diumenge, 9 de setembre de 2012

És la classe mitjana estúpids!

Fa poques setmanes el diari ARA publicava una suggerent entrevista amb Xavier Rubert de Ventós. Un home dels que n'hi ha pocs a Catalunya: parla fluix i es fa escoltar. Probablement perquè les seves declaracions sempre són un cocktail sofisticat de coneixement i provocació. Precisament aquesta és la combinació d'una de les seves declaracions sobre l'actual crisi econòmica: 'Tocar les classes mitjanes és perillós des del punt de vista del poder. És quan les coses es mouen'. Possiblement és una afirmació tant dura com realista. Implícitament ens està dient que la classe mitjana - la majoria de la població - trobem fins a cert punt tolerable - o dins de la normalitat - que hi hagi un col·lectiu social que les passi magres. Però quan la marea de la crisi, l'atur, les restriccions i les penúries arriba al nostre estrat social, a la nostra família i entre els nostres amics, resulta que tot plegat ja no és ni tolerable ni acceptable. Val la pena tenir-ho ben present per tal d'interpretar correctament els canvis que estem vivint i les seves possibles derivades polítiques.

Últimament vivim una constant ebullició d'expressions popular antisistema de tot tipus. Contra el sistema de democràcia representativa, contra el sistema econòmic i, en general, contra el nostre model de societat. De ben segur que tots hem pogut viure converses d'aquest tipus entre el nostre cercle d'amics i familiars. Estem a les portes d'una revolució? La nostra societat està fent un gir ideològic fruit de l'actual crisi social i econòmica? Tindrem ocasió de veure-ho en les pròximes eleccions, però m'estranyaria molt que fos així. La indignació de la majoria, d'aquesta classe mitjana minvant, respon a un incompliment del seu (implícit) contracte social. Que simplificant moltíssim, seria: pago els meus impostos, compleixo amb els meus mínims deures cívics per tal de poder disfrutar dels caps de setmana, anar tranquil·lament de vacances i garantir un bon futur als meus fills. I això avui en dia ja comença a no ser aixi per molta gent.  Que d'aquí se'n derivi una expressió ideològica o política homogènia crec que són figues d'un altre paner. O si més no, no tothom en treu encara les mateixes conclusions.

Per altra banda, cal ser conscients que aquesta classe mitjana sempre ha estat el pilar fonamental de les economies occidentals: la base de la demanda interna (a través del consum) i dels ingressos fiscals. Qualsevol política econòmica lesiva contra el seu estatus és com voler reformar una casa ensorrant les parets mestres de l'edifici. Potser ha arribat el moment que comencem a qüestionar la suposada intel·ligència infosa i infal·lible dels mercats. El propi crash del 2007 ens hauria de fer pensar que els índexs borsaris i les primes de risc són indicadors de rendibilitat i percepcions agregades de la fiabilitat d'un estat, però no poden ser els únics referents per a decidir quina política econòmica és més favorable pel futur d'un país. L'aparició de l'Estat del Benestar a l'Europa de la post-guerra ha garantit el desenvolupament del capitalisme social-demòcrata fins ara. Cal tenir present que fou fruit d'una conjunció de necessitats polítiques, socials i econòmiques. Fruit d'un plantejament integral i no dictat pels oracles financers.

El que sembla clar és que els vells paràmetres de creixement ja no funcionen. I aquesta no és una constatació ideològica, sinó més aviat objectiva. La desindustrialització de les economies occidentals, l'escassetat i l'encariment de les matèries primeres i les principals fonts energètiques i la dificultat per a generar nous llocs d'ocupació i reactivar el consum són alguns dels problemes recentment apuntats per Jordi Goula i que tenen un caràcter més estructural que conjuntural. Si no hi ha un acord col·lectiu i polític per a canviar el model de creixement s'anirà canviant cada vegada més des de baix - per necessitat més que no pas per convicció -: intercanvi professional de serveis, filosofia sharing, reducció voluntària del consum, produccions de proximitat... realitats que cada vegada són més presents entre els joves. Aquells que hem estat exclosos més aviat i amb més duresa d'aquest club de la classe mitjana. Perquè, en certa manera, aquesta crisi no deixa de ser la constatació d'un frau generacional: joves sobradament preparats davant d'una excessiva precarietat. Potser la revolució més potent serà silenciosa i vindrà via el canvi dels patrons socials, d'oci i de consum.