament de la nostra sobirania fiscal.