dissabte, 29 de setembre de 2012

Sobre alçar el vol (i altres metàfores)

Des del passat 11 de setembre a molts ens sembla que estem vivint un somni. Potser per això una persona com jo, molt poc procliu a les metàfores poètiques, s'hi veu abocat: sembla talment com si la majoria de la societat catalana haguéssim decidit iniciar el vol i exercir la nostre pròpia llibertat com a poble. El simbolisme i les metàfores col·lectives, en la mesura que configuren marcs conceptuals, mai són neutres - encara que potser no siguin allò més important -. Potser per això coincideixo amb l'escriptora Eva Piquer en preferir les metàfores aereo-avícoles a les metàfores marineres. Trobo més adient (i suggerent!) imaginar la nostra societat com un estol d'ocells que com un vaixell que ha de superar una tempesta i arribar a bon port.

No vull imaginar el meu país com un poble atemorit que s'amuntega al fons de les bodegues d'un vaixell esperant que algun timoner hagi escollit la ruta més adequada per superar l'actual tempesta. Sinó d'un poble que va sent conscient de les seves possibilitats, de la seva capacitat de volar, a mesura que va perdent la por a les alçades de les moltes noves i diverses responsabilitats. Vull imaginar-me el meu país com un poble que s'alça per sobre de les seves pors, prejudicis, victimismes autocomplaents i els plans de mirada curta.

M'agrada imaginar-me el meu país com un col·lectiu de ciutadans lliures que prenen conscientment decisions col·lectives. Un país que sempre ha confiat en el respecte a la llibertat individual a la vegada que en la capacitat de cooperació i auto-organització de la seva societat civil. I que històricament ha fugit de qualsevol tipus de clientelisme, de pensament únic o de lideratge messiànic - vinguessin d'on vinguessin -. Sabíeu que en un estol no hi ha cap líder que prengui decisions per la resta? un estol és un sistema descentralitzat on la pròpia interacció entre ocells veïns en governa la forma i el moviment. En un estol d'individus lliures tothom és el seu propi timoner a la vegada que també actua en clau col·lectiva.

La llibertat, en el seu sentit més original, es pot entendre de moltes maneres i la trobem gairebé més en el 'com fem la ruta' que no en 'on fixem el nostre destí': de fet, un poble lliure mai assoleix les seves fites sinó que no para de buscar-ne de noves que millorin el seu present. I això, en certa manera, també es pot veure reflectit en les nostres metàfores. Tal i com apuntava molt encertadament el periodista Roger Tugas l'independentisme, com a plena expressió de la llibertat del nostre poble, tampoc és neutral ni tots l'entenem de la mateixa manera. Encara que compartim, afortunadament, bona part dels objectius. I la manera, en bona mesura, també la decidirem el proper 25 de novembre. 

dissabte, 22 de setembre de 2012

10 dades per combatre la por

Un cop la societat catalana (i l'espanyola) ha començat a entendre el significat d'una manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, comencen a aparèixer les primeres reaccions. Per bona part dels espanyols, admetre que a Catalunya hi ha una voluntat majoritària que és favorable a la independència és un trauma patriòtic de difícil digestió. Xavier Sala-i-Martin, en la seva recent blocada 'la Recerca de la Felicitat', compara amb encert la reacció de bona part dels espanyols amb el comportament d'un marit possessiu davant d'una situació de divorci. I ara hem entrat ja en el que ell anomena la batalla psicològica: fomentar la por entre els catalans negativitzant al màxim efectes econòmics derivats de la independència. El futur d'alternatives mai preses és un terreny abonat per a cultivar la por. Tant se val que siguin arguments poc sòlids o poc contrastats: com que ningú pot afirmar amb seguretat absoluta què passarà, provar d'espantar és relativament fàcil. I encara ho és més intentar fer-ho amb els capitals: generar un clima d'inestabilitat associat a la independència és l'arma més poderosa que el Govern Espanyol ha començat a utilitzar de manera totalment irresponsable. Com apunta Enric Canela a la seva blocada, 'ens toca donar confiança al capital (...) sense refredar les expectatives que els independentistes tenim'. Ens cal, doncs, començar a explicar a empresaris, autònoms, treballadors...(a tothom) que la independència no només és econòmicament viable, sinó econòmicament desitjable per a les butxaques de tots. De raons i dades objectives ens en sobren: ara cal explicar-les i fer-les conèixer amb la seguretat que aporta el rigor als qui estem convençuts que tenim la raó. Com diu el professor de política econòmica Daniel Albalate a un article d'avui a l'Econòmic 'Catalunya té tradició deliberativa com a nació democràtica i parlamentària i ha d'entomar el repte llançat pels arguments de la por, i ho ha de fer amb rigor i serenor'. Començo amb deu dades - amb els corresponents enllaços a les fonts corresponents - doncs, amb la voluntat que n'arribin a ser més de 100...

