dimarts, 28 d’agost de 2012

Fons de 'Liquidació' Autonòmica

Avui el Govern ha fet públic que demanarà 5.023 milions d'euros al Fons de Liquiditat Autonòmica. Un fet que, tot i no representar cap novetat, el podríem considerar igualment paradoxalment indignant. Un govern que estima que té un dèficit fiscal de 16.409 milions d'euros amb el sector públic central i que ha de suportar els incompliments reiterats de disposicions estatutàries per part del Govern Espanyol ha de demanar suport a aquest mateix Govern Espanyol per a poder garantir la seva liquiditat.  Per a poder pagar les nòmines dels nostres bombers, per exemple, vaja. Fins aquí podríem estar indignats però, des del nostre pragmatisme ingenu, podríem arribar a considerar que aquesta és línia de crèdit preferent relativament còmode per poder sortir endavant. En definitiva, una de les últimes prerrogatives que tenim com a CA. Podríem pensar 'ens espolien, però encara podem endeutar-nos més en bones condicions...aprofitem-ho, siguem pràctics!'. Podríem arribar a considerar aquesta línia argumental si demanar aquests milions d'euros no anessin acompanyats d'una sèrie de condicions.

Avui al fer l'anunci el Portaveu del Govern, el Sr Francesc Homs, ha dit que el govern ha acordat demanar el fons de liquiditat 'sense condicions polítiques'. Malauradament, això no depèn del Sr Homs, ni del govern, ni del Parlament de Catalunya. Les condicions per acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmica queden regulades en el Real Decreto-ley 21/2012, de 13 de julio, de medidas de liquidez de las Administraciones públicas y en el ámbito financiero. Essent encara una mica més ingenus, podríem arribar a considerar que les condicions que queden regulades al Real Decret són merament tècniques i no tenen transcendència política. Destaquem-ne alguns articles aviam si és veritat:

Ens obliguen a informar mensualment de la tresoreria de la Generalitat...

'Artículo 5.2
(...) En los cinco primeros días hábiles de cada mes la Comunidad Autónoma enviará al  Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas las actualizaciones que correspondan de la información contenida en el plan de tesorería.'

El Govern Espanyol té capacitat per a modificar les nostres previsions pressupostàries...

'Artículo 7.3
En el caso de que el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas detecte riesgos de incumplimiento o incumplimiento de las medidas del plan de ajuste, propondrá su modificación con la adopción de nuevas medidas (...)'

El Govern Espanyol podrà tutelar la situació pressupostària de la Generalitat...

'Artículo 8.1
1. Cuando la Intervención General de la Administración del Estado envíe una misión de control ésta tendrá como objetivo concretar el diagnóstico de la situación financiera de la Comunidad Autónoma (...)'

Aquestes condicions no tenen implicacions polítiques? Una cosa és que ens diguin que ara no hem de filar tant prim o que no hi havia més opció...però no m'agrada escoltar del govern del meu país ni mentides ni mitges mentides. Perquè em recorden massa al que ha fet el Govern Espanyol els últims mesos negant la necessitat d'un rescat europeu. Acollir-se a aquest fons suposa indiscutiblement una cessió de sobirania financera per part de la Generalitat cap a l'Estat. I una oportunitat per part del Govern Espanyol per a continuar amb la seva política de recentralització i liquidació de l'Estat de les autonomies.

Ara bé, cal evitar la temptació de caure en la demagògia i ser molt conscients que la situació financera de la Generalitat ja fa molt temps que és molt delicada. Des d'aquestes declaracions d'Oriol Pujol ha passat més d'un any i mig i la situació des de llavors més aviat a empitjorat. Només em queda el dubte de pensar si realment aquesta ha estat una solució d'últim recurs i no en podríem haver trobat d'altres políticament menys galdoses per salvar la situació. El que si que sé segur és que si el govern hagués pactat els pressupostos 2012 amb ERC en comptes de fer-ho amb el PP probablement comptaríem amb 1.000 milions d'euros en ingressos addicionals. Tindríem una situació igualment fotuda, però no tant com ara...i amb uns costos dels ajustos pressupostaris una mica més ben 'repartits'...

dimarts, 21 d’agost de 2012

Burgesia catalana i...independentista?

Avui he tingut ocasió de llegir l'article d'avui del diari EL PAIS 'La lucha final de la burguesía catalana'. El que m'ha interessat més són les reaccions que ha suscitat a la xarxa, més que no pas el seu contingut en si. El seu contingut conté algunes reflexions interessants però també d'altres consideracions  que considero molt inexactes. Al meu entendre, l'article és una reflexió pretesament objectiva sobre l'independentisme català feta per un espanyol progressista, amb tot el que això comporta. Analitzar la realitat política catalana des d'una òptica bipartidista o considerar CiU com un partit elitista sense una base electoral estable en denota un coneixement més aviat pobre. 

