dimarts, 11 de setembre de 2012

Bona diada! Sortim i disfrutem!

El passat 10 de juliol del 2010 començàrem a pujar el cim de l'alliberament nacional amb una de les manifestacions unitàries i col·lectives més grans que es recorden de l'independentisme català. A diferència d'avui, la manifestació de fa dos anys tenia un caràcter probablement més reactiu que la d'avui, un independentisme menys explícit, més involuntari. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent fa dies que ha comprat l'estelada. Avui, a diferència de fa dos anys, molta gent és conscient de forma inequívoca la raó per la qual s'anirà a manifestar aquesta tarda (la independència del nostre país) - encara que alguns polítics com Pere Navarro o Josep Antoni Duran i Lleida sembla que s'esforcin a generar confusió -. Avui l'independentisme català està de festa: ha arribat al coll. És un moment per aturar-se, agafar aire i contemplar amb satisfacció tot el camí que hem recorregut i la gent que hem anat sumant. Potser no de la manera que ens imaginàvem, ni seguint cap de les rutes que teníem marcades al mapa. Però hi hem arribat, hi som. 

Crec que ens equivocaríem si penséssim que avui és un dia per mesurar i contrastar consciències i actituds independentistes. Avui no es reparteixen medalles. Pot ser que no es reparteixin mai. Però és que si hi ha un dia poc adequat per generar divisió o confrontació és precisament avui. Ni a partir d'actituds sectàries ni amb comportaments poc cívics o violents. Ni fins i tot poc respectuoses amb els que es manifestaran per motius diversos als que ho fem molts de nosaltres. S'ha dit repetidament que avui molta gent ens estarà observant des de fora de Catalunya i dels Països Catalans. És cert, però per mi encara hi ha quelcom més important: tots els qui viuran per primera vegada i en primera persona la seva primera manifestació independentista. Volem que s'hi sentin a gust o que s'hi sentin exclosos? A mi em sembla  que la resposta és prou clara. Posem-ho fàcil doncs.

I és que avui no hi sobrarà ningú. Al contrari: tal i com ens recordava fa uns dies Jordi Muñoz, encara hi faltarà molta gent. Hem de mirar el cim esperançats, sabent que el tenim més a prop però també essent conscients que el que ens queda és la part més dura de la travessa. Voldran posar en risc la nostra cohesió interna en uns moments on cada vegada hi ha més gent que ho passa i ho passarà malament. No els hi posem fàcil. Els independentistes mai serem prou forts per permetre'ns el luxe de deixar de tenir una actitud integradora. No ho volem com a model de país, però és que tampoc ens ho podem permetre. Avui, doncs, tinguem els ulls ben oberts per escoltar, veure i sentir que l'independentisme s'ha fet gran i que inclou a molta més gent molt més diversa que fa pocs anys. Repartim somriures i abraçades per dir que estem contents que s'hi hagin sumat. Com va dir Johan Cruyff al seu equip abans que saltés al a gespa de Wembley a conquerir la primera Copa d'Europa: 'sortiu i disfruteu'.