DADA 1. Sovint en aquests debats s'obvia el cost d'oportunitat de continuar sent espanyols. Continuar sent espanyols surt car, molt car. Segons les últimes balances fiscals calculades pel Govern, cada català ha aportat més de 2.200 eur a fons perdut a Espanya cada any. És a dir, moltes famílies en plena crisi han de pagar una doble hipoteca: la del seu pis i la d'Espanya.

DADA 2. En bona part aquest dèficit fiscal està causat per un mal sistema de finançament, però també per una inversió de l'Estat a Catalunya notablement inferior al que ens correspondria per pes econòmic. Segons l'anàlisi recent de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga, la inversió pública liquidada a l’EURAM (eix mediterrani) ha estat la més petita entre les diferents comunitats de l’Estat Impedint, per exemple, que es desenvolupi el Corredor Mediterrani, que s'estima que generaria un creixement addicional del 3,86% del PIB al País Valencià i de l'1,94% a Catalunya segons l'estudi encarregat per l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).

DADA 3. El dèficit fiscal també té una derivada en el balanç de Catalunya a la Seguretat Social. Segons la Balança Fiscal del Sistema de Seguretat Social Català amb l'Administració Central encarregada pel Cercle d'Estudis Sobiranistes a les professores Elisenda Paluzie i Guadalupe Souto en el període analitzat (2004-2007) gairebé el 15% de les cotitzacions no s'utilitzaren per pagar prestacions a Catalunya. Per tant, s'afirma que 'així com un sistema de seguretat social català podria garantir-se des del primer moment per la seva naturalesa de repartiment, el valor mitjà de la pensió a Catalunya podria ésser significativament superior a l’actual si hom té en compte les dades aportades per aquest estudi. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un Sistema de Seguretat Social propi hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals'.

DADA 4. Però...i si els espanyols s'enfaden? Si ens fan un boicot comercial com ho suportarien les empreses catalanes? Els professors Xavier Cuadras i Modest Guinjoan aborden aquesta pregunta al seu llibre 'Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència'. Un exercici d'estimar els possibles diferents escenaris d'un hipotètic boicot comercial espanyol en cas de proclamar la independència en base a l'experiència internacional. Conclusions: ni en el pitjor dels escenaris possibles el cost d'un hipotètic boicot comercial - 40% de caiguda de les vendes a consumidor final espanyol i del 20% de les vendes a empreses espanyoles - la caiguda del PIB s'acostaria al perjudici que ens suposa anualment el dèficit fiscal (8,5% del PIB de mitjana anual en els últims anys).

DADA 5. Aquests resultats són la conseqüència de l'alt grau d'obertura comercial catalana, que ens fa menys depenents del mercat espanyol. Però és que resulta que l'actual crisi econòmica afebleix especialment la demanda interna espanyola i fa que encara ho siguem més. L'estudi de Cuadras i Guinjoan fou fet amb dades de la Taula Input-Output 2005, però actualment el grau de dependència és molt menor: segons dades recents d'ACC10durant el primer trimestre de 2012 Catalunya ha venut més al món - un 54,4 % - que  a la resta de l’Estat espanyol - amb un 45,6% -.

