dimecres, 25 de juliol de 2012

Satisfacció continguda

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat per àmplia majoria que volem un nou model de finançament en el qual Catalunya disposi de 'la clau i la caixa'. La transacció votada favorablement per CiU, ICV-EUiA, ERC, Joan Laporta i (en bona part) per Ernest Maragall (PSC) deixa clar que 'La gestió tributària (exacció, gestió, recaptació, liquidació, revisió, sanció i inspecció) de tots els tributs suportats a Catalunya ha de correspondre a l'Agència Tributària de Catalunya, que n'ha d'ésser l'única administració responsable.'  i per altra banda que 'La Generalitat ha de disposar de plena capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots els impostos suportats a Catalunya'. Dos elements essencials per un canvi de model que garanteixi la nostra sobirania fiscal: nosaltres paguem, nosaltres decidim.

És un dia per estar contents? Jo crec que sí. Avui hem ajudat a construir una majoria favorable a la independència fiscal del nostre país. A traslladar al Parlament de Catalunya una majoria social que està convençuda que si gestionéssim els nostres propis recursos les coses anirien molt millor. Avui he tingut la sort de poder presenciar el Ple en directe i ha valgut molt la pena. És fàcil poder pensar que aquests debats parlamentaris formen part d'una seqüència de 'dies de la marmota', però avui he pogut constatar una evolució molt significativa del discurs polític respecte el debat estatutari. Cap grup parlamentari (cap!) nega les avantatges de gestionar els nostres recursos a l'hora de procurar millorar la nostra qualitat de vida. I una majoria amplíssima està d'acord en disposar de la nostra pròpia hisenda per fer-ho.

És un dia per celebrar? Home, doncs jo tampoc ho he celebrat. Aquest acord no deixa de ser un primer pas. Políticament molt important però, com ha dit Joan Herrera, que forma part de la 'política ficció'. La possibilitat que aquest acord del Parlament de Catalunya s'acabi aprovant al Congreso de los Diputados és més aviat remota (per ser suaus). Al meu entendre, això no invalida l'exercici que s'ha fet avui al Parlament de Catalunya. És precisament com més valor li donem al nostre 'dret a decidir' que més força tindrem per imposar el sentit de les nostres decisions. Però ara és un moment per a demanar-nos fermesa: precisament perquè preveiem el més que probable fracàs d'aquesta demanda al Govern Espanyol, cal començar a preparar-nos per instar a tots els independentistes (i nous independentistes fets pel camí) a no retardar més el que és l'etern 'pla B' per encara moltes forces polítiques. Començar a construir des d'ara mateix les bases del nostre propi Estat!

diumenge, 22 de juliol de 2012

Liquiditat vs Dignitat

Aquestes últimes hores el Govern ha obert la possibilitat que la Generalitat recorri al fons de liquiditat autonòmica per tal de fer front als venciments per fer front als venciments d'aquest 2012, que arriben a 5.700 milions d'euros. Recórrer al fons de liquiditat és, encara que es digui que seria temporal i s'hi afegeixin tots els matisos del món, ser rescatats pel Govern Espanyol i una conseqüent pèrdua de sobirania financera. Qui encara en tingui algun dubte, que faci un cop d'ull al Reial Decret Llei 12/2012, de 13 de juliol, que el regula. No cal ni llegir-ne totes les 14 pàgines, repassant-ne els articles del 4 al 8 podem trobar expressions prou eloqüents del que comporta. De l'article 4 en podem extreure expressions com 'La Comunidad Autónoma se someterá a los principios de prudencia financiera que se fijen por Resolución de la Secretaría General del Tesoro y Política Financiera.' o '(las CCAA) No podrán realizar operaciones instrumentadas en valores ni operaciones de crédito en el extranjero'. 

Malauradament la situació financera de la Generalitat és tant complexa que honestament costa recórrer als maximalismes per avaluar aquesta opció. Això ens posa en una situació força paradoxal: la setmana vinent ens podem trobar aprovant al Parlament quin model de finançament autonòmic volem per a Catalunya a la vegada que el nostre Govern s'acull al fons de liquiditat - per cert, finançat amb els nostres propis impostos - i cedeix a bona part de la seva sobirania financera al Govern Espanyol. El més dramàtic de tot plegat és que el Govern de la Generalitat no disposa de moltes altres alternatives al seu abast - la viabilitat del re-finançament, interior o exterior, dels passius de la Generalitat és certament baixa tot i que encara no inexistent - per garantir la seva solvència. I és que la preservació de la dignitat i la sobirania nacional no paga les nòmines a curt termini.