Però l'observació més interessant la trobem en un destacat de l'article: 'Los que mandan son unos 400. La independencia consolidaría la hegemonía de esta élite tradicional'. Suposem que això sigui veritat. Acceptem, tot i que ho consideri un reduccionisme excessiu, que l'auge recent de l'independentisme sigui causat per aquesta 'sortida de l'armari' de la burgesia catalana cap a un independentisme cada vegada més explícit. Assumim, fins i tot, que aquest nou independentisme estigui únicament motivat estrictament per interessos de classe. En el cas que tot això fos veritat, fins i tot sense cap tipus de matís, quin seria el problema? Jo no n'hi veig cap de problema, més aviat em semblaria una notícia digne de celebrar per part de tots els independentistes.

No sóc tant agosarat ni tant savi com per posar-hi una data, però tot sembla indicar que els pròxims anys seran claus per decidir quin volem que sigui el futur del nostre país. Consolidar un independentisme majoritari vol dir compartir un objectiu instrumental amb una mostra cada vegada més representativa de la nostra societat, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. No vol dir que una majoria de la població automàticament dóna raó i cedeix tota legitimitat política als qui fa anys que ja som independentistes convençuts. Les coses no funcionen així, desenganyem-nos. Seria lògic, per tant, que qui ha ostentat el poder durant tants anys el vulgui mantenir. I seria una bona notícia que ara comencés a veure la independència com la única oportunitat.

Ser independentista no vol dir haver de compartir ni defensar els ideals polítics de la burgesia catalana, però si ser conscient que formen part del nostre país i del seu procés d'alliberament. La independència, en certa manera, ha de ser el lema de la gran manifestació política, social i econòmica permanent que viurà el nostre país en els propers anys. I cal que fem el possible que s'hi senti còmode com més gent millor. Des dels que somiem amb la república de la justícia social als qui aspiren a un nou estat català liberal. Només així construirem majories sòlides. La independència no ens aportarà cap solució ni cap recepta, però precisament ens donarà el dret a escollir-la entre tots en llibertat. Perquè no comencem  aquest 11 de setembre?

dilluns, 6 d’agost de 2012

La geometria del país no pot ser variable

Aquests últims dies hem assistit a un seguit de declaracions públiques de dirigents de CDC que reivindiquen de forma força explícita la via de la independència i de la creació d'un Estat propi com a alternativa. Una alternativa independentista, tant en la carta enviada per Oriol Pujol als militants com en les declaracions de Josep Rull, que encara es planteja com a alternativa d'últim recurs però que, tenint en compte la insostenbilitat de l'actual situació política i econòmica, no deixa de ser un matís formal. Un gir independentista que ja es va començar apuntar a l'últim Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya.

És lògic que molts dels qui fa temps (o no en fa tant) ens considerem desacomplexadament independentistes ens ho mirem amb escepticisme. La història política recent i la possible proximitat d'uns comicis al Parlament de Catalunya ens pot fer dubtar, fins i tot, de fins a quin punt estem presenciant un moviment tàctic o estratègic. O si l'interès electoral prima o no prima per sobre els interessos de país. Tot i ser consideracions lògiques i legítimes que ens aconsellen prudència a l'hora de valorar aquests posicionaments, deixeu-me fer-me una pregunta més senzilla: és bo o no és bo pel país i per tots els qui en formem part que el partit amb major suport electoral faci passos cap a un independentisme cada vegada més desacomplexat? Jo crec que, sense cap mena de dubte, és molt positiu. Per sort, l'independentisme ja no és un espai polític monopolitzable.

Aquests posicionaments han avançat en paral·lel al que alguns mitjans de comunicació consideren un possible acostament de CiU i ERC. Semblaria que la formació que dóna suport al Govern li interessaria comptar amb un suport estable com el nostre per encara la última part de la legislatura. És innegable que, si s'arribés a concretar, hauria de suposar un canvi de rumb a la legislatura tal i com l'ha plantejat el Govern. No és el lloc ni el moment de concretar quins canvis caldria que es produissin, però penso que hi ha un canvi d'escenari que és indispensable. No entraré a l'estèril discussió de si el Govern ha comptat amb uns suports parlamentaris que responien a una geometria variable o no. Tampoc crec que valgui la pena - per massa obvi - fer una anàlisi cost-benefici pel país dels pactes recents de CiU amb el PP. Pactes gràcies als quals el PP ha obtingut l'alcaldia de grans ciutats metropolitanes o que han facilitat la vice-presidència de la CCMA a notabilíssims dirigents populars. El que crec que si que val la pena deixar clar és que aquests pactes són incompatibles amb una agenda autodeterminista. La geometria que necessita el país no és variable. Com es pot pactar amb els mateixos que ens estan menyspreant cada dia? Ningú ho entendria, ni em sembla que tampoc ho faria la gent d'ERC. Comencem per aquí doncs?