dissabte, 21 d’abril de 2012

Atur, joves, Londres i cafès

El passat dimarts la Fundació Josep Irla va organitzar un seminari molt suggerent anomenat 'Una nova cultura empresarial: Emprenedoria i cooperació'. En aquest seminari es va poder debatre la rellevància i el sentit de l'emprenedoria i la cooperació en un període de crisi com l'actual amb ponents amb una llarga experiència a les empreses del tercer sector. Tot plegat molt interessant. Però el que em va trasbalsar i em va fer pensar més va ser la intervenció d'un dels assistents. Era un noi jove - no crec que passés dels 30 anys - que va interpel·lar a un dels ponents. Es definia com a tot just iniciat emprenedor. A la vegada, però, es qüestionava fins a quin punt animar els joves a emprendre és abocar-los al fracàs tenint en compte l'actual conjuntura econòmica i la contracció de la demanda de la major part de productes i serveis. Una consideració molt pertinent. La resposta del ponent, un històric del món cooperatiu, fou contundent: 'nosaltres amb el franquisme també teníem una realitat que no ens agradava i no per això no vam actuar'. Aquesta analogia generacional em va deixar definitivament perplex. Era irrefutable però amagava, en certa manera, un intens i implícit diàleg intergeneracional.

L'actual crisi és especialment cruel i sagnant amb els joves. La taxa rècord d'atur juvenil té conseqüències socials i econòmiques de llarg abast - que transcendeixen a la crisi - per a la generació més formada de la història. Són cada vegada més els analistes - com aquest article de l'OCDE - que coincideixen en recomanar la priorització de polítiques públiques capaces de minimitzar els perjudicis de l'actual situació a llarg termini: atur de llarga durada i atur juvenil. Sabent que no podrem sortir ràpid del 'coma econòmic', cal avantposar les cures pal·liatives per evitar - o, si més no, minimitzar - les seqüeles posteriors. Una prognosi que pot resultar preocupant - no més que la pròpia situació que estem vivint - però molt sensata. Són diversos els estudis que demostren que l'atur juvenil té conseqüències negatives durant tota la trajectòria professional de l'individu. Com a mostra, enllaço un estudi de l'Employment Policies Institute d'EEUU, una organització especialment sensible amb aquest tema. La diagnosi, doncs, és clara i evidentment dramàtica. Què cal fer doncs?

Tots estem d'acord en que el que no es pot fer és 'no fer res'. Ara bé, cal introduir grans dosis d'empatia per trobar una solució, perquè és un problema de tots. El que no es poden fer són anàlisis com les del nostre Conseller d'Empresa i Ocupació, impròpies d'un membre d'un Govern d'un país mínimament presentable. Com a joves assistim al fracàs d'un contracte social implícit amb el qual ens han educat: 'forma't, treballa dur i podràs gaudir d'una feina estable i ben remunerada'. Veiem que efectivament això no funciona d'aquesta manera. Potser si que part de la solució passa per una revolta a través de l'emprenedoria. Però, si us plau, si acceptem que aquesta és una via de solució, com a mínim no dificultem o penalitzem l'assumpció de riscos: moratòria fiscal i accés al crèdit. Si no, potser si que haurem d'admetre que estem portant mitja generació a la desesperació més absoluta o a fer cafès a Londres o a qualsevol altre capital tota la seva vida.