DADA 6. I si ens 'enfadéssim' nosaltres? Una separació poc amistosa seria evidentment perjudicial per a Catalunya però sens dubte també ho seria per la resta d'Espanya. Tal i com mostren les dades del Projecte C-Interreg, Catalunya també és un dels principals compradors de la resta de territoris de l'Estat. Tindria sentit un 'divorci' traumàtic per cap de les parts? Oi que no?

DADA 7. Per altra banda, una de les altres observacions que venen des d'Espanya és que ens 'deixaríem perdre' el gran mercat espanyol i seriem un estat petit i massa dèbil. Aquesta visió la podríem titllar, com a mínim, d'anacrònica.  La creixent globalització dels mercats i l'alta correlació entre el creixement i l'activitat comercial, fa que la reduïda dimensió dels estats presenti més avantatges que costos actualment. Aquestes tesis, defensades pels prestigiosos professors Alberto Alesina i Enrico Spolaore, les contrastàrem amb els professors Elisenda Paluzie i Daniel Tirado avaluant per la Fundació Irla el comportament econòmic dels estats de la EU-27 durant els últims anys. Els resultats foren que els estats petits, ceteris paribus, se'n surten més bé!

DADA 8. Suposo que fou en part per aquestes tesis que Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, afirmà fa poc més d'un any en una entrevista a la revista CAPITAL que 'Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món'.

DADA 9. També se'ns diu que la independència de Catalunya comportaria la prèvia assumpció i el pagament de bona part del deute de l'Estat Espanyol. A l'hora de formular hipòtesis d'imputació, cal preguntar-se què ha originat aquest deute. Per tant, tindria sentit les hipòtesis formulades pel Centre Català de Negocis a una de les seves publicacions només hauríem d'assumir els deutes de l'Estat espanyol territorialitzables a Catalunya i la part proporcional del deute no territorialitzable. En conclusió, l'Estat català hauria d'assumir com a màxim 117.600 milions, el 19,6% dels 600.000 milions de deute públic que té l'administració central. I aplicar el mateix principi pel que fa a la segregació d'actius.

DADA 10. Un dels altres arguments espanyols per alimentar la por és la fugida de capitals i inversors estrangers en cas d'independència - per cert, aquesta fugida de capitals s'està produint actualment a Espanya -. La posició geoestratègica de Catalunya - centre de l'onzena megaregió més important del món - en la mesura que ens mantinguem dins del mercat europeu és un actiu al qual cap multinacional hi renunciarà. Ahir em van fer una pregunta: Creieu que INDITEX hagués decidit invertir aquest any 190 milions d'euros en un centre logístic a Catalunya si no pensés que és així ? Jo crec que no.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Prova superada!

Avui estic molt content. Podria dir que avui fins i tot estic eufòric. I és que el dia d'avui era un dia molt especial. En certa manera m'examinava, després de 8 mesos, corrent la cursa de la Mercè i plantejant-me un repte personal: fer-la en menys de 45 minuts. I puc dir amb satisfacció que ho he aconseguit! I és que el 13 de gener d'aquest mateix any vaig prendre una de les millors decisions que podia prendre a la meva vida: deixar de fumar. Com que sóc impacient també en aquest aspecte, no vaig voler esperar que m'atenguessin al CAP per a seguir cap tractament. Necessitava canviar d'estil de vida, baixar revolucions - anava passat de voltes - sense necessàriament treballar menys. Major tranquil·litat, major equilibri i tenir més templança...tres coses que el tabac em posava massa difícils. Vaig deixar de fumar de la mateixa manera que no et ve de gust continuar quedant amb aquella gent que al principi de conèixer-los et semblaven divertits fins que et comencen a semblar pesats i desagradables. Doncs el mateix em va passar amb el tabac: em molestava i el volia fora de la meva vida. De fet, no descobreixo la sopa d'all si dic que el més difícil de deixar de fumar és vèncer la dependència psicològica.