El que tampoc podem fer és actuar únicament condicionats per les nostres urgències. Actuar únicament fixant-nos en els venciments de finals d'any sense avaluar altres conseqüències és tant com hipotecar el nostre futur. I això ells (els espanyols) ho saben. L'economista i col·lega Salvador Garcia apunta algunes de les conseqüències que podria comportar la intervenció espanyola de Catalunya es mostra, amb raó i en base a l'experiència catalana recent, molt contundent. La intervenció suposa debilitar i desacreditar qualsevol moviment autodeterminista al nostre país, tot just quan comença a haver-hi una majoria social favorable a la independència. I no només en vers el Govern Espanyol, que ja es preocuparia prou de divulgar arreu la insolvència financera de les CCAA, sinó davant la comunitat internacional que cal que doni ens suport i reconegui la nostra causa. No és fàcil però... busquem alternatives? Que la liquiditat, ni un pragmatisme curtterminista, no ens faci traïdors.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Liquidació LOFCA 2010: l'espoli continua!

El passat dijous 12 de juliol el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas va publicar els resultats de la liquidació de l'actual model de finançament autonòmic de règim comú pel 2010, el seu segon any d'aplicació. Si els resultats de la liquidació del primer any d'aplicació (2009) no foren pas gaire espectaculars, els del 2010 encara semblen ser pitjors. Tal i com titulava en aquella blocada, la liquidació de l'any 2009 el model de finançament presentava unes millores en termes de finançament insuficient. Però no deixaven de ser unes millores: era una de les primeres vegades que a Catalunya se superava la mitjana de finançament per càpita entre les CCAA de règim comú. En concret, Catalunya se situava en un finançament per càpita - considerant la població sense ajustar -  de 102,3 (mitjana CCAA règim comú = 100). Malgrat tot, tal i com van constatar les últimes balances fiscals calculades pel Departament d'Economia i Coneixement, l'any 2009 el dèficit fiscal s'havia mantingut a nivells similars el que havia estat la mitjana dels últims anys.

La liquidació del 2010 no deixa ni aquest mínim marge per l'optimisme. El finançament per càpita de Catalunya al 2010 torna a estar per sota la mitjana de les CCAA de règim comú (98,9 sobre una mitjana de 100) tot i ser una de les CCAA que més aporta en termes de recaptació per càpita. És a dir, es perpetua  una absoluta irracionalitat fruit d'un model subjecte a la discrecionalitat de l'Estat: suportem una pressió fiscal major i rebem un finançament per càpita per sota de la mitjana. A la taula podem veure quina és la posició del finançament per càpita de les diverses CCAA de règim comú en relació a una mitjana de 100 a l'any 2010 (càlculs elaborats pel catedràtic de la UB Jordi Pons a partir de les dades de liquidació del model facilitades pel Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas):


Catalunya
98,9%
Galícia
111,6%
Andalusia
94,5%
Astúries
112,9%
Cantabria
122,8%
La Rioja
117,6%
Murcia
93,1%
Valencia
93,5%
Aragó
113,4%
Castella-La Manxa
104,4%
Canaries
88,6%
Extremadura
119,4%
Balears
99,8%
Madrid
94,4%
Castella i Lleo
117,1%
Mitjana CCAA Règim comú
100,0%


En una època en la que estem immersos en la negociació catalana per a una nova proposta de pacte fiscal, quina lliçó n'hauríem de treure? Doncs que qualsevol model de finançament en el qual no tinguem el control sobre la recaptació, la gestió, la inspecció i la liquidació de tots els impostos que generem comporta estar subjectes a resultats de finançament totalment imprevisibles i que són invariablement discriminatoris per Catalunya i pel conjunt de territoris dels Països Catalans. Si després d'analitzar aquestes dades encara pensem que a través d'un model de finançament de règim comú podem solucionar el nostre problema d'espoli fiscal o bé som enormement ignorants o enormement cínics. I si voleu que us digui la veritat, no sé quina de les dues coses és pitjor...


