diumenge, 29 de gener de 2012

DAVOS 2012: la fi de l'ortodòxia

La trobada anual del World Economic Forum a Davos ha il·lustrat i consolidat el viratge de l'anomenat pensament únic. Després d'haver d'aguantar uns mesos de catecisme sobre els poders guaridors de l'austeritat pressupostària més ortodoxa, ara el 'discurs únic' és més permeable al sentit comú i assumeix que 'l'austeritat no és suficient per sortir de la crisi'. Un viratge que possiblement és més fruit del pragmatisme de la necessitat que d'un canvi de conviccions: Europa encara és una plaça econòmica massa important per a deixar-la caure víctima de dogmes ultra-liberals. I tothom està d'acord que la possible futura insolvència d'Itàlia i l'Estat Espanyol són dos gripaus indigeribles per a l'economia europea. D'altra banda, la complicada conjuntura mundial ha aportat a Davos una certa prudència i perplexitat i l'ha desvestit de l'arrogància pròpia del qui adopta dogmes indiscutibles. En aquest sentit, és bo llegir l'article de Rob Cox sobre aquest canvi de tarannà.

Aquest canvi de tarannà ha tingut diverses derivades força interessants a Davos. En primer lloc, mostres per primera vegada molt evidents sobre la necessitat de replantejar l'actual sistema econòmic i el capitalisme que s'ha aplicat - amb matisos i variants diverses - a la major part de països i mercats de tot el món. Especialment significatiu i interessant és el debat patrocinat per la revista TIME amb el títol 'Is 20th-century capitalism failing 21st-century society?'. Val la pena escoltar i veure tot el debat, especialment la resposta del públic de Davos a aquesta pregunta a l'inici del debat i les opinions de l'economista Raghuram Rajan, pel qual reforço la meva particular devoció i debilitat.

L'altra derivada també és força interessant i, en aquest cas, fou apuntada pel premi Nobel Kenneth Rogoff. Després de mesos de sorprenents i inquietants conquestes de la tecnocràcia, algú comença a entendre que d'aquesta crisi, especialment a Europa, n'hem de sortir a través del lideratge polític i no al marge o a pesar de la política. En primer lloc, l'augment d'exigència i de competència als governs no ens ha de portar a una política incolora: la tecnocràcia és un camí perillós cap a governs encara menys legitimats i inestables. Per altra banda, la sortida d'Europa no només requereix una unió fiscal sinó també política: i això passa per ser conscients del nou panorama econòmic multipolar del s. XXI i també per posar data a la liquidació de la sobirania d'uns Estats Nació totalment caducs. Però també per, qui ara ostenta el lideratge econòmic a la UE, estigui disposat a assumir un lideratge polític decidit, oblidant fantasmes del s. XX que, malauradament, encara són massa presents.