diumenge, 24 de juny de 2012

La falla catalana

Diuen els geòlegs que les grans falles al planeta Terra es produeixen com a resultat de la interacció de les forces de grans plaques tectòniques. L'actual situació política, econòmica i social és certament convulsa i probablement, som a l'avantsala de grans canvis que es produiran a les pròximes dècades i que s'han ajornat durant massa temps. Les plaques tectòniques estan començant a col·lisionar: assistirem i/o protagonitzarem grans canvis en el funcionament de la nostra democràcia, de la nostra economia i de bona part dels nostres hàbits socials que marcaran un canvi d'època, encara que potser no sigui immediat. Des de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans sempre ens hem mirat els canvis - com el procés de conformació de la UE - amb una certa esperança, que sovint ha estat massa ingènua i passiva. I és que per molts canvis que es produeixin, cap nació ni cap persona pot esperar que algú li vingui a preguntar com vol que sigui el seu futur. Es tracta simplement d'aprofitar les oportunitats un cop hem decidit quin volem que sigui el nostre futur. Però ho sabem?

En un moment on hauríem de ser capaços de crear grans consensos - la situació és difícil i cada vegada són més les persones que pateixen per no tenir feina o prous recursos per a poder viure dignament - sembla que s'accentuïn les diferències, que s'obri una falla. Cal ser curosos a l'hora d'observar aquesta falla que s'obre a la política catalana: abusar de les simplificacions ens pot fer cometre errors estratègics greus. Considero que és una simplificació intentar dibuixar aquesta falla en una direcció únicament ideològica en els paràmetres arquetípics del que hem entès fins ara que era l'esquerra i el que era la dreta. Considero que també és una simplificació considerar que aquesta falla únicament separa els qui defensem obertament la independència i un futur Estat català i els qui no. No tothom entendria aquest nou Estat de la mateixa manera. Però també és cert que, en canvi, un nou Estat ens obre una finestra d'oportunitats única per tal de generar grans consensos.

Al meu entendre la falla s'obre entre els defensors de l'estatus quo i del que 'tot continui igual' i els qui creiem que un nou model de societat i d'economia són possibles. En definitiva i per simplificar, la falla s'obre entre els qui se senten còmodes amb la visió del món d'una persona com Teresa Forcades i dels qui no. Els independentistes sempre hauríem d'estar a la banda oposada dels qui fomentin el discurs de la por, de l''ara no toca', de la defensa acrítica de qualsevol dogma o prejudici, dels convencionalismes imposats o de qualsevol forma d'abús de poder contra qualsevol persona. I a la mateixa banda dels qui fomenten la crítica dialògica i constructiva, dels qui sempre estan àvids de qualsevol innovació social, i que entenen la política com l'acte de servei més noble que es pot fer a una comunitat. Els independentistes hem de saber explicar que som dels qui creiem que és possible buscar alternatives i construir un nou món, i que volem participar-hi a través de la construcció d'un nou Estat català. Mica en mica anem tenint més clar no qui seran els nostres companys de viatge? Tant de bo tots estéssim a la mateixa banda de la falla...

dissabte, 16 de juny de 2012

Pacte fiscal? Prou Espoli!

Avui Esquerra Republicana de Catalunya ha començat a fer pública la campanya 'Prou espoli, ara República Catalana'. L'objectiu de la campanya és poder explicar durant els pròxims mesos de la manera més gràfica i directa possible les nefastes conseqüències que ens suposa haver de suportar un dèficit fiscal crònic. Uns mesos en els que bona part de l'actualitat política estarà centrada en el debat a l'entorn del pacte fiscal. És especialment oportú, doncs, que els nostres veïns, companys de feina, amics i coneguts siguin plenament conscients del perquè volem aturar aquest espoli: perquè seríem un país solvent que no hauria d'haver aplicat retallades, perquè no podem permetre que ens facin carregar amb el pes d'un endeutament públic que no hem generat nosaltres, perquè ja portem masses anys aguantant-ho i la crisi actual fa que sigui especialment insostenible...

