diumenge, 1 de juliol de 2012

Perquè NO desitjo que perdi 'La Roja'

Aquest vespre es juga la final de l'Eurocopa 2012. Sóc independentista i no desitjo que perdi la selecció espanyola. Tampoc tinc un interès especial en que guanyi. La veritat és que no només no sento que sigui la meva selecció sinó que sóc de les moltes persones que se sentirien un pèl incòmodes davant les mostres d'espanyolitat que es probable que es desfermessin amb una eventual victòria de 'la Roja'. Però per mi voler evitar aquesta incomoditat no és un motiu suficient per desitjar la victòria d'Itàlia aquest vespre. De fet, és possible que potser no acabi ni veient el partit. Però fent un seguiment superficial de les xarxes socials te n'adones que aquesta no és l'actitud majoritària de l'independentisme. I modestament crec que potser ens ho hauríem de fer mirar. O, si més no, pensar-hi en termes una mica més racionals i menys passionals.

En primer lloc, perquè em costa imaginar que un projecte pugui arribar a ser guanyador i acabi convencent i essent majoritari definint-se de forma antagònica a una realitat ja existent. Com que l'independentisme ja és majoritari penso que, per coherència, hem de començar a canviar el nostre discurs. Potser ja és hora que els independentistes ens comencem a definir més a través del nostre projecte de futur i menys a través del nostre anti-espanyolisme. És un fet innegable que el desprestigi internacional creixent de l'Estat Espanyol, la seva discriminació explícita exercida en vers Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, o simplement les primes que cobraria la selecció espanyola en cas de victòria; alimenten noves vocacions secessionistes. Ara bé, cal que no oblidem que quan parlem de futbol estem parlant de sentiments de pertinença. Sentiments de pertinença que al cap i a la fi són precisament això: sentiments. Tinc amics, ex-alumnes, veïns que avui animaran la selecció espanyola perquè s'hi senten identificats. O bé perquè hi juguen molts jugadors del Barça o bé simplement perquè se senten espanyols. Quina necessitat tinc d'ofendre'ls brandant el meu anti-espanyolisme aquest vespre? No en tinc cap ganes ni cap necessitat. I és que, fins i tot des d'un punt de vista oportunista, ens interessa? Algun d'ells ja són independentistes i són claus per definir noves majories en els propers anys...

El politòleg Jordi Múñoz i Raül Tormos han publicat fa uns mesos un paper de treball molt interessant al Centre d'Estudis d'Opinió. Es diu 'Identitat o càlculs instrumentals? Anàlisi dels factors explicatius del suport a la independència' i en aquest cas el que m'agradaria destacar és més la seva metodologia de treball que pròpiament les seves conclusions. No és que les conclusions no siguin molt interessants: evidencien la importància de les motivacions econòmiques a l'hora de posicionar-se a  favor o en contra de la independència. Però resulta que aquestes motivacions de tipus econòmic pesen molt més entre els que identifica com a 'independentistes de preferència més feble'. La victòria del nostre projecte d'Estat Català vindrà a través d'aquests 'independentistes de preferència més feble'. Cal tenir-ho ben clar i recordar-ho cada dia. Alguns d'aquests probablement animaran a 'la Roja' avui. Val la pena ofendre'ls? Preferim amb la nostra actitud ajudar a que se sentin exclosos del nostre projecte? Com a mínim, pensem-hi! I no per això s'és menys independentista.

PS: Aquests dies tinc la visita d'un amic meu italià. Ell no vol que guanyi Itàlia perquè diu que no suporta que la gent no pari de parlar de futbol al tornar a casa i s'oblidi dels greus problemes que també té el seu país...