dilluns, 6 d’agost de 2012

La geometria del país no pot ser variable

Aquests últims dies hem assistit a un seguit de declaracions públiques de dirigents de CDC que reivindiquen de forma força explícita la via de la independència i de la creació d'un Estat propi com a alternativa. Una alternativa independentista, tant en la carta enviada per Oriol Pujol als militants com en les declaracions de Josep Rull, que encara es planteja com a alternativa d'últim recurs però que, tenint en compte la insostenbilitat de l'actual situació política i econòmica, no deixa de ser un matís formal. Un gir independentista que ja es va començar apuntar a l'últim Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya.

És lògic que molts dels qui fa temps (o no en fa tant) ens considerem desacomplexadament independentistes ens ho mirem amb escepticisme. La història política recent i la possible proximitat d'uns comicis al Parlament de Catalunya ens pot fer dubtar, fins i tot, de fins a quin punt estem presenciant un moviment tàctic o estratègic. O si l'interès electoral prima o no prima per sobre els interessos de país. Tot i ser consideracions lògiques i legítimes que ens aconsellen prudència a l'hora de valorar aquests posicionaments, deixeu-me fer-me una pregunta més senzilla: és bo o no és bo pel país i per tots els qui en formem part que el partit amb major suport electoral faci passos cap a un independentisme cada vegada més desacomplexat? Jo crec que, sense cap mena de dubte, és molt positiu. Per sort, l'independentisme ja no és un espai polític monopolitzable.

Aquests posicionaments han avançat en paral·lel al que alguns mitjans de comunicació consideren un possible acostament de CiU i ERC. Semblaria que la formació que dóna suport al Govern li interessaria comptar amb un suport estable com el nostre per encara la última part de la legislatura. És innegable que, si s'arribés a concretar, hauria de suposar un canvi de rumb a la legislatura tal i com l'ha plantejat el Govern. No és el lloc ni el moment de concretar quins canvis caldria que es produissin, però penso que hi ha un canvi d'escenari que és indispensable. No entraré a l'estèril discussió de si el Govern ha comptat amb uns suports parlamentaris que responien a una geometria variable o no. Tampoc crec que valgui la pena - per massa obvi - fer una anàlisi cost-benefici pel país dels pactes recents de CiU amb el PP. Pactes gràcies als quals el PP ha obtingut l'alcaldia de grans ciutats metropolitanes o que han facilitat la vice-presidència de la CCMA a notabilíssims dirigents populars. El que crec que si que val la pena deixar clar és que aquests pactes són incompatibles amb una agenda autodeterminista. La geometria que necessita el país no és variable. Com es pot pactar amb els mateixos que ens estan menyspreant cada dia? Ningú ho entendria, ni em sembla que tampoc ho faria la gent d'ERC. Comencem per aquí doncs?