dimecres, 28 de març de 2012

10 motius per la vaga general

Avui vull ser extremadament sintètic. En podria trobar molts de motius, però m'ha vingut de gust resumir-los en la meva particular selecció de 10 motiu per  a qui els necessiti per a secundar la vaga general de demà.


MOTIU 1. Perquè la reforma laboral ja aprovada ens deixa com a treballadors en una situació d'indefensió davant d'eventuals acomiadaments, canvis en les condicions laborals i/o retributives.

MOTIU 2. Perquè quan valorem la reforma laboral no estem parlant d'un ajust puntual per superar la crisi, estem parlant d'un pas enrere estructural en els drets laborals difícilment reversible i inèdit.

MOTIU 3. Perquè aquesta reforma augmentarà la conflictivitat laboral i dificultarà el diàleg i la concertació social. Així ho han assegurat destacats advocats laboralistes.

MOTIU 4. Perquè la rebaixa del cost d'acomiadament que introdueix generarà una forta destrucció d'ocupació i farà augmentar la taxa d'atur. Les primeres estimacions - de la Fundación IDEAS, s'ha de dir tot - apunten a que destruirà 172.000 llocs de treball adicionals als 635.000 nous aturats que crearà la crisi a tot l'Estat.

MOTIU 5. Perquè s'ha demostrat per institucions com FEDEA - gens sospitoses de ser pro-sindicalistes - que la rebaixa del cost d'acomiadament no va estimular la generació d'ocupació el 2010.

MOTIU 6. Perquè la reforma laboral no és, ni molt menys, la panacea per a sortir de la crisi. Amb la mateixa legislació laboral, s'observen CCAA amb taxes d'atur molt dispars. Endevineu qui té les taxes d'atur més baixes?

MOTIU 7. Perquè es pot expressar el descontent davant d'aquesta reforma laboral sense ser un immobilista i essent molt crític amb els sindicats i els partits d'esquerra.

MOTIU 8. Perquè una reforma laboral d'aquest calat no es pot imposar - si no volem seguir el model de conflictivitat social 'a la grega' -.

MOTIU 9. Perquè en el cas que s'imposés una reforma laboral en virtut d'una majoria absoluta del Partit Popular, aquesta no s'ha produït a Catalunya. Que es noti demà!

MOTIU 10. Perquè tenim el deure social de fer vaga si estem en desacord amb aquesta reforma. Si no volem que ens comptin - que ho faran - entre la 'majoria silenciosa' que dona suport a la reforma perquè no ha fet vaga.


dissabte, 17 de març de 2012

El cost d'oportunitat dels recursos públics, aquell gran desconegut

Fa uns dies estàvem treballant en una iniciativa legislativa d'àmbit europeu per tal de flexibilitzar els límits de l'endeutament públic. Una flexibilització dels marges per aquell tipus despesa que pugui ser considerada inversió rendible en la mesura que genera uns retorns positius - en un sentit econòmic ampli del terme -. Aquest fet introdueix la necessitat d'avaluar a priori el retorn de les inversions públiques, per tal de distingir quines són rendibles i quines no i, en conseqüència, quines podrien comptar amb uns marges més laxes en la generació de dèficits públics. I és que, en nom d'un keynesianisme mal entès s'han fet moltes barbaritats en la inversió pública en infraestructures. Al llibre de Germà Bel 'Espanya, capital París' o bé en aquest llarg recull de despropòsits publicats en un bloc l'estiu passat ens en podem fer una idea de fins a quin extrem d'ineficiència s'ha arribat a l'Estat Espanyol. Inversions en infraestructures de transport totalment improductives o que, com a mínim, no justifiquen la inversió en recursos públics que s'hi ha destinat.

Davant d'aquesta constatació, és lògic preguntar-se com ha pogut passar. Com és que ningú es va preguntar si valia la pena construir tants km d'alta velocitat o aeroports secundaris ? De motius en podríem trobar molts però crec que el més important és la manca de valor que li hem donat als recursos públics. I més concretament, i en un llenguatge més econòmic, el no haver assignat un cost d'oportunitat a l'aplicació dels recursos públics. És a dir, no només cal assegurar-nos que la utilització dels recursos públics tingui un balanç favorable entre els beneficis (increment de benestar generat) i els costos (de la inversió) sinó que aquest balanç sigui el més favorable possible. El més dramàtic d'una inversió com la d'un aeroport com el de Castelló no és la seva manca evident de rendibilitat econòmica, sinó no tenir clar fins a quin punt tenim present que això es tradueix en una pitjor qualitat de les prestacions públiques a les quals no s'hi han invertit aquests diners o en una menor capacitat adquisitiva del conjunt de contribuents (presents o futurs). Si es demanem responsabilitats penals per l'endeutament excessiu, potser també s'hauria d'exigir en casos de malbaratament flagrant de recursos públics.

