dilluns, 28 de maig de 2012

Invitació a un nou estat

Avui, coincidint amb el retorn i la caiguda de Bankia a la borsa, la prima de risc espanyola s'ha situat perillosament per sobre dels 500 punts de diferencial respecte l'alemanya. El que semblava impossible ha acabat succeint: la credibilitat del Govern Espanyol s'ha situat en uns nivells més baixos que els del denostadíssim José Luís Rodríguez Zapatero. Molt malament deu pintar la cosa quan fins i tot algú tant predisposat al pacte amb qualsevol tipus de Govern Espanyol com és Josep Antoni Duran i Lleida confessa sentir-se decepcionat amb el Govern del PP. Independentment de la competència dels seus polítics, si alguna cosa posa de relleu l'actual crisi és la inviabilitat de l'Espanya com a projecte polític i econòmic. Ho veuen els mercats financers però també moltes catalanes i catalans que tenen forts lligams familiars o sentimentals amb Espanya - però que això no els impedeix veure que cada vegada té menys futur i sentit com a projecte col·lectiu -.

Bona prova d'aquesta desafecció accelerada la trobem en el nou discurs preventiu de l'unionisme a Catalunya: un discurs que es comença a basar en la por com a principal argument per a convèncer als catalans que cal continuar formant part de l'Estat Espanyol. Fins ara aquest discurs era patrimoni del Partit Popular de Catalunya però ara, malauradament, també forma part del discurs del Nou PSC. Aquest discurs de la por no té en compte dues coses importants. En primer lloc, l'evidència empírica sobre la viabilitat econòmica dels petits estats. Les declaracions de Pere Navarro les va respondre el Cercle Català de Negocis, però també les podríem respondre amb qualsevol de les aplicacions de les teories d'Alberto Alesina sobre la mida de les nacions. Una aplicació recent que referma la conveniència de la petita dimensió dels estats també a la UE dels 27 vam tenir la sort de presentar-la fa poc per encàrrec de la Fundació Irla i el Centre Maurits Coppieters. La segona cosa que no es té en compte és que la por, tot i que és una de les sensacions més poderoses, també és relativa. La por que genera la incertesa d'un nou estat és realment tant gran quan tens cada vegada menys a perdre? Fa més por la incertesa que genera un nou estat o la certesa que el teu actual estat està condemnat a la ruïna?

El dramatisme de la situació actual ens ofereix - i disculpeu-me l'ús del tòpic - una gran oportunitat. Si l'independentisme no vol limitar-se a assaborir de forma onanista la seva cada vegada més clara victòria ideològica cal que inici una nova etapa. I aquesta és la de convidar al conjunt de la societat catalana a construir el seu propi estat. Un estat propi no resol molts dels nostres actuals problemes, però ofereix l'oportunitat de re-inventar-nos, corregir els errors del passat, repensar els nostres models d'economia i societat, i crear entre tots un projecte de futur capaç d'oferir esperança. Una esperança per molts cada vegada més difícil de trobar i, per tant, més apreciada. Per a fer-ho bé caldrà que siguem valents, rigorosos, inclusius, perseverants i, sobretot, molt generosos. En definitiva, ens caldrà saber estar a l'alçada de les circumstàncies. Bàsicament això és el que marcarà el nostre futur com a país.

dissabte, 19 de maig de 2012

La factura del rigor

Com a principi general, tant a la vida personal com a la política,  cal procurar ser tant honestos com ens sigui possible. Cal admetre doncs, que exercir avui en dia responsabilitats al Govern de la Generalitat no és una papereta gens fàcil. De fet, de fàcil no ho és mai, però en aquests moments és especialment desagraïda. No crec que, més enllà dels prejudicis ideològics de cada govern, sigui just pensar que hi ha algú a qui li agrada reduir la quantitat o qualitat de les prestacions públiques que ofereix als seus conciutadans. Ara bé, a la vegada cal ser conscients que l'exercici del poder públic comporta responsabilitats: tant pel que fas com pel que no fas. Què podem entendre per una actitud responsable del Govern de la Generalitat avui? És per responsabilitat que el Conseller d'Economia va presentar dijous un Pla Econòmic i Financer al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) que inclou els 1.500 milions d'euros d'ajust a la despesa que el passat dimarts anuncià el President Mas? Segurament que si. Però és prou encertada aquesta concepció del què és la responsabilitat avui? 

