dimarts, 10 de juliol de 2012

Perquè no podem esperar un any

Aquest dijous se celebra la segona cimera sobre el Pacte Fiscal. No s'està allargant tot plegat un pèl massa? Vaig tenir la sort - malgrat el malaguanyat final, fou un privilegi - de poder donar un cop de mà a les persones que en el seu moment negociaren el títol de finançament que s'incorporà a l'Estatut que el Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de l'any 2005. S'hi posà molta il·lusió i s'hi invertiren molts esforços a aconseguir un acord àmpliament majoritari al Parlament de Catalunya. I es fou, per part de molts, molt generós. En certa manera s'arribà a un text tipus 'Constitució Espanyola': s'hi podia sentir còmode tant algú que defensés el concert com qui considerés més adequat mantenir-se dins del règim comú. Malauradament, a diferència de la Constitució Espanyola, l'Estatut del 2005 es va negociar en un Parlament de Catalunya que prou feines té per preservar la sobirania reconeguda per la pròpia Constitució. I aquesta feble sobirania, així com una encara més feble unitat mantinguda pels principals partits catalans, explica en bona part un final lamentable. Potser per això, els qui vam viure-ho de més a prop som especialment escèptics. 

Per a que no se m'acusi de catastrofista, posem-nos en el millor dels escenaris des d'una perspectiva de país. Imaginem que s'assoleix un ampli acord al Parlament a través de l'estratègia 'constitucional' esmentada o bé amb aquests acords de 'geometria variable' que sembla que promourà CiU. Un cop haguem celebrat aquest 'èxit' començarà la negociació amb Madrid. Qualsevol persona que tingui mínimes nocions o intuïció política estarà d'acord amb mi que poden passar dues coses a Madrid: l'escenari A o l'escenari B. L'escenari A és que, essent coherents amb el que ja ens han recordat diversos dels seus líders en l'últim any, el Govern del PP es negui a negociar. L'escenari B és que aprovin un pacte fiscal tant descafeïnat que suposi pràcticament una continuïtat respecte el model de LOFCA vigent. Ja en coneixem els resultats no?

Amb aquest escenaris, algú podria preguntar-se: 'què hi fan doncs a la cimera si tots deuen compartir, amb matisos, el mateix diagnòstic?'. Des de la perspectiva d'un independentista participar a la cimera hauria de tenir com a mínim dos avantatges. El primer és ajudar a convèncer a tots aquells descreguts que pensen que l'encaix a Espanya encara és possible. A molts ens sembla que ja està més que demostrat. Però vinga, som-hi altra vegada! Una nova ocasió per denunciar l'espoli fiscal al qual estem sotmesos. La segona és treballar el consens començar a dotar-nos unilateralment d'estructures d'Estat. És a dir, començar a construir una estructura que capaciti a la Generalitat per a recaptar, liquidar, gestionar i inspeccionar tots els impostos. Garantir la primera avantatge a priori és difícil. Però la segona depèn de la voluntat del nostre Govern. Té suficients suports parlamentaris per fer-ho. Aviam si així en un futur podem evitar que situacions com aquestes es tornin a repetir i no tornem a deixar sols els catalans que han decidit dir prou - tècnicament justificable, políticament lamentable -. Seria una bona manera per poder explicar-ho a tots els que ja estem convençuts que la solució passa per l'Estat propi... i a molta gent que ho està passant molt malament, que no pot esperar un any i que no entendria que fan els polítics catalans 'una altra vegada perdent el temps amb acords que no arriben enlloc'.