dissabte, 14 de juliol de 2012

Creuar les (no tan fines) línies vermelles

El Consell de Ministres d'ahir, presidit pel Rei Joan Carles I, va creuar unes quantes de les anomenades 'línies vermelles'. Fa molt temps que la situació econòmica és insostenible i que l'actitud del Govern Espanyol és insultant. Però les decisions que es van prendre ahir denoten o bé que són aliens a la indignació popular, que en són completament indiferents, o bé totes dues coses a la vegada. Com si, en el fons, tot el Govern Espanyol pensés el mateix que la diputada popular Andrea Fabra (foto) - que va etzibar un 'que se jodan' quan Rajoy anunciava la nova onada de retallades al Congrés - però encara mantinguessin una certa correcció política per 'decoro'. Molta gent es troba en una situació molt delicada. Aquestes mesures ataquen contra la línia de flotació de moltes famílies i petits negocis. I aquestes actituds, a més, poden ser l'espurna en un ambient que no dista gaire de ser de pre-revolta. Especialment des d'una perspectiva catalana.

Què va aprovar ahir el Consell de Ministres? En primer lloc l'increment dels tipus de l'IVA a partir de l'1 de setembre. Un augment del tipus general - del 18 al 21% - i del tipus reduït - del 8 al 10% -. Val la pena fer diverses consideracions al respecte. La primera és que un augment dels impostos sobre el consum és, per definició i per norma general, més efectiu en termes recaptatoris que un augment dels impostos directes però també més regressiu: els més pobres en queden relativament més desafavorits perquè gasten una proporció més alta de la seva renda i, per tant, paguen més impostos. Més discutibles són els efectes redistributius de l'aplicació dels diferents tipus d'IVA segons la teoria i l'evidència de la incidència fiscal... La segona és que aquest increment dels tipus d'IVA, en el cas que suposi una major recaptació, suposarà un increment del dèficit fiscal: l'Estat recaptarà més diners però aquest increment de recaptació anirà únicament a les arques de l'Administració Central. Aquesta és la millor manera que ha trobat l'Estat de 'reducir el déficit público y dinamizar la economía'.

El més greu de tot, però, és que la resta de mesures preses també suposen una acceleració en el procés de recentralització de l'Estat que ens fa retrocedir a pràctiques de caire pre-constitucional. Hi ha tants exemples que costa destacar-ne un per sobre dels altres. Fixar els objectius de dèficit per a les CCAA al 0,7% del PIB després d'haver flexibilitzat els objectius de dèficit pel conjunt de l'Estat suposa, per exemple, centrifugar encara més cap a les CCAA les ulteriors mesures d'austeritat de la despesa pública. Reduir unilateralment en un 30% el nombre de regidors és una mesura populista i d'un autoritarisme impropi de democràcia occidental - sense necessitat de valorar-ne la seva conveniència! -. I es liberalitzen, per exemple, els horaris comercials en un gest que més que afavorir la competitivitat el que s'està posant en situació d'avantatge són les grans superfícies amb major capacitat de cobertura horària. Posant en entredit models comercials que, com el català, miren d'afavorir el comerç de proximitat en els seus diversos formats.

El que ens hauríem de preguntar és: què ens cal que facin més per adonar-nos'en que aquesta gent no té cap mena de respecte per res? Fins a quin punt mantindrem aquesta resilència catalana a la humiliació política per part de l'Estat ? Necessitem una resposta contundent i unitària del país liderada pel nostre Govern. Les majories polítiques també comporten l'exercici d'una responsabilitat. Ja s'han creuat de forma evident masses línies vermelles i aquest procés no sembla tenir aturador. I no fer-ho ens converteix també en còmplices d'aquesta creixent involució i retrocés.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Perquè no podem esperar un any

Aquest dijous se celebra la segona cimera sobre el Pacte Fiscal. No s'està allargant tot plegat un pèl massa? Vaig tenir la sort - malgrat el malaguanyat final, fou un privilegi - de poder donar un cop de mà a les persones que en el seu moment negociaren el títol de finançament que s'incorporà a l'Estatut que el Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de l'any 2005. S'hi posà molta il·lusió i s'hi invertiren molts esforços a aconseguir un acord àmpliament majoritari al Parlament de Catalunya. I es fou, per part de molts, molt generós. En certa manera s'arribà a un text tipus 'Constitució Espanyola': s'hi podia sentir còmode tant algú que defensés el concert com qui considerés més adequat mantenir-se dins del règim comú. Malauradament, a diferència de la Constitució Espanyola, l'Estatut del 2005 es va negociar en un Parlament de Catalunya que prou feines té per preservar la sobirania reconeguda per la pròpia Constitució. I aquesta feble sobirania, així com una encara més feble unitat mantinguda pels principals partits catalans, explica en bona part un final lamentable. Potser per això, els qui vam viure-ho de més a prop som especialment escèptics. 

