dijous, 6 de setembre de 2012

Ens hi posem?


Fa pocs anys era difícilment imaginable que a les portes del que serà  la manifestació més massiva per la independència, el nostre país estaria travessant una situació econòmica tant complexa. La situació és tant dramàtica que la manca de liquiditat per fer front als pagaments més bàsics ha estat determinant per a que el Govern de la Generalitat demanés a l’Estat d’acollir-se al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Una situació dramàtica, però que a la vegada ens situa en un punt de no retorn. Deixeu-me que provi de justificar el perquè en només 3 punts.

1. La nostra economia genera més de 16.000 milions d’euros en impostos que no reben cap tipus de contraprestació en béns ni serveis públics de l’Estat. Davant la situació actual, ens trobem amb la pardoxa que el nostre Govern n’ha de demanar 5.000 a crèdit i amb condicions: estar tutelats per l’Estat que ens espolia.

2. I la història no acaba aquí. El més probable és que, tenint en compte l’actual situació financera de la Generalitat, ni aquest crèdit sigués suficient per arribar a garantir els pagaments fins a finals d’aquest any 2012. És probable que les necessitats no cobertes arribin a duplicar la xifra sol·licitada al FLA.

3. Però és que encara n’hi ha més. Aquest crèdit encara no ha estat concedit per l’Estat. Ens diuen que primer ens caldrà complir amb els objectius de dèficit per aquest 2012. Uns objectius de dèficit injustos i inassumibles: no sobrepassar l’1,5% PIB quan es preveu que la Generalitat tanqui l’exercici amb un dèficit de 2,5% del PIB. Una desajust aproximat de 2.000 milions d’euros.

Davant d’aquest panorama financer dantesc se’ns poden acudir vàries coses: podem optar per fer un exercici d’autocrítica i analitzar què podríem haver fet millor. En aquest sentit, Xavier Sala-i-Martin i Elisenda Paluzie presenten una diagnosi similar tot i que amb matisos rellevants. Sens dubte podria ser un exercici útil, sobretot si es fes amb un esperit constructiu. Però estaríem obviant la constatació més bàsica que, al meu entendre, és a la vegada la més important: la Catalunya autonòmica és financerament insostenible.

Per altra banda, la situació és prou delicada per a que diguem les coses pel seu nom. La independència no ens ho solucionarà tot. La situació econòmica seguiria essent complexe i hauríem d’afrontar múltiples incerteses: a curt termini, per exemple, no desapareixeria el deute de més de 40.000 milions d’euros que arrossega la Generalitat pel fet d’assolir la independència. Però, com  a mínim, seríem responsables (només) dels nostres propis encerts i dels nostres propis errors. I, per sobre de tot, el que em sembla més clar és que és molt més il·lusionant afrontar la incertesa que planteja forjar el nostre propi destí que la certesa d’enfonsar-se a les mans d’un Estat insolvent i a la deriva

Primer pas: Iniciar el procés de creació unilateral d’una hisenda nacional catalana que recapti tots els nostres impostos. Ens hi posem?