dissabte, 28 d’abril de 2012

Un 1 de maig per dir prou

Aquests dies hem vist com forces catalanes i catalans ja han començat a dir prou. L'asfixia de d'actual crisi econòmica sobre la major part de nosaltres fa encara més inacceptable aquesta sensació d'espoli continuat al qual estem sotmesos. L'espoli fiscal no és cap invenció, és una llosa que fa temps que arrosseguem i que patim diàriament. Que no és nova ens ho il·lustren personatges com Guillem Graell i Moles, primer secretari de Foment del Treball Nacional que, tot i que les seves posicions polítiques eren força conservadores i més aviat federalistes, ja denunciava la greu discriminació fiscal que patia Catalunya des de principis del s. XX. Cal tenir en compte que llavors aquesta discriminació tenia efectes molt menors sobre la nostra economia: la despesa pública no representava ni el 10 per cent del PIB (tot el que produïm), quan actualment té un pes relatiu gairebé quatre vegades major. I ho notem en el nostre dia a dia: suportant els peatges sobre 2 de cada 3 vies ràpides per desplaçar-nos - mentre al conjunt de l'Estat el 80 per cent són gratuïtes - o finançant molts de nosaltres una doble xarxa assistencial en educació o salut fruit de les creixents mancances del nostre Estat del Benestar.

Seguint l'exemple de l'acte d'insubmissió de l'Andreu i la Maria, el pròxim 1 de maig la plataforma 'No vull pagar' convoca concentracions als principals peatges de Catalunya per tal de demostrar l'absoluta disconformitat i la negativa a continuar pagant uns peatges, a les autopistes però també a la nostra vida diària. Un acte de desobediència cívica que s'ha d'entendre com un 'prou' col·lectiu a una discriminació sistemàtica. I no es podia fer en un millor dia que el dia 1 de maig, en el que defensem els nostres drets com a treballadors, que també paguem aquests peatges. En un any que ha estat particularment dur, en el que s'ha aprovat la reforma laboral més lesiva des dels inicis de la democràcia espanyola. Perquè es tracta de la mateixa lluita, una reivindicació social pels nostres drets que a la vegada té un sentit nacional, una reivindicació nacional que només pot ser social en la mesura que defensa els drets dels qui conformem i pels que té sentit el concepte nació catalana.

'Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.' Aquest és un fragment de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. La història és capritxosa. Precisament el que considerem el referent més ortodox de societat occidental capitalista va néixer d'un acte d'insubmissió i sobirania davant la impunitat i la injustícia amb la que es considerava que actuava el Rei d'Anglaterra amb el que llavors eren les seves colònies. I és que el que es considera majoritàriament legítim sol acabar essent legal. De quina manera i quan acabi passant depèn molt més de nosaltres del que ens pensem. El proper 1 de maig pot ser un bon començament.

dissabte, 21 d’abril de 2012

Atur, joves, Londres i cafès

El passat dimarts la Fundació Josep Irla va organitzar un seminari molt suggerent anomenat 'Una nova cultura empresarial: Emprenedoria i cooperació'. En aquest seminari es va poder debatre la rellevància i el sentit de l'emprenedoria i la cooperació en un període de crisi com l'actual amb ponents amb una llarga experiència a les empreses del tercer sector. Tot plegat molt interessant. Però el que em va trasbalsar i em va fer pensar més va ser la intervenció d'un dels assistents. Era un noi jove - no crec que passés dels 30 anys - que va interpel·lar a un dels ponents. Es definia com a tot just iniciat emprenedor. A la vegada, però, es qüestionava fins a quin punt animar els joves a emprendre és abocar-los al fracàs tenint en compte l'actual conjuntura econòmica i la contracció de la demanda de la major part de productes i serveis. Una consideració molt pertinent. La resposta del ponent, un històric del món cooperatiu, fou contundent: 'nosaltres amb el franquisme també teníem una realitat que no ens agradava i no per això no vam actuar'. Aquesta analogia generacional em va deixar definitivament perplex. Era irrefutable però amagava, en certa manera, un intens i implícit diàleg intergeneracional.

L'actual crisi és especialment cruel i sagnant amb els joves. La taxa rècord d'atur juvenil té conseqüències socials i econòmiques de llarg abast - que transcendeixen a la crisi - per a la generació més formada de la història. Són cada vegada més els analistes - com aquest article de l'OCDE - que coincideixen en recomanar la priorització de polítiques públiques capaces de minimitzar els perjudicis de l'actual situació a llarg termini: atur de llarga durada i atur juvenil. Sabent que no podrem sortir ràpid del 'coma econòmic', cal avantposar les cures pal·liatives per evitar - o, si més no, minimitzar - les seqüeles posteriors. Una prognosi que pot resultar preocupant - no més que la pròpia situació que estem vivint - però molt sensata. Són diversos els estudis que demostren que l'atur juvenil té conseqüències negatives durant tota la trajectòria professional de l'individu. Com a mostra, enllaço un estudi de l'Employment Policies Institute d'EEUU, una organització especialment sensible amb aquest tema. La diagnosi, doncs, és clara i evidentment dramàtica. Què cal fer doncs?

