dissabte, 17 de març de 2012

El cost d'oportunitat dels recursos públics, aquell gran desconegut

Fa uns dies estàvem treballant en una iniciativa legislativa d'àmbit europeu per tal de flexibilitzar els límits de l'endeutament públic. Una flexibilització dels marges per aquell tipus despesa que pugui ser considerada inversió rendible en la mesura que genera uns retorns positius - en un sentit econòmic ampli del terme -. Aquest fet introdueix la necessitat d'avaluar a priori el retorn de les inversions públiques, per tal de distingir quines són rendibles i quines no i, en conseqüència, quines podrien comptar amb uns marges més laxes en la generació de dèficits públics. I és que, en nom d'un keynesianisme mal entès s'han fet moltes barbaritats en la inversió pública en infraestructures. Al llibre de Germà Bel 'Espanya, capital París' o bé en aquest llarg recull de despropòsits publicats en un bloc l'estiu passat ens en podem fer una idea de fins a quin extrem d'ineficiència s'ha arribat a l'Estat Espanyol. Inversions en infraestructures de transport totalment improductives o que, com a mínim, no justifiquen la inversió en recursos públics que s'hi ha destinat.

Davant d'aquesta constatació, és lògic preguntar-se com ha pogut passar. Com és que ningú es va preguntar si valia la pena construir tants km d'alta velocitat o aeroports secundaris ? De motius en podríem trobar molts però crec que el més important és la manca de valor que li hem donat als recursos públics. I més concretament, i en un llenguatge més econòmic, el no haver assignat un cost d'oportunitat a l'aplicació dels recursos públics. És a dir, no només cal assegurar-nos que la utilització dels recursos públics tingui un balanç favorable entre els beneficis (increment de benestar generat) i els costos (de la inversió) sinó que aquest balanç sigui el més favorable possible. El més dramàtic d'una inversió com la d'un aeroport com el de Castelló no és la seva manca evident de rendibilitat econòmica, sinó no tenir clar fins a quin punt tenim present que això es tradueix en una pitjor qualitat de les prestacions públiques a les quals no s'hi han invertit aquests diners o en una menor capacitat adquisitiva del conjunt de contribuents (presents o futurs). Si es demanem responsabilitats penals per l'endeutament excessiu, potser també s'hauria d'exigir en casos de malbaratament flagrant de recursos públics.

És imprescindible vetllar per l'eficiència en la utilització dels recursos públics. I és un deure moral que hauria de ser especialment present en aquells que confiem en el rol de l'actuació pública i política en molts àmbits de l'economia. En aquest sentit, són especialment interessants les iniciatives orientades a avaluar l'eficiència de la despesa pública, ententent l'eficiència com la que té en compte el conjunt de beneficis potencialment quantificables - tot i que no necessàriament monetaris -. Com a exemple, val la pena fer un cop d'ull a articles com el de Guillem López-Casasnovas avaluant la qualitat de la despesa pública als països de l'OCDE i el seu impacte sobre el creixement econòmic. El fet que els recursos públics són de tots i pel benestar de tots ens hauria d'interpel·lar de forma especial, però sovint hem acabat actuant com si no fossin de ningú.