El nom de la campanya - 'Prou espoli, ara República Catalana' - pot tenir molts atributs però sens dubte no el de respondre a una ocurrència casual. Cada vegada som més els que pensem que la solució passa per la independència del nostre país. Cal ser realistes i admetre que no deixaríem d'estar en situació de crisi si fóssim independents, i el govern del nostre estat d'independent també cometria errors (com tots els governs). Però tindríem la sort d'haver de respondre únicament pels nostres propis errors i encerts, i no pels de ningú altre. I, què voleu que us digui, veient la gestió que ha fet Rajoy i dels diversos Governs espanyols - del PP però també del PSOE - davant de la crisi econòmica aquest no és un tema gens menor. I la història ens ha demostrat que no ens podem arriscar a subscriure cap tipus de pacte que depengui de la paraula donada per un Govern Espanyol que es demostra cada vegada més insolvent i incapaç davant dels mercats, d'Europa i de tothom. Per tant, podem acceptar cap pacte fiscal que no comporti tenir la clau de la caixa de tots els impostos que es generen a casa nostra? Si no ho heu fet encara, val la pena que mireu les declaracions d'Oriol Junqueras posteriors a la cimera de partits sobre el pacte fiscal. És molt difícil deixar-ho més clar!

Hi ha qui opina que precisament perquè es tracta d'una necessitat tant transcendental pel país l'hauríem de defensar amb la màxima unitat per part de les diverses forces polítiques. A mi em fa la impressió que aquells que posen la unitat dels partits com a condició ho fan més com a pretext per no tenir un posicionament clar que per cap altre motiu. El que cal és una voluntat majoritària, i aquesta ja hi és. Hi és quan les últimes enquestes ens diuen que més d'un 75% dels catalans estaria d'acord a decidir sobre els impostos que es generen a Catalunya o 82 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya aproven les conclusions per tal d'avançar cap a un model de finançament inspirat en el concert econòmic. Perquè no ens hi posem tenint en compte que hi ha tanta gent que pateix? No hauria de servir per això la política, per a trobar solucions als problemes de la gent?

diumenge, 10 de juny de 2012

Rescat! Bona o mala notícia?


Ahir el Ministre De Guindos va anunciar el rescat al sector financer espanyol, encara que no ho hagi presentat d'aquesta manera.  Un anunci ple de tan poca transparència i claredat, que no només alimenta la desconfiança  en aquest moments d’incertesa, sinó que significa una manca de respecte al conjunt de contribuents de l'Estat.

Cal destacar que aquest rescat presenta importants diferències respecte les injeccions de liquidesa als bancs espanyols dels passats mesos de desembre i febrer (quantitative easings), que estaven condicionats a la compra de títols de deute espanyol. L’Eurogrup, tal i com afirma a través del seu comunicat, passarà a condicionar amb aquest rescat la política de reestructuració i ordenació bancària que fins ara s’ha desenvolupat des del Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària (FROB).

Això implica que, en certa manera, el conjunt de contribuents que financen el FROB, una bona part dels quals dels Països Catalans, som els avaladors d’aquesta operació de rescat europeu al sector financer espanyol. Què implica això? Presenta més perills que oportunitats pel nostre país?

El Govern Espanyol consolida un procés involuntari de cessió de sobirania a les institucions europees iniciat el maig del 2010, mostra de la seva incapacitat de donar una resposta autònoma a les actuals amenaces. La desconfiança mostrada per les institucions europees respecte el Govern Espanyol hauria de ser pres en consideració pel conjunt de la societat catalana. Les institucions europees han posat en evidència que el principal problema de l’economia espanyola són els desajustos del sector financer i no d’altres que han centrat la política del Govern Espanyol durant els últims mesos.