El Govern segueix brandant la bandera del rigor pressupostari. Volem que el Govern del nostre país sigui rigorós, fiable i solvent? Crec que, en general, si. Suposa sovint prendre decisions dures i impopulars? A aquestes alçades, tothom n'és conscient que també. Els dubtes i les discrepàncies més profundes amb el Govern no deriven d'aquest objectiu, sinó de com a través de la seva praxis estableix quin PREU es paga per aquest rigor, qui són els PROVEÏDORS d'aquest rigor, i a aquí estem PUBLICITANT aquest rigor - en la mesura que s'espera que sigui un atribut que ens aporti guanys reputacionals -. 

El PREU. Jo crec que és doble i exponencialment creixent. Per una banda degradació dels nostres serveis públics fonamentals. El sentit comú ens aconsella que el 'fer més amb menys' presenta una sostenibilitat limitada, per ser suaus. Hi ha ineficiències estructurals? Si, però precisament no tenim un sector públic amb 'gaire greix' a Catalunya, com apunten les dades recents de la FBBVA i IVIE. Per l'altra, autolimitar-nos pressupostàriament a fer polítiques més agressives de reactivació econòmica: no fer-les comporta un cost d'oportunitat silenciós però a la vegada letal.

PROVEÏDORS. Els proveïdors d'aquest rigor som tots nosaltres, les catalanes i els catalans. Si disposéssim del nostre propi Estat podríem considerar-ho la mar de normal. No només no és així, sinó que paguem un peatge anomenat espoli fiscal que podríem dir que ens fa viure 'per sota de les nostres possibilitats'. Si feu un cop d'ull a les dades de consum públic de FUNCAS i de recaptació impositiva a Catalunya comprovareu astorats com el 2010 - en plena crisi i sense retallades! - es van generar prous ingressos (33.397 milions d'euros) per cobrir la despesa pública del conjunt d'AAPP (30.950 milions d'euros).

PUBLICITAT. Resulta que si el rigor ens ha d'aportar credibilitat exterior alguna cosa no estem fent bé: el mateix dia que presentem un Pla Econòmic i Financer d'ajust la valoració del nostre deute baixa a la del 'bo escombraria'. No som prou rigorosos? O bé el nostre rigor té poc sentit en un marc de dependència de la insolvent economia espanyola? Jo opto per la segona opció. En el fons som poc fiables perquè som massa dependents d'un Estat que fa aigües.

No són consideracions certament gaire afalagadores. Però sabeu què? Si el Govern, que és qui ostenta la responsabilitat per fer-ho, és capaç de calibrar el preu d'aquest rigor, gira la factura que toca a Espanya i no contra els catalans, i comença a fer publicitat com a economia solvent i demanant la supervisió financera directament a les institucions europees; és probable que es trobi liderant un país cap a nous horitzons de llibertat. Que és el que molta gent espera i pel qual és molt probable que que trobi molts suports, principalment d'aquells que ens estimem el país i la seva gent.


dissabte, 12 de maig de 2012

El preu de ser espanyols

Ahir divendres vam presentar amb l'Elisenda Paluzie i en Daniel Tirado l'estudi 'Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea' en el marc de la jornada organitzada per la Fundació Josep Irla 'Nacions mitjanes, crisis petites'. L'estudi contrasta les tesis dels economistes Alberto Alesina i Enrico Spolaore, segons les quals els estats petits presenten una avantatge competitiva sobre els estats nació de gran dimensió en termes de creixement econòmic, per a la Unió Europea dels 27 entre els anys 2002 i el 2010. Els resultats confirmen aquestes tesis, que són fins i tot consistents aplicats en models de convergència econòmica neoclàssics. És a dir, fins i tot a través de les teories de creixement estàndard, la dimensió reduïda dels estats continua essent un factor significativament positiu a l'hora de determinar la taxa mitjana de creixement del PIB durant la última dècada a la Unió Europea.

