divendres, 6 de juliol de 2012

El Pacte fiscal des del Cercle d'Economia

Dijous al vespre vaig tenir ocasió d'assistir al debat del Cercle d'Economia sobre el Pacte Fiscal a partir de l'Informe del CAREC. En certa manera ha estat un bon retrat de part de la societat catalana i de quines són les nostres debilitats a l'hora d'afrontar la negociació d'un nou nou model de finançament. Per si en tenia algun dubte, després de la taula rodona m'ha quedat clar que la negociació del pacte fiscal té una única funció: que molta més gent vegi que hem d'abandonar el més aviat possible l'Estat Espanyol. Les quatre intervencions que he pogut escoltar no fan ser massa optimistes sobre el futur del pacte fiscal, però sens dubte són un bon reflex d'una part de la nostra societat.

Salvador Alemany ha presidit la mesa com a president del CAREC. En les seves intervencions ha representat a la perfecció el sentiment de bona part de la classe dirigent - que no majoritària - del país.  Frases de l'estil 'Necessitem un canvi de model, però també el podríem aplicar de forma gradual'. 'Ja sabem que aquest canvi té poques possibilitats de prosperar, però hem de creure que és possible i buscar el consens per a defensar-lo amb més força' han caracteritzat el seu discurs. Tot plegat amb molt poc convenciment i que feia la impressió d'estar per sobre de tot preocupat per mirar d'evitar allò que sembla inevitable: el xoc de trens amb l'Estat.

A continuació ha intervingut el catedràtic espanyol Jesús Ruiz-Huerta. Ha representat el saber fer dels tecnòcrates espanyols. D'aquells qui sempre estan a l'altra banda de la taula de negociació. Ex-director de l'Institut d'Estudis Fiscals, fou el responsable de coordinar l'elaboració de les úniques balances fiscals de les CCAA amb l'Administració Central que s'han realitzat a l'Estat Espanyol. Ha estat lleugerament crític amb l'informe del CAREC, però no massa i sempre correcte i ponderat. No ha estat l'acadèmic espanyol, per sort o per desgràcia, qui ha hagut de dinamitar el concepte i la filosofia del pacte fiscal. Algú altre ho ha fet per ell.

Elisenda Paluzie ha representat el sentiment de l'independentisme econòmic català, que fins i tot tenia representants entre bona part del públic del Cercle. Els qui hem estat defensant des de fa més temps i amb més convenciment la necessitat del concert econòmic som els qui avui som més escèptics sobre les seves possibilitats que arribi a bon port. La gran contradicció actual de l'independentisme...

Per últim ha intervingut Antoni Zabalza. L'acadèmic català nascut a Linyola (Pla d'Urgell) ha exercit com a perfecte Secretari d'Estat d'Hisenda espanyol tot i fer ja molt temps que no exerceix el càrrec (en els governs socialistes de Felipe González). S'ha encarregat de desacreditar la proposta de pacte fiscal i qualsevol model inspirat en el concert econòmic amb arguments que es podrien considerar, com a mínim, de sorprenents. Els que més m'han sobtat són els que titllaven el concert econòmic de contrari al federalisme - un federalisme espanyol que amb prou feines existeix més enllà de l'Ebre i que demostrava ser més propi de plantejaments pre-europeistes de la dècada dels 80 -. Per no parlar de la mala imatge que ha afirmat que projectaríem a l'exterior si demostràvem que volíem trencar la unitat de la Agencia Española de Administración Tributaria.

En RESUM. Un dels acadèmics catalans ja s'ha encarregat de desacreditar una proposta que no ha calgut ni que l'acadèmic espanyol rebatés. Mentrestant la nostra classe dirigent més preocupada de no quedar atrapada enmig d'un xoc de trens amb l'Estat i de mantenir la centralitat. L'independentisme,  que no fa més que mirar-se aquest possible pacte amb força desgana i amb molt d'escepticisme. N'hem après de l'experiència...No sembla gaire prometedor tot plegat no? Malauradament és el que hem vist al Cercle d'Economia aquest dijous al vespre i el que retrata bona part de la societat i la política catalana. Motius per l'esperança: esforçar-nos per a que la societat catalana que no està representada al Cercle d'Economia - aquells que amb prou feines arriben a final de mes i no saben com ensortir-se'n - estigui encara més convençuda que ja n'hi ha prou del mateix color. Que no tenim més temps ni diners per perdre.