dilluns, 28 de maig de 2012

Invitació a un nou estat

Avui, coincidint amb el retorn i la caiguda de Bankia a la borsa, la prima de risc espanyola s'ha situat perillosament per sobre dels 500 punts de diferencial respecte l'alemanya. El que semblava impossible ha acabat succeint: la credibilitat del Govern Espanyol s'ha situat en uns nivells més baixos que els del denostadíssim José Luís Rodríguez Zapatero. Molt malament deu pintar la cosa quan fins i tot algú tant predisposat al pacte amb qualsevol tipus de Govern Espanyol com és Josep Antoni Duran i Lleida confessa sentir-se decepcionat amb el Govern del PP. Independentment de la competència dels seus polítics, si alguna cosa posa de relleu l'actual crisi és la inviabilitat de l'Espanya com a projecte polític i econòmic. Ho veuen els mercats financers però també moltes catalanes i catalans que tenen forts lligams familiars o sentimentals amb Espanya - però que això no els impedeix veure que cada vegada té menys futur i sentit com a projecte col·lectiu -.

Bona prova d'aquesta desafecció accelerada la trobem en el nou discurs preventiu de l'unionisme a Catalunya: un discurs que es comença a basar en la por com a principal argument per a convèncer als catalans que cal continuar formant part de l'Estat Espanyol. Fins ara aquest discurs era patrimoni del Partit Popular de Catalunya però ara, malauradament, també forma part del discurs del Nou PSC. Aquest discurs de la por no té en compte dues coses importants. En primer lloc, l'evidència empírica sobre la viabilitat econòmica dels petits estats. Les declaracions de Pere Navarro les va respondre el Cercle Català de Negocis, però també les podríem respondre amb qualsevol de les aplicacions de les teories d'Alberto Alesina sobre la mida de les nacions. Una aplicació recent que referma la conveniència de la petita dimensió dels estats també a la UE dels 27 vam tenir la sort de presentar-la fa poc per encàrrec de la Fundació Irla i el Centre Maurits Coppieters. La segona cosa que no es té en compte és que la por, tot i que és una de les sensacions més poderoses, també és relativa. La por que genera la incertesa d'un nou estat és realment tant gran quan tens cada vegada menys a perdre? Fa més por la incertesa que genera un nou estat o la certesa que el teu actual estat està condemnat a la ruïna?

El dramatisme de la situació actual ens ofereix - i disculpeu-me l'ús del tòpic - una gran oportunitat. Si l'independentisme no vol limitar-se a assaborir de forma onanista la seva cada vegada més clara victòria ideològica cal que inici una nova etapa. I aquesta és la de convidar al conjunt de la societat catalana a construir el seu propi estat. Un estat propi no resol molts dels nostres actuals problemes, però ofereix l'oportunitat de re-inventar-nos, corregir els errors del passat, repensar els nostres models d'economia i societat, i crear entre tots un projecte de futur capaç d'oferir esperança. Una esperança per molts cada vegada més difícil de trobar i, per tant, més apreciada. Per a fer-ho bé caldrà que siguem valents, rigorosos, inclusius, perseverants i, sobretot, molt generosos. En definitiva, ens caldrà saber estar a l'alçada de les circumstàncies. Bàsicament això és el que marcarà el nostre futur com a país.