Per a que no se m'acusi de catastrofista, posem-nos en el millor dels escenaris des d'una perspectiva de país. Imaginem que s'assoleix un ampli acord al Parlament a través de l'estratègia 'constitucional' esmentada o bé amb aquests acords de 'geometria variable' que sembla que promourà CiU. Un cop haguem celebrat aquest 'èxit' començarà la negociació amb Madrid. Qualsevol persona que tingui mínimes nocions o intuïció política estarà d'acord amb mi que poden passar dues coses a Madrid: l'escenari A o l'escenari B. L'escenari A és que, essent coherents amb el que ja ens han recordat diversos dels seus líders en l'últim any, el Govern del PP es negui a negociar. L'escenari B és que aprovin un pacte fiscal tant descafeïnat que suposi pràcticament una continuïtat respecte el model de LOFCA vigent. Ja en coneixem els resultats no?

Amb aquest escenaris, algú podria preguntar-se: 'què hi fan doncs a la cimera si tots deuen compartir, amb matisos, el mateix diagnòstic?'. Des de la perspectiva d'un independentista participar a la cimera hauria de tenir com a mínim dos avantatges. El primer és ajudar a convèncer a tots aquells descreguts que pensen que l'encaix a Espanya encara és possible. A molts ens sembla que ja està més que demostrat. Però vinga, som-hi altra vegada! Una nova ocasió per denunciar l'espoli fiscal al qual estem sotmesos. La segona és treballar el consens començar a dotar-nos unilateralment d'estructures d'Estat. És a dir, començar a construir una estructura que capaciti a la Generalitat per a recaptar, liquidar, gestionar i inspeccionar tots els impostos. Garantir la primera avantatge a priori és difícil. Però la segona depèn de la voluntat del nostre Govern. Té suficients suports parlamentaris per fer-ho. Aviam si així en un futur podem evitar que situacions com aquestes es tornin a repetir i no tornem a deixar sols els catalans que han decidit dir prou - tècnicament justificable, políticament lamentable -. Seria una bona manera per poder explicar-ho a tots els que ja estem convençuts que la solució passa per l'Estat propi... i a molta gent que ho està passant molt malament, que no pot esperar un any i que no entendria que fan els polítics catalans 'una altra vegada perdent el temps amb acords que no arriben enlloc'.

dilluns, 9 de juliol de 2012

La millor proposició de llei de la història

Tinc pensada una nova proposta legislativa per a que l'aprovi el Ple del Parlament de Catalunya. Probablement la millor que haurà aprovat mai aquesta cambra. Una proposició clau per ajudar-nos a sortir d'aquesta crisi econòmica o, com a mínim, fer-ho amb una actitud molt més constructiva. Ja he batejat aquesta iniciativa: 'proposició de llei per al gravamen i la reglamentació de l'ús de les conjugacions verbals impersonals i expressions anàlogues'. Per a que ens quedi més clar, l'ús de conjugacions verbals impersonals es produeix quan algú comença una frase per 's'hauria de fer...', 'caldria...' i les expressions anàlogues són del tipus 'jo ja ho deia' o 'no hi ha res a fer, tot és un desastre'. Prestigiosos sociòlegs i psicòlegs internacionals han demostrat com aquestes expressions són manifestacions de malestar rarament associades a accions positives de transformació que generen fortes externalitats negatives sobre el seu entorn.

En base a aquest sòlida - tot i que un pèl vaga - evidència acadèmica, aquesta proposició de llei limitaria l'ús d'aquestes expressions regulant el comportament d'aquest tipus d'individus - popularment coneguts com a cenissus - i gravant l'abús de la conjugació impersonal de les diferents expressions verbals i expressions anàlogues. D'aquesta manera, aquests individus es veurien obligats a utilitzar la primera persona i a proposar solucions per a les múltiples situacions respecte a les quals demostren la seva disconformitat i incomoditat. El títol final de la proposició de llei també contempla incentius fiscals pels que assumeixin compromisos personals per a posar remei a les situacions denunciades. D'aquesta manera, l'aplicació d'aquesta proposició de llei preveu que molts dels actuals 's'hauria de fer...' es converteixin en 'em comprometo a...' o 'perquè no ho fem d'aquesta manera?'. Així mateix la memòria de justificació econòmica de la proposició de llei preveu que la seva aplicació reverteixi en pocs mesos els actuals índexs de pessimisme i 'mal rotllo' i el 87% de les queixes actuals acabin derivant en propopostes constructives. Addicionalment, aconseguiríem una font d'ingressos addicionals per a les afeblides finances de la Generalitat estimada en 300 milions d'euros.