Tots estem d'acord en que el que no es pot fer és 'no fer res'. Ara bé, cal introduir grans dosis d'empatia per trobar una solució, perquè és un problema de tots. El que no es poden fer són anàlisis com les del nostre Conseller d'Empresa i Ocupació, impròpies d'un membre d'un Govern d'un país mínimament presentable. Com a joves assistim al fracàs d'un contracte social implícit amb el qual ens han educat: 'forma't, treballa dur i podràs gaudir d'una feina estable i ben remunerada'. Veiem que efectivament això no funciona d'aquesta manera. Potser si que part de la solució passa per una revolta a través de l'emprenedoria. Però, si us plau, si acceptem que aquesta és una via de solució, com a mínim no dificultem o penalitzem l'assumpció de riscos: moratòria fiscal i accés al crèdit. Si no, potser si que haurem d'admetre que estem portant mitja generació a la desesperació més absoluta o a fer cafès a Londres o a qualsevol altre capital tota la seva vida.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Pressupostos Dukan

Aquest dilluns de Pasqua no només s'acaben les vacances de Setmana Santa - per aquells que n'han pogut fer - sinó que també és una època propícia pels bon propòsits. Si el mes de gener és per antonomàsia un mes propici per a que els fumadors es proposin deixar de fumar, el dilluns de Pàsqua ho és pel propòsit de començar les dietes i règims alimentaris diversos de cara a l'estiu. Suposo que la inactivitat, els excessos brunyolaires i d'altres dolços provoquen que a molts la ingesta de la mona del dilluns els desperti la mala consciència. Tant dolenta com per llançar-se als braços de dietes 'miraculoses' com la Dieta Dukan. Desenganyeu-vos, la Dieta Dukan us pot fer perdre pes a curt termini, però no és la solució. Diuen els nutricionistes que els seus perills superen àmpliament els beneficis obtinguts. En gran mesura, és per això que la filosofia de la Dieta Dukan em recorda als PGE presentats pel Govern Espanyol. Analitzem-ne alguns dels riscos i els respectius paral·lelismes...

I. El problema d’aquestes dietes tant famoses és que no t’ensenyen a menjar. Adoptes hàbits que no són saludables i no serveix de res seguir-les un període de temps per després tornar a recuperar el mateix pes, o fins i tot guanyar-ne.

De les partides que s'han retallat més són precisament les que haurien de generar creixements futurs. Tal i com podem veure a la disminució en les següents partides, molt per sobre de la mitjana: polítiques d'RD (- 25,6%) i política industrial i energètica ( - 32%). Per veure fins a quin punt aquesta retallada hipoteca el nostre futur científic val la pena fer un cop d'ull al reportatge que hi dedicava el setmanari l'econòmic. Per si no voleu perdre molt de temps, feu un cop d'ull a aquest mapa del Banc Mundial on les intensitats del color marquen el pes de la inversió en RDI sobre el PIB de cada país. Mireu si l'Estat Espanyol presenta unes dades més aviat semblants a les africanes o les centre-europees. De fet, la baixa inversió en RDI ha estat un dels determinants de la pèssima evolució de la productivitat espanyola. I encara que la major part de d'estats occidentals han de presentar pressupostos ajustats, no tothom aplica la mateixa recepta pel 2012. Almenys, Alemanya no...

II.  Inicialment es perden molts líquids (no greix corporal) degut a la restricció d’hidrats de carboni. (...) aixó pot comportar l'aparició de malalties i envelliment prematur

Es presenta un ajust al capítol de despeses de 27.000 milions d'euros. Però realment l'Administració Central de l'Estat n'assumeix menys d'1/3 en reducció de la seva pròpia estructura. Quan sabem que hi ha molts ministeris sobredimensionats que no s'han ajustat després de la descentralització competencial a les CCAA. En una entrada al seu bloc, l'economista Xavier Sala-i-Martin considera que d'aquesta reducció, 13.400 milions d'euros són assumits pels ciutadans en forma de reducció de prestacions - reducció de 1.500 milions d'euros en polítiques actives d'ocupació o un 35% de reducció de les transferències d'educació - i 5.000 milions d'euros es redueixen de les transferències a les CCAA. L'exemple més gràfic d'aquest 'greix' no eliminat: un discret 2,01% de reducció al pressupost de la Casa Real.