És imprescindible vetllar per l'eficiència en la utilització dels recursos públics. I és un deure moral que hauria de ser especialment present en aquells que confiem en el rol de l'actuació pública i política en molts àmbits de l'economia. En aquest sentit, són especialment interessants les iniciatives orientades a avaluar l'eficiència de la despesa pública, ententent l'eficiència com la que té en compte el conjunt de beneficis potencialment quantificables - tot i que no necessàriament monetaris -. Com a exemple, val la pena fer un cop d'ull a articles com el de Guillem López-Casasnovas avaluant la qualitat de la despesa pública als països de l'OCDE i el seu impacte sobre el creixement econòmic. El fet que els recursos públics són de tots i pel benestar de tots ens hauria d'interpel·lar de forma especial, però sovint hem acabat actuant com si no fossin de ningú.

dimecres, 14 de març de 2012

El pacte de la marmota

El conseller Mas Colell va presentar el dilluns passat la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic espanyol entre 2006 i 2009, a més d'homogeneïtzar les dades des de 1986. Els resultats no sorprenen a ningú - un dèficit fiscal d'entre el 6,7 i el 10% del PIB - però constaten que en els últims 25 anys estructuralment no ha canviat gairebé res pel que fa a les relacions fiscals de Catalunya amb l'Estat. Aparentment, i segons les dades publicades des del 1986, cap dels successius 'pactes fiscals' ha aconseguit corregir aquest desequilibri. Sembla raonable pensar que per tal d'aconseguir resultats diferents necessitem plantejar les coses de manera diferent.

Quin ha estat el patró comú dels anteriors pactes? La seqüència, amb diferents protagonistes al Govern de la Generalitat i de l'Estat, sempre ha estat la següent: 1) Denúncia del dèficit fiscal i de les mancances del sistema de finançament vigent 2) Fixació d'objectius ambiciosos per aconseguir un nou model que redueixi notablement el dèficit amb l'Estat 3) Pacte d'un nou sistema que satisfà només parcialment els objectius i ens manté dins del règim de finançament comú de les CCAA (LOFCA) 4) Al cap d'una mica més d'un any es liquiden els resultats del nou sistema i es constata que els guanys han estat inferiors als inicialment previstos 5) Es torna a reclamar una revisió profunda del model de finançament.

Què canvia en aquest nou pacte fiscal? En primer lloc, la necessitat urgent i inèdita de reducció dels Pressupotos Generals de l'Estat. En segon lloc, una majoria absoluta al Congrés dels Diputats espanyol. Unes perspectives, doncs, no massa afalagadores per a poder assolir un model de finançament autonòmic que mantingui certes similituds al concert econòmic. Només la nostra capacitat d'aprendre'n de l'experiència ens pot evitar repetir la mateixa seqüència d'un nou 'pacte fiscal', la repetició del nostre particular 'pacte de la marmota'. Quantes repeticions ens fan falta per donar per finalitzada la via del possibilisme ?

dilluns, 12 de març de 2012

ANC, un somni una mica més real

Dissabte passat vam assistir a l'assemblea constituent de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Sens dubte, una gran notícia. Ser capaços de crear un espai transversal, independent de les lògiques partidistes i desvinculat dels interessos electorals, pot ser una eina realment útil al servei de l'alliberament nacional. Tenim molts motius per a felicitar-nos, sobretot per felicitar a aquells que hi han dedicat tantes hores de forma totalment desinteressada. Des d'aquesta satisfacció, també m'agradaria resumir en 3 punts com modestament m'agradaria que féssim avançar entre tots aquesta Assemblea:

1. En primer lloc, la voluntat de construir consensos al voltant de la consciència independentista com a comú denominador no ens hauria de fer caure en el reduccionisme. Treballar per un nou Estat té la virtut de poder imaginar un projecte encara per construir. Com volem aquest Estat i, sobretot, com hi arribem, no són temes menors. De fet, el debat i les accions empreses des de l'ANC probablement seran més riques com més matisos hi hagi.

2. Val la pena que treballem per a que l'Assemblea Nacional Catalana sigui quelcom més que un espai per a la construcció d'una utopia permanent. Que l'ANC sigui independent dels interessos corporatius dels partits polítics és perfectament compatible amb la legítima i desitjable pretensió que l'Assemblea condicioni la definició seva estratègia i en la seva actuació diària. Altrament ens podríem trobar, entre aquells partits que hi participen d'una forma més activa, una certa bipolariat entre l'actuació del seu partit i la que propugnen a l'Assemblea. Una bipolaritat que fins i tot pot ser rendible des d'un punt de vista partidista però que políticament s'ha demostrat reiteradament estèril i frustrant pels interessos del país.

3. Cal que tots els qui participem del moviment, i també des de l'ANC, fem un esforç perseverant i atrevit per obrir l'independentisme a nous sectors, poc polititzats o bé poc familiaritzats amb el que tradicionalment han estat els ambients catalanistes. I és que hem de recordar-nos que no cal convèncer als convençuts sinó continuar construint aquesta nova i somiada majoria social.