dijous, 13 de setembre de 2012

I ara què?

L'onze de setembre un milió i mig de catalans i catalanes vam sortir als carrers de Barcelona. Una expressió inequívoca d'un creixent sentiment independentista. Hi hem arribat tots per camins diferents, alguns feia temps que hi ha fa temps que hi érem. Tant se val, el que importa és que  el passat dimarts l'independentisme va sortir definitivament de l'armari. Ara tots sabem que l'independentisme és una alternativa de majories i una opció que pot ser guanyadora. I per tant, ara deixarà de ser un tema que molts catalans públicament evitin abordar per por a violentar o a molestar algú. Un constant temor - admetem-ho - típicament i angoixantment català. Ara bé, quines conseqüències polítiques en podem esperar d'aquesta massiva manifestació de desacomplexament?

La meva opinió personal és que encara tenim un important camí a recórrer. Malauradament, sembla que encara no hi ha la majoria necessària al Parlament de Catalunya per a convocar un referèndum per a decidir quin volem que sigui el futur del nostre país que molts volem. Tot fa pensar que el partit majoritari que presideix la Generalitat (CiU) considera que encara no ha arribat el moment. Per altra banda, cal ser ben conscients que el comportament electoral i l'expressió del vot dels catalans és quelcom més complex que decidir anar o no anar a una manifestació explícitament independentista. Si alguna cosa hem pogut evidenciar en els últims anys és com l'independentisme ha passat a ser una reivindicació cada vegada més transversal entre les opcions polítiques  amb representació parlamentària. Avui en dia, el dret a decidir el futur del país per part dels catalans i les catalanes és negat per una representació francament minoritària del Parlament de Catalunya. Un fet impensable fa tant sols 5 anys.

El govern de CiU, a través de les declaracions d'Artur Mas, pensa que prèviament Catalunya cal que es doti d'estructures d'Estat. Un posicionament legítim que pot semblar per alguns, fins a cert punt, comprensible. Ara bé, també cal que entenguin que molta altra gent puguem pensar que aquesta posició comporta un ajornament difícilment justificable i costós: deixar passar més temps per inciar un procés constituent té un cost evident en termes socials. La proposta de pacte fiscal, tot i ser una proposta ambiciosa amb un recolzament parlamentari majoritari, té escasses possibilitats - per no dir cap possibilitat - de prosperar a Madrid. L'actual situació econòmica no presenta cap símptoma immediat de millora a curt termini. Quantes persones ampliaran la llista de l'atur catalana mentre només fem estructures d'Estat? Per altra banda, no fa 30 anys que des dels diferents governs de la Generalitat ens han dit que ja 'estaven fent estructures d'Estat'? Quantes prestacions socials haurem de retallar per complir els objectius draconians de dèficit de l'Estat mentre no ens decidim a prendre una decisió clara i democràtica sobre el nostre futur? Res és fàcil, i una Catalunya independent no fa preveure ni una transició ni un futur immediat de color de rosa. Però com a mínim podríem decidir-lo nosaltres mateixos i evitar d'arrossegar pesos que no són els nostres. Iniciar la creació d'estructures d'Estat no és incompatible en fer possible que els catalans parlem a les urnes el més aviat possible per decidir el nostre futur.  Ja sigui a través d'unes eleccions constituents o d'un referèndum. Qui té la capacitat política de renunciar-hi o alentir el tempo té un gran poder, però també comporta una gran responsabilitat.