Es preveu una forta oposició del col·legi professional de tertulians i de les tavernes de tarda amb un consum més intensiu de 'carajillos' (foto). Es podria establir una moratòria o bé facilitar un 'coaching' personalitzat per aquells casos de necessitat de transformació més extrema. Algú dubta, doncs, que seria la millor proposició de llei que pot aprovar el nostre Parlament?

divendres, 6 de juliol de 2012

El Pacte fiscal des del Cercle d'Economia

Dijous al vespre vaig tenir ocasió d'assistir al debat del Cercle d'Economia sobre el Pacte Fiscal a partir de l'Informe del CAREC. En certa manera ha estat un bon retrat de part de la societat catalana i de quines són les nostres debilitats a l'hora d'afrontar la negociació d'un nou nou model de finançament. Per si en tenia algun dubte, després de la taula rodona m'ha quedat clar que la negociació del pacte fiscal té una única funció: que molta més gent vegi que hem d'abandonar el més aviat possible l'Estat Espanyol. Les quatre intervencions que he pogut escoltar no fan ser massa optimistes sobre el futur del pacte fiscal, però sens dubte són un bon reflex d'una part de la nostra societat.

Salvador Alemany ha presidit la mesa com a president del CAREC. En les seves intervencions ha representat a la perfecció el sentiment de bona part de la classe dirigent - que no majoritària - del país.  Frases de l'estil 'Necessitem un canvi de model, però també el podríem aplicar de forma gradual'. 'Ja sabem que aquest canvi té poques possibilitats de prosperar, però hem de creure que és possible i buscar el consens per a defensar-lo amb més força' han caracteritzat el seu discurs. Tot plegat amb molt poc convenciment i que feia la impressió d'estar per sobre de tot preocupat per mirar d'evitar allò que sembla inevitable: el xoc de trens amb l'Estat.

A continuació ha intervingut el catedràtic espanyol Jesús Ruiz-Huerta. Ha representat el saber fer dels tecnòcrates espanyols. D'aquells qui sempre estan a l'altra banda de la taula de negociació. Ex-director de l'Institut d'Estudis Fiscals, fou el responsable de coordinar l'elaboració de les úniques balances fiscals de les CCAA amb l'Administració Central que s'han realitzat a l'Estat Espanyol. Ha estat lleugerament crític amb l'informe del CAREC, però no massa i sempre correcte i ponderat. No ha estat l'acadèmic espanyol, per sort o per desgràcia, qui ha hagut de dinamitar el concepte i la filosofia del pacte fiscal. Algú altre ho ha fet per ell.

Elisenda Paluzie ha representat el sentiment de l'independentisme econòmic català, que fins i tot tenia representants entre bona part del públic del Cercle. Els qui hem estat defensant des de fa més temps i amb més convenciment la necessitat del concert econòmic som els qui avui som més escèptics sobre les seves possibilitats que arribi a bon port. La gran contradicció actual de l'independentisme...

Per últim ha intervingut Antoni Zabalza. L'acadèmic català nascut a Linyola (Pla d'Urgell) ha exercit com a perfecte Secretari d'Estat d'Hisenda espanyol tot i fer ja molt temps que no exerceix el càrrec (en els governs socialistes de Felipe González). S'ha encarregat de desacreditar la proposta de pacte fiscal i qualsevol model inspirat en el concert econòmic amb arguments que es podrien considerar, com a mínim, de sorprenents. Els que més m'han sobtat són els que titllaven el concert econòmic de contrari al federalisme - un federalisme espanyol que amb prou feines existeix més enllà de l'Ebre i que demostrava ser més propi de plantejaments pre-europeistes de la dècada dels 80 -. Per no parlar de la mala imatge que ha afirmat que projectaríem a l'exterior si demostràvem que volíem trencar la unitat de la Agencia Española de Administración Tributaria.