Era conscient doncs que si vivia el deixar de fumar com una renúncia em seria impossible o molt difícil. Deixar de fumar s'havia de convertir en part d'un pla personal força més glamourós. M'hi va ajudar el consell d'una parella que són uns dels meus millors amics, recomanant-me agafar l'hàbit d'anar al gimnàs. No era pas mala idea: posar-se en forma seria el guió de la meva pròpia pel·lícula. La meva ment convertiria el deixar de fumar en una cosa bona i evitaríem 'posar-nos com un bacó' - com deia aquell - fruit de l'ansietat mal canalitzada.

Començar a fer exercici de forma regular va tenir uns efectes sobre mi que superaren totes les expectatives imaginables. Al cap de poc, vaig comptar amb l'ajuda de l'Ignasi Fàbregues - un dels millors entrenadors que deu haver passat per aquella casa i al qui li estic molt i molt agraït - i també em van orientar per a millorar els hàbits alimentaris. No només no vaig guanyar pes sinó que en vaig perdre molt, em sentia millor amb el meu cos i, sobretot, havia guanyat molta pau interior. Per Setmana Santa vaig començar a córrer i, mica en mica, vam anar provant distàncies més llargues. Mai més de 10 km però sempre a bon ritme. És cert que m'he fet força addicte a l'endorfina com a substitut de la nicotina...però és un mal menor que accepto de bon grat!

Aquest bloc, que normalment està capitalitzat per la política i l'economia, avui volia utilitzar-lo per explicar quelcom més personal a la gent que em coneixeu. I si pot servir d'estímul per a que algú altre comenci a millorar el seu estil de vida i adoptar rutines més saludables, fantàstic! No cal apuntar-se a un gimnàs, ni tampoc necessàriament sortir a córrer...tothom pot trobar allò que més el motivi. És qüestió només de proposar-s'ho. Ja ho veureu com val la pena. Molts dels límits i moltes de les prioritats del dia a dia sovint ens els (les) fiquem nosaltres mateixos! Que la mandra no ens faci presoners!

dijous, 13 de setembre de 2012

I ara què?

L'onze de setembre un milió i mig de catalans i catalanes vam sortir als carrers de Barcelona. Una expressió inequívoca d'un creixent sentiment independentista. Hi hem arribat tots per camins diferents, alguns feia temps que hi ha fa temps que hi érem. Tant se val, el que importa és que  el passat dimarts l'independentisme va sortir definitivament de l'armari. Ara tots sabem que l'independentisme és una alternativa de majories i una opció que pot ser guanyadora. I per tant, ara deixarà de ser un tema que molts catalans públicament evitin abordar per por a violentar o a molestar algú. Un constant temor - admetem-ho - típicament i angoixantment català. Ara bé, quines conseqüències polítiques en podem esperar d'aquesta massiva manifestació de desacomplexament?

La meva opinió personal és que encara tenim un important camí a recórrer. Malauradament, sembla que encara no hi ha la majoria necessària al Parlament de Catalunya per a convocar un referèndum per a decidir quin volem que sigui el futur del nostre país que molts volem. Tot fa pensar que el partit majoritari que presideix la Generalitat (CiU) considera que encara no ha arribat el moment. Per altra banda, cal ser ben conscients que el comportament electoral i l'expressió del vot dels catalans és quelcom més complex que decidir anar o no anar a una manifestació explícitament independentista. Si alguna cosa hem pogut evidenciar en els últims anys és com l'independentisme ha passat a ser una reivindicació cada vegada més transversal entre les opcions polítiques  amb representació parlamentària. Avui en dia, el dret a decidir el futur del país per part dels catalans i les catalanes és negat per una representació francament minoritària del Parlament de Catalunya. Un fet impensable fa tant sols 5 anys.