III. Potencia el consum de proteïna animal. Aquest tipus de dietes hiperprotèiques afavoreixen l’aparició de cetosis i acidosis metabòlica augmentant els compostos tòxics en l’organisme.

Aquests pressupostos estan òbviament condicionats per la necessitat de fer una política pressupostària de contenció en el marc de la Unió Europea. Però a la vegada també refermen el camí iniciat pel Govern del PP en matèria de política econòmica. Buscar guanys de competitivitat via la rebaixa de costos laborals - les debilitats del mercat de treball espanyol han estat el pretext per impulsar una reforma laboral en aquest sentit - i una degradació de l'Estat del Benestar a través de la recentralització competencial progressiva i de facto de qui en són els seus principals gestors (les CCAA). Una política, al meu entendre i al de molta gent, insostenible i que pot acabar amenaçant la pròpia viabilitat de l'Estat Espanyol a mig termini. Ho sabrem positivitzar els qui creiem que tenir un Estat propi és l'alternativa per a fer les coses d'una altra manera ?

dimarts, 3 d’abril de 2012

Quan no es tracta de tenir raó

De vegades hi ha sensacions que no 'processes' fins al cap d'uns dies. No saps ben bé què et passa pel cap i per entendre-ho necessites mastegar i pair bé tots els seus matisos i possibles orígens. Això és el que em va passar després de la jornada de vaga general del passat 29 de març. Estava trist. I no ho estava pels aldarulls, pels comportaments incívics o per algunes reaccions policials - ja per si soles força lamentables -  sinó per les reaccions que van desencadenar. La major part de les reaccions públiques i a través de les xarxes socials - de les que he pogut observar jo - veies que estaven focalitzades en reforçar el propi posicionament ideològic pre-concebut. Uns interessats en vincular els aldarulls únicament a simples actes de vandalisme que s'han de respondre amb una major disciplina i d'altres relativitzant i tolerant - íntimament - la violència pública davant d'una situació d'injustícia social creixent i les desmesurades reaccions policials. Que la violència pública pugui entendre's com un símptoma d'un malestar social creixent no la converteix en tolerable: ni eren quatre 'okupes' que no entenien que ens hem d'estrènyer el cinturó, ni penso que haguem de guanyar cap revolució amb violència al carrer. I que costi tant arribar a aquest nivell de consens en qüestions tant bàsiques per a la nostra convivència em preocupa i m'entristeix.

Sobretot perquè intueixo que és la punta de l'iceberg de com afrontem com a país aquesta situació de crisi i la creixent conflictivitat social. A mi cada vegada em deixen més astorat els qui troben la solució de qualsevol problema en 140 caràcters o descobreixen la panacea a través d'una publicació al Facebook. O, anant més enllà, els qui tenen la barra de presentar uns pressupostos de contracció dient que són la garantia de la recuperació econòmica. O de presentar o donar el seu recolzament a una reforma laboral que abarateix l'acomiadament afirmant que ajudarà a generar nous llocs de treball. O bé que afirmen que qualsevol mesura de contenció o racionalització de despesa es deu únicament a una qüestió ideològica, com si els pressupostos públics es financessin amb diners del Monopoly. Malauradament, som en un temps on necessitem més que mai respostes i aquestes són cada vegada més complexes

I em fa la sensació que encara no som conscients que les respostes les trobarem entre tots, perquè ens hauran de servir a tots i encara no estan inventades. La situació actual és prou greu i la sortida a l'actual crisi tant complexa com per deixar de prioritzar el 'voler tenir la raó' a treballar per a construir amplis consensos. Malauradament el món no el podem dividir entre 'els bons' i 'els dolents' encara que aquesta simplificació ens pugui generar una gran i íntima satisfacció. Ni fins i tot crec que mai fóssim capaços d'identificar la 'ma negra' que ens ha dut al punt on som ara. No tot és relatiu, és cert. Però tampoc res és tant simple. És una època on més que mai cal aparcar el maniqueisme, els interessos de curta volada, l'egoisme i la demagògia. Les receptes màgiques no existeixen - o si més no jo no les conec -. Però del que si que n'estic convençut és que les solucions naixeran d'amplis consensos, que garanteixin la cohesió social per la via de la plena corresponsabilitat - en drets i en deures -. Treballar per a que aquests siguin possibles a casa nostra a través de diàleg és la meva manera de ser d'esquerres i independentista. No vull tenir raó, vull treballar per un país més just, més pròsper i més lliure.