Que aquests vents d'intervenció bufin al nostre favor dependrà de l'actitud que prengui el nostre Govern i el lideratge que adopti el President Mas. L’inici d'un procés explícit de supervisió europea de la política econòmica espanyola pot servir per a introduir una major racionalitat en la presa de decions que la que han demostrat els governs espanyols. Per això és imprescindible que Catalunya disposi d’una interlocució directa i fluïda amb les institucions europees. Si el nostre govern és capaç de liderar un procés d’interlocució directa amb les institucions europees i emprendre les mesures oportunes,  aquest procés d’intervenció de l’economia espanyola pot ser molt útil per a accelerar la tant anunciada ‘transició nacional’. Aquest rescat ens recorda que la sortida de l’actual crisi financera i econòmica que pateixen la majoria social de les catalanes i els catalans estarà més condicionat per les polítiques europees que per les espanyoles. Cal actuar en conseqüència, cal estar a l'alçada.

dissabte, 9 de juny de 2012

Massa polítics o massa populisme?

Fa una mica més d'un mes que es van fer públiques les dades d'un estudi que comptabilitzava el nombre de 'polítics' a l'Estat Espanyol en comparació a altres estats europeus. Per a contextualitzar-lo, cal saber que aquest estudi ha estat elaborat per assessors a la Presidència del Govern de Mariano Rajoy. I paradoxalment qui l'està distribuint amb més intensitat per la xarxa i a través de les seves assemblees són els col·lectius pròxims al 15M (indignats). Saber qui ha elaborat aquest estudi no desacredita els seus resultats, però si que ens aporta alguna pista sobre quines són les seves motivacions originals. Els estudis sovint també els carrega el diable. Especialment si es cuinen a l'entorn ideològic de la FAES.

No tinc prou dades per qüestionar la veracitat de les dades que presenta l'estudi. Fins i tot podríem arribar a concloure que hi ha massa persones dedicades a la tasca de representació política. I podríem qüestionar-ne també la bondat o les implicacions d'aquest fet. El que em nego rotundament és a sumar-me a la demagògia simplista. L'estudi és extremament pervers perquè obvia intencionadament dos aspectes que són essencials per a poder fer un anàlisi mínimament acurat. En primer lloc, es parla de persones dedicades a realitzar algun tipus de representació política - incloent els agents socials - però no es menciona el seu rendiment social - quina tasca fan, per a que serveix, qui és el seu rol social, etc -. De ben segur que podria ser millorable, i fins i tot, qüestionable. Però no oblidem que en molts casos són peces necessàries per a representar els nostres drets. La gran majoria de persones que conec que s'hi dedica no només es honesta sinó que es desviu per a fer aquesta feina el millor possible.

La segona realitat que obvia és que entre aquests 445.568 que es considera que es dediquen a la política molts d'ells no s'hi guanyen la vida ni estan finançant la seva dedicació a través de l'erari públic. Començant pels 65.896 regidors que s'hi comptabilitzen. Jo en conec uns quants de casa nostra. Creieu que realment viuen d'això? En la seva gran majoria representen candidatures en municipis petits. Per fer bé la seva feina han d'acabar traient molt temps de la seva vida professional i personal amb una remuneració - en el millor dels casos - que es pot considerar simbòlica per assistir als plens quan toca. I jo em pregunto: si això dignifica la feina de bona part de la societat civil i del tercer sector, com es que no ho fa de la política?