El govern de CiU, a través de les declaracions d'Artur Mas, pensa que prèviament Catalunya cal que es doti d'estructures d'Estat. Un posicionament legítim que pot semblar per alguns, fins a cert punt, comprensible. Ara bé, també cal que entenguin que molta altra gent puguem pensar que aquesta posició comporta un ajornament difícilment justificable i costós: deixar passar més temps per inciar un procés constituent té un cost evident en termes socials. La proposta de pacte fiscal, tot i ser una proposta ambiciosa amb un recolzament parlamentari majoritari, té escasses possibilitats - per no dir cap possibilitat - de prosperar a Madrid. L'actual situació econòmica no presenta cap símptoma immediat de millora a curt termini. Quantes persones ampliaran la llista de l'atur catalana mentre només fem estructures d'Estat? Per altra banda, no fa 30 anys que des dels diferents governs de la Generalitat ens han dit que ja 'estaven fent estructures d'Estat'? Quantes prestacions socials haurem de retallar per complir els objectius draconians de dèficit de l'Estat mentre no ens decidim a prendre una decisió clara i democràtica sobre el nostre futur? Res és fàcil, i una Catalunya independent no fa preveure ni una transició ni un futur immediat de color de rosa. Però com a mínim podríem decidir-lo nosaltres mateixos i evitar d'arrossegar pesos que no són els nostres. Iniciar la creació d'estructures d'Estat no és incompatible en fer possible que els catalans parlem a les urnes el més aviat possible per decidir el nostre futur.  Ja sigui a través d'unes eleccions constituents o d'un referèndum. Qui té la capacitat política de renunciar-hi o alentir el tempo té un gran poder, però també comporta una gran responsabilitat.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Bona diada! Sortim i disfrutem!

El passat 10 de juliol del 2010 començàrem a pujar el cim de l'alliberament nacional amb una de les manifestacions unitàries i col·lectives més grans que es recorden de l'independentisme català. A diferència d'avui, la manifestació de fa dos anys tenia un caràcter probablement més reactiu que la d'avui, un independentisme menys explícit, més involuntari. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent fa dies que ha comprat l'estelada. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent és conscient de forma inequívoca la raó per la qual s'anirà a manifestar aquesta tarda (la independència del nostre país) - encara que alguns polítics com Pere Navarro o Josep Antoni Duran i Lleida sembla que s'esforcin a generar confusió -. Avui l'independentisme català està de festa: ha arribat al coll. És un moment per aturar-se, agafar aire i contemplar amb satisfacció tot el camí que hem recorregut i la gent que hem anat sumant. Potser no de la manera que ens imaginàvem, ni seguint cap de les rutes que teníem marcades al mapa. Però hi hem arribat, hi som. 

Crec que ens equivocaríem si penséssim que avui és un dia per mesurar i contrastar consciències i actituds independentistes. Avui no es reparteixen medalles. Pot ser que no es reparteixin mai. Però és que si hi ha un dia poc adequat per generar divisió o confrontació és precisament avui. Ni a partir d'actituds sectàries ni amb comportaments poc cívics o violents. Ni fins i tot poc respectuoses amb els que es manifestaran per motius diversos als que ho fem molts de nosaltres. S'ha dit repetidament que avui molta gent ens estarà observant des de fora de Catalunya i dels Països Catalans. És cert, però per mi encara hi ha quelcom més important: tots els qui viuran per primera vegada i en primera persona la seva primera manifestació independentista. Volem que s'hi sentin a gust o que s'hi sentin exclosos? A mi em sembla  que la resposta és prou clara. Posem-ho fàcil doncs.

