diumenge, 28 d’octubre de 2012

L'Economia social, més real que alternativa

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Can Fabra (Sant Andreu) la primer Fira d'Economia Solidària de Catalunya. Els dos dies han comptat amb una nombrosa assistència gràcies a l'expectació generada. L'actual crisi econòmica és, sens dubte, un dels elements determinants que expliquen l'augment d'interès per un altre tipus d'economia. De fet, tal i com afirma encertadament aquest post-crònica d'avui, l'economia social i solidària suposa 'retornar al sentit original de l'economia', que no és altre que els de  'posar en valor social el conjunt de pràctiques econòmiques que fan possible la satisfacció de les necessitats humanes d’una forma ètica'. Per tant, no s'està inventant res aparentment nou ni són pràctiques que siguin exclusivament desenvolupades a través de cap fórmula jurídica en concret. Però resulta que ni totes les activitats que satisfan necessitats humanes disposen d'una valoració de mercat ni s'han incorporat valors ètics en la majoria de sistemes de producció. Incorporar valors ètics a l'economia  es pot justificar per raons estrictament pràctiques: si no ens cuidem com a persones - i només ens considerem empleats o unitats productives - com aconseguirem un model de desenvolupament sostenible?

Ens esperen uns anys certament durs, en els que costarà generar nova ocupació i noves oportunitats pels 840.000 aturats que hi ha a Catalunya. I en el que bona part d'aquestes oportunitats passaran probablement per noves vies per a cobrir les necessitats humanes que no siguin les pràctiques de mercat i/o públiques clàssiques i ja conegudes. Cultures com la del del consum compartit o col·lectiu, la generació de mercats alternatius a la moneda en curs - a través de mercats d'intercanvi o bancs del temps - o xarxes de protecció social d'autogestió formaran part del nostre futur panorama econòmic i social.

Catalunya té una llarga tradició mutual, cooperativa i associativa que ha nascut tan de la desconfiança en un estat que s'ha mostrat històricament força poc operatiu com de la vitalitat de la nostra societat civil. Cal ser hàbils i aprofitem aquesta tradició històrica per, com a mínim, facilitar l'extensió i el desenvolupament d'aquest tercer sector amb les seves múltiples formes. Un dels altres reptes, també, de la Catalunya independent: situar bona part d'aquestes noves fórmules d'activitat econòmica a la marginalitat respecte una economia oficial que cada vegada serà relativament més migrada, o bé legitimar un nou model de desenvolupament que parteixi de la confiança en la seva gent.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Estimar, com a política

El passat dimarts Oriol Junqueras va impartir la conferència 'L'esquerra d'un nou país'. Un dels conceptes més interessants que va exposar, segons el meu parer, fou el de la necessitat d'incorporar els sentiments i l'estimació pels altres a l'hora de fer política i d'exposar posicionaments públics. Introduir la compassió a la política entesa com la capacitat de patir conjuntament amb la gent que ho passa malament, que avui en dia n'hi ha molta. Per diferents motius, hem anat amagant la comunicació amb certa càrrega emocional en detriment d'una fredor tecnòcrata que pretenia transmetre una imatge de superioritat i  de 'domini de la situació' per part dels polítics que s'ha demostrat completament falsa. I sovint hem associat el sentimentalisme a la demagògia, la manipulació i el poc rigor. Qui ho diu que el rigor i la racionalitat hagin de ser fredes i desapassionades, desproveïdes de cap sentiment?

Optar per a 'estimar, com a política' és exercir-la de la manera més noble, transcendint els resultats electorals com a motivació de totes les teves accions. Procurant de millorar la vida dels teus conciutadans i solucionar els seus problemes perquè també són els teus. La persona que es dediqui a la política i no visqui les mateixes preocupacions ni alegries que la gent a la qui vol ajudar difícilment ho farà bé. Cal una política més professional però a la vegada també 'menys professionalitzada', que fomenti les carreres polítiques mixtes, que faciliti una major permeabilització dels partits polítics i una dignificació de l'exercici de les responsabilitats públiques. Només un polític que s'estimi de veritat la seva feina  - no només la seva posició, el seu ego o els seus interessos electorals - pot arribar a tenir l'autoritat moral suficient per a poder canviar de veritat les coses.