Què vol dir això? Doncs simplement que continuar essent espanyols té un alt cost d'oportunitat en termes de creixement i benestar.  És a dir, que continuar formant part de l'Estat Espanyol significa renunciar a unes majors cotes de benestar que probablement assoliríem si disposéssim d'un Estat propi. El concepte de cost d'oportunitat és un concepte molt utilitzat pels economistes. En definitiva, és un concepte que pretén evidenciar que 'no fer res' també té un cost: el cost de renunciar a alternatives que resulten manifestament millors. Aquest és un concepte que tothom hauria de tenir ben present en èpoques tant convulses com en les que estem: ser conservador, en el sentit més original del terme, també comporta assumir certes responsabilitats. La responsabilitat de condemnar-nos al destí al que ens porta la inèrcia. Des del punt de vista nacional, i sense exagerar gens ni mica, a perpetuar molt més del que seria necessari l'actual recessió econòmica i el patiment dels nostres conciutadans.

Avui s'estan manifestant moltes persones arreu del país, molts a Barcelona. Molts d'ells són joves que, com nosaltres, reclamem el dret legítim poder construir-nos el nostre propi futur. En definitiva, també estan reclamant el seu dret a decidir, en el sentit que defensa el company Jaume López. Hem d'entendre, i hem d'esforçar-nos a fer entendre, que es tracta de la mateixa lluita. Potser molts encara no ho veuen. Potser alguns pensen que, fins i tot, poden ser lluites que persegueixen finalitats diferents. Però, en el fons, la llibertat d'un poble només pot ser plena si és la que fa possible que tots els seus ciutadans siguin lliures per a poder decidir, i a la vegada disposin de les oportunitats per a poder construir el seu propi futur. I aquest, sense cap mena de dubte, no és el futur que ens ofereix Espanya. I estic content que, amb o sense l'ajuda d'estudis com el que vam presentar ahir, cada vegada siguem més els que ho veiem de la mateixa manera al nostre país.


dilluns, 7 de maig de 2012

Bankia, la gota que fa vessar el got


Avui ens n'assabentem que segons fonts del Ministeri d’Economia del Govern Espanyol s’està preparant un pla per sanejar Bankia. Aquestes mesures contemplen una injecció de fons públics d’entre 7.000 i 10.000 milions d’euros a través d’una tercera edició del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), organisme dependent del Banc d'Espanya. El cas de Bankia és d'aquelles gotes que pot fer vessar el got de la paciència de molts de nosaltres. Des del 10 d’octubre del 2008 s’han estat injectant recursos públics de forma continuada a través del FROB que la Comissió Europea el va estimar que ja suposaven 88.000 milions d’euros a finals de l’any passat. Per altra banda, el Banc Central Europeu a finals de l’any passat ha prestat més 489.000 euros – gairebé mig bilió d’euros – a les principals entitats bancàries a tipus d’interès fix amb l'objectiu de ‘facilitar el crèdit a empreses i famílies’.

Per a què han servit els nostres diners?

Doncs en principi, no sembla que per gaire. Entre el 2010 i el 2011, el nombre de crèdits concedits a empreses va disminuir en un 30% a l'Estat Espanyol. On van a parar doncs els recursos del FROB ? Potser a la compensació dels seus balanços. Però resulta que, a més a més, durant els últims anys moltes entitats financeres han buscat els recursos per acomplir els requisits de capitalització en petits estalviadors – a través de pràctiques i instruments poc transparents com les participacions preferents - bloquejant a la pràctica la disponibilitat d’estalvi de més de 200.000 famílies catalanes i unes 700.000 al conjunt de l’Estat. Perquè permetem tanta impunitat? Sense oblidar que al conjunt de l’Estat Espanyol el 2011 es realitzaren 100.000 desnonaments, i s’estima que hi ha desenes de milers de famílies en situació de risc actualment al conjunt dels Països Catalans. No seria lògic exigir a les entitats intervingudes amb recursos públics perquè un mínim de criteris socials?

Paral·lelament, veiem com el Govern d’Espanyol, a través de l’aprovació de la Llei d’Estabilitat Pressupostària, està ofegant l'autogovern de les nostres AAPP – Govern de la Generalitat i el conjunt dels governs locals - amb les seves exigències per aconseguir de forma forçada una estabilitat pressupostària poc creïble. No només compta amb el dubtós mèrit de considerar-se 'la ley mas avanzada de nuestros socios comunitarios' (1:07 d'un vídeo fabulós), sinó que els topalls d'endeutament fixats per a l'Administració Central Espanyola respecte a la resta són força més 'generosos' del que correspondria pel seu pes relatiu en la despesa pública. Un ofec desproporcionat a les Adminstracions Territorials que garanteixen la major part de prestacions de l'Estat de Benestar que se suma a un espoli fiscal permanent del conjunt dels Països Catalans que el PP sembla molt poc disposat a resoldre.