I és que avui no hi sobrarà ningú. Al contrari: tal i com ens recordava fa uns dies Jordi Muñoz, encara hi faltarà molta gent. Hem de mirar el cim esperançats, sabent que el tenim més a prop però també essent conscients que el que ens queda és la part més dura de la travessa. Voldran posar en risc la nostra cohesió interna en uns moments on cada vegada hi ha més gent que ho passa i ho passarà malament. No els hi posem fàcil. Els independentistes mai serem prou forts per permetre'ns el luxe de deixar de tenir una actitud integradora. No ho volem com a model de país, però és que tampoc ens ho podem permetre. Avui, doncs, tinguem els ulls ben oberts per escoltar, veure i sentir que l'independentisme s'ha fet gran i que inclou a molta més gent molt més diversa que fa pocs anys. Repartim somriures i abraçades per dir que estem contents que s'hi hagin sumat. Com va dir Johan Cruyff al seu equip abans que saltés al a gespa de Wembley a conquerir la primera Copa d'Europa: 'sortiu i disfruteu'.

diumenge, 9 de setembre de 2012

És la classe mitjana estúpids!

Fa poques setmanes el diari ARA publicava una suggerent entrevista amb Xavier Rubert de Ventós. Un home dels que n'hi ha pocs a Catalunya: parla fluix i es fa escoltar. Probablement perquè les seves declaracions sempre són un cocktail sofisticat de coneixement i provocació. Precisament aquesta és la combinació d'una de les seves declaracions sobre l'actual crisi econòmica: 'Tocar les classes mitjanes és perillós des del punt de vista del poder. És quan les coses es mouen'. Possiblement és una afirmació tant dura com realista. Implícitament ens està dient que la classe mitjana - la majoria de la població - trobem fins a cert punt tolerable - o dins de la normalitat - que hi hagi un col·lectiu social que les passi magres. Però quan la marea de la crisi, l'atur, les restriccions i les penúries arriba al nostre estrat social, a la nostra família i entre els nostres amics, resulta que tot plegat ja no és ni tolerable ni acceptable. Val la pena tenir-ho ben present per tal d'interpretar correctament els canvis que estem vivint i les seves possibles derivades polítiques.

Últimament vivim una constant ebullició d'expressions popular antisistema de tot tipus. Contra el sistema de democràcia representativa, contra el sistema econòmic i, en general, contra el nostre model de societat. De ben segur que tots hem pogut viure converses d'aquest tipus entre el nostre cercle d'amics i familiars. Estem a les portes d'una revolució? La nostra societat està fent un gir ideològic fruit de l'actual crisi social i econòmica? Tindrem ocasió de veure-ho en les pròximes eleccions, però m'estranyaria molt que fos així. La indignació de la majoria, d'aquesta classe mitjana minvant, respon a un incompliment del seu (implícit) contracte social. Que simplificant moltíssim, seria: pago els meus impostos, compleixo amb els meus mínims deures cívics per tal de poder disfrutar dels caps de setmana, anar tranquil·lament de vacances i garantir un bon futur als meus fills. I això avui en dia ja comença a no ser aixi per molta gent.  Que d'aquí se'n derivi una expressió ideològica o política homogènia crec que són figues d'un altre paner. O si més no, no tothom en treu encara les mateixes conclusions.

Per altra banda, cal ser conscients que aquesta classe mitjana sempre ha estat el pilar fonamental de les economies occidentals: la base de la demanda interna (a través del consum) i dels ingressos fiscals. Qualsevol política econòmica lesiva contra el seu estatus és com voler reformar una casa ensorrant les parets mestres de l'edifici. Potser ha arribat el moment que comencem a qüestionar la suposada intel·ligència infosa i infal·lible dels mercats. El propi crash del 2007 ens hauria de fer pensar que els índexs borsaris i les primes de risc són indicadors de rendibilitat i percepcions agregades de la fiabilitat d'un estat, però no poden ser els únics referents per a decidir quina política econòmica és més favorable pel futur d'un país. L'aparició de l'Estat del Benestar a l'Europa de la post-guerra ha garantit el desenvolupament del capitalisme social-demòcrata fins ara. Cal tenir present que fou fruit d'una conjunció de necessitats polítiques, socials i econòmiques. Fruit d'un plantejament integral i no dictat pels oracles financers.