Definitivament no ens sabem explicar bé. La prova més evident la vaig viure en primera persona. Quan els meus amics van descobrir que tot i estar molt implicat a la vida política d'un partit no rebia cap tipus de contraprestació econòmica quedaren astorats. I crec que no em tenen en mal concepte ni em consideren una persona particularment interessada. Quan els hi vaig dir que el meu cas era més aviat la norma i no l'excepció ho reberen amb cert escepticisme. A partir d'aquell dia crec que és imprescindible que reivindiquem la tasca política sense complexos. Cal millorar la nostra democràcia, els seus sistemes de representació, i aquests poden ser més eficients. Cal exigir més responsabilitats a l'exercici dels càrrecs públics, així com molta més competència. Aquesta potser és la millor manera de reivindicar i no renunciar a la política com a eina per a millorar la realitat que ens envolta. I no crec que m'equivoqui gaire si us dic que aquesta renúncia és la que persegueixen els impulsors de l'estudi que comentàvem.

diumenge, 3 de juny de 2012

Gerontocràcia

Fa temps que penso que som una societat gerontocràtica. I això fa que, entre molts altres factors, ho tinguem força més difícil per ensortir-nos'en.  L'Institut d'Estudis Catalans defineix gerontocàcia com el 'Sistema polític i social en què el poder està en mans dels vells'. Ja fa uns anys que sabem que la mitjana d'edat de la nostra societat i del conjunt de societats europees serà cada vegada més alta. Tot i que aquest fet pugui resultar una amenaça per la sostenibilitat de l'actual sistema de pensions contributives, no m'estaria referint a un mer fenomen demogràfic. Tampoc em refereixo a una gerontocràcia en el sentit estrictament biològic del terme, sinó que quan parlo de gerontocràcia em refereixo al control per part dels defensors de l''status quo' i dels drets adquirits, que no són sempre precisament els més vells. La meva tesi és que la nostra societat està massa controlada per tots aquells que tot volen que continui igual. Són els adversaris més acèrrims a la urgent i imprescindible renovació shumpeteriana que ens cal com a país en uns moments com els actuals.  I aquest fet si que ens afecta sobretot als joves.

Perquè ho penso? Ho som més que les societats del nostre entorn? Estic convençut que si. Podria citar anècdotes, vivències, sensacions...però prefereixo remetre'm a tres indicadors comparatius d'àmbit europeu que, tot i no tenir cap valor científic ni demostratiu, poden aportar una certa objectivitat:

1) Taxa de natalitat. Des d'una perspectiva economicista la decisió de tenir un fill és potser la que reflecteix millor les perspectives de futur de les noves generacions. Segons el mapa d'Eurostat, Catalunya - i en menor mesura la resta de PPCC - s'estima que registrin els pròxims anys les caigudes de natalitat més fortes del conjunt d'Europa (superiors al 25%).

2) Atur juvenil. Malauradament aquest mapa queda ja un pèl desfasat, ja que actualment la taxa d'atur juvenil supera el 50%. Però explica part de les raons d'aquesta brutal caiguda de natalitat esperada. Si ens fixem en els colors, veurem que nostres registres s'assimilen amb els del sud d'Itàlia i Grècia. No és casual! El Govern del PSOE amb el consens dels agents socials van optar per temporalitzar el mercat de treball els anys 80 abans que tocar drets adquirits...i avui en veiem les conseqüències sobre els nostres joves.

3) Qualitat de l'ocupació. De fet, la generació més formada de la història ens trobem davant d'un dels mercats laborals amb menys demanda per a perfils qualificats a Europa. En aquest cas el mapa ens mostra el pes de l'ocupació en serveis intensius en coneixement - Knowledge Intensive Services - sobre l'ocupació total. Un panorama no massa esperançador per a joves enginyers, economistes, advocats, etc ni tampoc per al nostre sistema d'innovació.

El que han anomenat 'crisi sistèmica' - econòmica, política, social, etc. - ens aboca tard o d'hora a un canvi de règim, de model econòmic i social. Un canvi necessari que vindrà encapçalat per generacions majoritàriament joves. Crec que reivindicacions com les del moviment 15M tenen una component fonamentalment generacional, resultat de l'agregació d'expectatives professionals i personals frustrades. De nosaltres mateixos depèn que sapiguem aprofitar tota aquesta força en clau constructiva i naveguem com a país a favor d'aquests vents de canvi.