En RESUM. Un dels acadèmics catalans ja s'ha encarregat de desacreditar una proposta que no ha calgut ni que l'acadèmic espanyol rebatés. Mentrestant la nostra classe dirigent més preocupada de no quedar atrapada enmig d'un xoc de trens amb l'Estat i de mantenir la centralitat. L'independentisme,  que no fa més que mirar-se aquest possible pacte amb força desgana i amb molt d'escepticisme. N'hem après de l'experiència...No sembla gaire prometedor tot plegat no? Malauradament és el que hem vist al Cercle d'Economia aquest dijous al vespre i el que retrata bona part de la societat i la política catalana. Motius per l'esperança: esforçar-nos per a que la societat catalana que no està representada al Cercle d'Economia - aquells que amb prou feines arriben a final de mes i no saben com ensortir-se'n - estigui encara més convençuda que ja n'hi ha prou del mateix color. Que no tenim més temps ni diners per perdre.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Perquè NO desitjo que perdi 'La Roja'

Aquest vespre es juga la final de l'Eurocopa 2012. Sóc independentista i no desitjo que perdi la selecció espanyola. Tampoc tinc un interès especial en que guanyi. La veritat és que no només no sento que sigui la meva selecció sinó que sóc de les moltes persones que se sentirien un pèl incòmodes davant les mostres d'espanyolitat que es probable que es desfermessin amb una eventual victòria de 'la Roja'. Però per mi voler evitar aquesta incomoditat no és un motiu suficient per desitjar la victòria d'Itàlia aquest vespre. De fet, és possible que potser no acabi ni veient el partit. Però fent un seguiment superficial de les xarxes socials te n'adones que aquesta no és l'actitud majoritària de l'independentisme. I modestament crec que potser ens ho hauríem de fer mirar. O, si més no, pensar-hi en termes una mica més racionals i menys passionals.

En primer lloc, perquè em costa imaginar que un projecte pugui arribar a ser guanyador i acabi convencent i essent majoritari definint-se de forma antagònica a una realitat ja existent. Com que l'independentisme ja és majoritari penso que, per coherència, hem de començar a canviar el nostre discurs. Potser ja és hora que els independentistes ens comencem a definir més a través del nostre projecte de futur i menys a través del nostre anti-espanyolisme. És un fet innegable que el desprestigi internacional creixent de l'Estat Espanyol, la seva discriminació explícita exercida en vers Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, o simplement les primes que cobraria la selecció espanyola en cas de victòria; alimenten noves vocacions secessionistes. Ara bé, cal que no oblidem que quan parlem de futbol estem parlant de sentiments de pertinença. Sentiments de pertinença que al cap i a la fi són precisament això: sentiments. Tinc amics, ex-alumnes, veïns que avui animaran la selecció espanyola perquè s'hi senten identificats. O bé perquè hi juguen molts jugadors del Barça o bé simplement perquè se senten espanyols. Quina necessitat tinc d'ofendre'ls brandant el meu anti-espanyolisme aquest vespre? No en tinc cap ganes ni cap necessitat. I és que, fins i tot des d'un punt de vista oportunista, ens interessa? Algun d'ells ja són independentistes i són claus per definir noves majories en els propers anys...

El politòleg Jordi Múñoz i Raül Tormos han publicat fa uns mesos un paper de treball molt interessant al Centre d'Estudis d'Opinió. Es diu 'Identitat o càlculs instrumentals? Anàlisi dels factors explicatius del suport a la independència' i en aquest cas el que m'agradaria destacar és més la seva metodologia de treball que pròpiament les seves conclusions. No és que les conclusions no siguin molt interessants: evidencien la importància de les motivacions econòmiques a l'hora de posicionar-se a  favor o en contra de la independència. Però resulta que aquestes motivacions de tipus econòmic pesen molt més entre els que identifica com a 'independentistes de preferència més feble'. La victòria del nostre projecte d'Estat Català vindrà a través d'aquests 'independentistes de preferència més feble'. Cal tenir-ho ben clar i recordar-ho cada dia. Alguns d'aquests probablement animaran a 'la Roja' avui. Val la pena ofendre'ls? Preferim amb la nostra actitud ajudar a que se sentin exclosos del nostre projecte? Com a mínim, pensem-hi! I no per això s'és menys independentista.

PS: Aquests dies tinc la visita d'un amic meu italià. Ell no vol que guanyi Itàlia perquè diu que no suporta que la gent no pari de parlar de futbol al tornar a casa i s'oblidi dels greus problemes que també té el seu país...