dimarts, 3 d’abril de 2012

Quan no es tracta de tenir raó

De vegades hi ha sensacions que no 'processes' fins al cap d'uns dies. No saps ben bé què et passa pel cap i per entendre-ho necessites mastegar i pair bé tots els seus matisos i possibles orígens. Això és el que em va passar després de la jornada de vaga general del passat 29 de març. Estava trist. I no ho estava pels aldarulls, pels comportaments incívics o per algunes reaccions policials - ja per si soles força lamentables -  sinó per les reaccions que van desencadenar. La major part de les reaccions públiques i a través de les xarxes socials - de les que he pogut observar jo - veies que estaven focalitzades en reforçar el propi posicionament ideològic pre-concebut. Uns interessats en vincular els aldarulls únicament a simples actes de vandalisme que s'han de respondre amb una major disciplina i d'altres relativitzant i tolerant - íntimament - la violència pública davant d'una situació d'injustícia social creixent i les desmesurades reaccions policials. Que la violència pública pugui entendre's com un símptoma d'un malestar social creixent no la converteix en tolerable: ni eren quatre 'okupes' que no entenien que ens hem d'estrènyer el cinturó, ni penso que haguem de guanyar cap revolució amb violència al carrer. I que costi tant arribar a aquest nivell de consens en qüestions tant bàsiques per a la nostra convivència em preocupa i m'entristeix.

Sobretot perquè intueixo que és la punta de l'iceberg de com afrontem com a país aquesta situació de crisi i la creixent conflictivitat social. A mi cada vegada em deixen més astorat els qui troben la solució de qualsevol problema en 140 caràcters o descobreixen la panacea a través d'una publicació al Facebook. O, anant més enllà, els qui tenen la barra de presentar uns pressupostos de contracció dient que són la garantia de la recuperació econòmica. O de presentar o donar el seu recolzament a una reforma laboral que abarateix l'acomiadament afirmant que ajudarà a generar nous llocs de treball. O bé que afirmen que qualsevol mesura de contenció o racionalització de despesa es deu únicament a una qüestió ideològica, com si els pressupostos públics es financessin amb diners del Monopoly. Malauradament, som en un temps on necessitem més que mai respostes i aquestes són cada vegada més complexes

I em fa la sensació que encara no som conscients que les respostes les trobarem entre tots, perquè ens hauran de servir a tots i encara no estan inventades. La situació actual és prou greu i la sortida a l'actual crisi tant complexa com per deixar de prioritzar el 'voler tenir la raó' a treballar per a construir amplis consensos. Malauradament el món no el podem dividir entre 'els bons' i 'els dolents' encara que aquesta simplificació ens pugui generar una gran i íntima satisfacció. Ni fins i tot crec que mai fóssim capaços d'identificar la 'ma negra' que ens ha dut al punt on som ara. No tot és relatiu, és cert. Però tampoc res és tant simple. És una època on més que mai cal aparcar el maniqueisme, els interessos de curta volada, l'egoisme i la demagògia. Les receptes màgiques no existeixen - o si més no jo no les conec -. Però del que si que n'estic convençut és que les solucions naixeran d'amplis consensos, que garanteixin la cohesió social per la via de la plena corresponsabilitat - en drets i en deures -. Treballar per a que aquests siguin possibles a casa nostra a través de diàleg és la meva manera de ser d'esquerres i independentista. No vull tenir raó, vull treballar per un país més just, més pròsper i més lliure.