És acceptable aquesta divergència de criteris en la utilització de recursos públics a les Administracions Públiques i el sector financer? 

Una barra lliure amb el sector financer que, per altra banda, han mostrat de forma reiterada la seva manca d’eficàcia pel que fa a un dels seus objectius fonamentals: l’accés al crèdit de les nostres famílies i els nostres emprenedors. La dimissió de Rodrigo Rato és suficient com a assumpció de responsabilitats per una mala gestió? Perquè ni en Bankia ni en cap altra entitat intervinguda s’ha iniciat cap exercici de depuració de responsabilitats dels qui han estat màxims responsables dels organismes gestors i de govern d’aquestes entitats? Perquè no s'han pres les mesures adequades per garantir que els recursos del FROB garanteixin l’accés al crèdit final per part de les famílies i empreses que més ho necessiten - tal i com està establert per llei com a objectiu - així com insten a les entitats financeres receptores a actuar amb criteris de responsabilitat pública i social? Masses preguntes sense respostes políticament acceptables.


dijous, 3 de maig de 2012

Lliçons cooperatives

Ahir a la tarda vam poder compartir una estona amb els companys de la Federació de cooperatives de treball de Catalunya i en va resultar una conversa molt estimulant. Són aquell tipus de converses en les quals, t'interessa tant el tema i t'hi sents tant a gust, que acabes pensant en veu alta al parlar. I, com és esperable, en vam aprendre algunes coses prou importants com per arribar a pensar que el cooperativisme - sobretot a partir dels seus valors - esdevé un dels fars que ens poden il·luminar en aquesta crisi boirosa i de durada sembla que indefinida. A través de la conversa amb els responsables d'una federació que agrupa més de 40.000 associats en vam poden extreure algunes lliçons interessants:

1. A diferència del que va passar a la dècada dels 80, avui en dia el cooperativisme ja no juga un paper merament 'defensiu' com a resposta als Expedients de Regulació d'Ocupació o per evitar processos de descapitalització empresarial. Avui en dia, les noves cooperatives de treball estan formades majoritàriament per equips de professionals dinàmics, amb un alt nivell de formació i que es mouen en sectors tecnològicament força complexos com pot ser l'energètic o la societat de la informació.

2. Equips professionals que veuen en els principis cooperatius la millor fórmula per a canalitzar la seva passió per la feina ben feta i generar els marcs de confiança necessaris per a implicar-se en un projecte professional en la mesura que se'l senten propi. Té tot el sentit del món, tal i com planteja la Federació, que el cooperativisme sigui una fórmula més d'emprenedoria col·lectiva, ja que seria una manera intel·ligent de superar molts clixés que no ajuden a la plena normalització ni difusió d'aquesta fórmula jurídica.

3. El cooperativisme és una de les vies més directes per democratitzar les relacions laborals al món de l'empresa. No és la única, és cert. Però si que representa tota una declaració d'intencions a l'hora d'assumir un compromís de plena corresponsabilitat en els drets i els deures en qualsevol empresa. Que no oblidem que no és altra cosa que, segons la definició normativa i independentment de les connotacions associades, 'un propòsit'. En certa manera, el cooperativisme i els seus valors són una manera de portar el 'think globally, act locally' en el món de les relacions laborals com ho va fer l'ecologisme fa uns anys. La democràcia participativa pot ser més lenta a curt termini, però genera consensos i compromisos més sòlids. I en un temps d'incertesa, aquests haurien de ser valors a l'alça.

4. És precisament per aquest motiu que es fa estrany que després de vendre amb grans escarafalls la simplificació que aportaven les 'lleis òmnibus' de simplificació administrativa encara sigui tant laboriós crear una cooperativa a casa nostra. No només pel temps d'espera sinó per la complexitat de l'actual marc legislatiu. El cooperativisme hauria de ser una fórmula empresarial més en el ventall d'opcions que es planteja qualsevol equip humà de 2 o més persones. Sense connotacions de tall paternalista ni tampoc amb tràmits més complexes que els necessaris per crear un empresa. Cal que aprovem amb urgència una nova Llei de Cooperatives que ho faci possible. Ves a saber quan dura aquesta legislatura i no podem esperar a  impulsar aquells projectes que acaben configurant com volem que sigui el país.