Optar per a 'estimar, com a política' també vol dir estimar més el resultat de les teves accions que les ideologies que defenses. La política no hauria de consistir en l'exercici d'intentar demostrar que 'tenies raó' o 'tu ja ho deies' sinó d'aconseguir els teus objectius polítics. Uns objectius que, per norma general, responen a la concepció (diversa) que té cadascú del que és una societat justa. En aquest sentit resulta molt enriquidor l'exemple que exposà Junqueras sobre l'empirisme del laborisme britànic: aplicar polítiques que prioritàriament responguin al que s'ha demostrat més útil per millorar el benestar de les persones. No ens faria cap mal que l'esquerra llatina fos un pèl menys dogmàtica i una mica més empirista. Especialment en un moment en el que ens manca sobretot són noves solucions i no nous dogmes de fe: aportaríem propostes alternatives més innovadores que, sobretot, resultarien més creïbles.

Entendré que molta gent consideri que aquesta és una visió de la política pot semblar molt naive. Però si hi pensem bé, no sé quina de les maneres d'entendre la política és més ingènua. No és més ingenu pensar que podem avançar cap a un aprofundiment democràtic real amb part de la nostra 'classe política' aïllada del dia a dia de la majoria? No és més ingenu pensar que hi ha ideologies capaces de solucionar tots els nostres problemes com si seguíssim una recepta per a la Thermomix? Potser cal canviar els models de referència i les pràctiques a les quals estem acostumats. En moments com els actuals, en que tenim a l'abast decidir el futur del nostre país, necessitem una nova pràctica política (sobretot) digna, que sigui capaç de prioritzar interessos col·lectius per sobre de legítims interessos individuals o de partit. I això també hauria de passar per pensar un altre model de política per a la pròxima Catalunya independent. I, si, potser això també pot semblar ingenu...però és un dels motius més importants pels quals sóc independentista!

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Molt Honorable President...


Molt Honorable President,

Honestament crec que cal felicitar-lo. El tremp amb el que ha interpretat la voluntat majoritària expressada el passat 11 de setembre és certament lloable. M’atreveixo a dir que la seva reacció i fermesa política deu haver sorprès fins i tot a molts dels seus. I no m’importa reconèixer els seus encerts tot i no compartir bona part de l’ideari ni la militància política. Com a President, però també com a polític bregat, sap que les decisions que ha pres l’han dotat d’un gran poder polític. Un poder que s’alimenta de l’esperança, la il·usió i la confiança que ha estat capaç de generar en molts catalans aquestes últimes setmanes. Un poder que permet fer moltes coses – bones i no tant bones – i que la vegada també pot ser una càrrega molt feixuga. I és que són moltes les coses que estan a les seves mans…

Estic convençut que en el camí cap a la independència que el país ja ha iniciat, hi haurà moments molt crítics. Moments en els quals la figura del President necessitarà un suport majoritari i incondicional. No en tinc cap dubte que el tindrà. Ara bé, aquest no pot ser un pretext per a inhibir el debat ni neutralitzar la discrepància. Com vostè ja sap, aquest és un país divers, crític i amant del debat continu. Sigui tant ferm com calgui en la defensa dels interessos del país i la seva gent, però no utilitzi de la seva autoritat moral per ofegar la crítica legítima i respectuosa. Si ho fa, pot ser el seu partit tregui més vots, però com a país en sortiríem empobrits. I recordi, encara que no faci cap falta, que és el President de tots.

No el conec prou per dir si les circumstàncies li han fet prendre les decisions i posicionaments que ha pres últimament, o en el fons simplement ha aflorat una voluntat íntima però no expressada fins ara de dotar a Catalunya d’un estat propi. Sigui com sigui, me n’alegro que actualment la seva postura sigui tant clara en aquest sentit. Com se n’alegren la gran majoria d’independentistes de bon cor que prefereixen fer el possible per fer realitat el seu somni que dedicar gaire temps a recordar a tothom que ‘nosaltres ja ho dèiem’. Sàpiga que, si les pressions per aturar el procés són molt fortes, ens tindrà al darrera per tal d’ajudar que el procés no s’aturi i arribi a bon port. I recordi que cada vegada som més.

Per últim, entenc que aquest procés vol rigor i no pas precipitació. Vostè ho té molt clar, i ho celebro. Com a economista deu tenir també molt clar, però, que cada decisió que s’hagi de prendre en aquest procés tindrà un cost d’oportunitat. I aquelles que suposin una demora innecessària el tindran pels qui ho estan passant més malament. A Catalunya hi ha 632.457 persones - per exemple - que ens agrairan que no perdem el temps a disposar d’instruments d’estat per a generar nova activitat econòmica i tenir una capacitat d'inversió proporcional a la renda que generem. Potser no cal que li recordi, però en tot cas no fa cap mal: n’estic segur que la majoria de persones amb qui parla al llarg del dia no estan a l’atur ni pateixen per portar un plat a taula.

Cordialment,

Un català que vol viure aviat en un país lliure i just