El que sembla clar és que els vells paràmetres de creixement ja no funcionen. I aquesta no és una constatació ideològica, sinó més aviat objectiva. La desindustrialització de les economies occidentals, l'escassetat i l'encariment de les matèries primeres i les principals fonts energètiques i la dificultat per a generar nous llocs d'ocupació i reactivar el consum són alguns dels problemes recentment apuntats per Jordi Goula i que tenen un caràcter més estructural que conjuntural. Si no hi ha un acord col·lectiu i polític per a canviar el model de creixement s'anirà canviant cada vegada més des de baix - per necessitat més que no pas per convicció -: intercanvi professional de serveis, filosofia sharing, reducció voluntària del consum, produccions de proximitat... realitats que cada vegada són més presents entre els joves. Aquells que hem estat exclosos més aviat i amb més duresa d'aquest club de la classe mitjana. Perquè, en certa manera, aquesta crisi no deixa de ser la constatació d'un frau generacional: joves sobradament preparats davant d'una excessiva precarietat. Potser la revolució més potent serà silenciosa i vindrà via el canvi dels patrons socials, d'oci i de consum.

dijous, 6 de setembre de 2012

Ens hi posem?


Fa pocs anys era difícilment imaginable que a les portes del que serà  la manifestació més massiva per la independència, el nostre país estaria travessant una situació econòmica tant complexa. La situació és tant dramàtica que la manca de liquiditat per fer front als pagaments més bàsics ha estat determinant per a que el Govern de la Generalitat demanés a l’Estat d’acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Una situació dramàtica, però que a la vegada ens situa en un punt de no retorn. Deixeu-me que provi de justificar el perquè en només 3 punts.

1. La nostra economia genera més de 16.000 milions d’euros en impostos que no reben cap tipus de contraprestació en béns ni serveis públics de l’Estat. Davant la situació actual, ens trobem amb la pardoxa que el nostre Govern n’ha de demanar 5.000 a crèdit i amb condicions: estar tutelats per l’Estat que ens espolia.

2. I la història no acaba aquí. El més probable és que, tenint en compte l’actual situació financera de la Generalitat, ni aquest crèdit sigués suficient per arribar a garantir els pagaments fins a finals d’aquest any 2012. És probable que les necessitats no cobertes arribin a duplicar la xifra sol·licitada al FLA.

3. Però és que encara n’hi ha més. Aquest crèdit encara no ha estat concedit per l’Estat. Ens diuen que primer ens caldrà complir amb els objectius de dèficit per aquest 2012. Uns objectius de dèficit injustos i inassumibles: no sobrepassar l’1,5% PIB quan es preveu que la Generalitat tanqui l’exercici amb un dèficit de 2,5% del PIB. Una desajust aproximat de 2.000 milions d’euros.

Davant d’aquest panorama financer dantesc se’ns poden acudir vàries coses: podem optar per fer un exercici d’autocrítica i analitzar què podríem haver fet millor. En aquest sentit, Xavier Sala-i-Martin i Elisenda Paluzie presenten una diagnosi similar tot i que amb matisos rellevants. Sens dubte podria ser un exercici útil, sobretot si es fes amb un esperit constructiu. Però estaríem obviant la constatació més bàsica que, al meu entendre, és a la vegada la més important: la Catalunya autonòmica és financerament insostenible.

Per altra banda, la situació és prou delicada per a que diguem les coses pel seu nom. La independència no ens ho solucionarà tot. La situació econòmica seguiria essent complexe i hauríem d’afrontar múltiples incerteses: a curt termini, per exemple, no desapareixeria el deute de més de 40.000 milions d’euros que arrossega la Generalitat pel fet d’assolir la independència. Però, com  a mínim, seríem responsables (només) dels nostres propis encerts i dels nostres propis errors. I, per sobre de tot, el que em sembla més clar és que és molt més il·lusionant afrontar la incertesa que planteja forjar el nostre propi destí que la certesa d’enfonsar-se a les mans d’un Estat insolvent i a la deriva

Primer pas: Iniciar el procés de creació unilateral d’una hisenda nacional catalana que recapti tots els nostres impostos. Ens hi posem?